De les Nacions petites que avui formen l’Espanya, concretes, definides per llur aspiració pel “governament propi”, n’hi ha dues: Basconia i Catalunya. Basconia es mou tan poc en el sentit aquest que, fins als elements nacionalistes usen el castellà en ses propagandes. En Rovira i Virgili ho diu així mateix. On el moviment té una intensitat viva, violenta a vegades, és aquí a Catalunya. Natural conseqüència d’aquesta aspiració del poble català, són dos partits polítics quin lema sembla ésser una mena de Deastchland uber Alies. Una dreta, oligàrquica, integrada tan sols per gent de burgesia, per grans capitalistes, que ho agabella tot, les vides dels obrers i les intel·ligències dels que són estudiosos; i una esquerra en fraccions -s’ha fet característic en totes les esquerres fraccionar-se- que per a distingir-se de la dreta es diu nacionalista-socialista. La denominació de socialista, m’explicava el company Joan Alavedra, encara espanta a molts d’aquest darrer partit. I és que, en realitat, es vol fer compatible lo que és incompatible, des de tot punt de mira. Aquest partit polític tergiversa els conceptes i l’essència d’El Capital d’en Marx. Deixant de fer història, el “fet nacionalista-socialista”, com el catolicista-socialista, és una aberració. Els qui posen la pàtria damunt la Humanitat, els qui posen a un deu damunt dels homes, mai seran socialistes.
Més alt que les banderes i els altars, cobertores de crims i de pillatges, estan els que treballen i no poden menjar. Pel reconeixement d’una Nació vençuda per mitjà de les armes, quan totes les Nacions són filles de violències, no ens hi podem matar; a més que, no es tracta del manament del poble per al poble, sinó del manament d’una classe, com sempre. Dir jo soc socialista i català és ben grossa heretgia, com és grossa heretgia dir jo soc socialista d’Alemanya, dir jo soc socialista d’Anglaterra. […] Si la pàtria vol dir el lloc on estimem i on ens estimen, jo dic que a Catalunya he patit fam, que jo sóc explotat a Catalunya, i sé que arreu del món tots els treballadors poden parlar així de la terra on l’atzar els ha fet néixer. No deu doncs preocupar-nos el color del vestit, sinó més abrigall per quan l’hivern arribi. […] En cada català hi ha un anarquista, escrigué en Maragall, si bé no ho era ell en cap sentit. Per ésser socialista, pot ser que jo defensi també qualque vegada la Nacionalitat de Catalunya: més solament per això, per creure que l’autor de Les Disperses digué una veritat. Però la pàtria no, la pàtria sota terra.
Aquest text forma part del conjunt de cinc articles de Joan Salvat-Papasseit escrits al 1916 amb el títol de «La Nacionalitat i el Socialisme», que corresponent als seus primers articles publicats en català.
