He arribat a creure una vegada i una altra que allò que per a mi té més importància ha de ser parlat, verbalitzat i compartit, encara amb el risc que surti malparat o que sigui malentès. Parlar em beneficia, sobretot. Aquí estic, dempeus, com a poeta Negra i lesbiana, i el significat de tot això rau en el fet que encara estic viva, i podria no estar-ho. Fa menys de dos mesos, dos metges, una dona i un home, em van dir que m’havia de fer una cirurgia de mama i que hi havia entre un 60 % i un 80 % de probabilitats que el tumor fos maligne. Entre aquest avís i la cirurgia van transcórrer tres setmanes d’agònica reorganització involuntària de tota la meva vida. Es va fer la intervenció i el tumor era benigne.
Els meus silencis no m’havien protegit. El teu silenci no et protegirà. Però per cada paraula autèntica pronunciada, per cada intent de dir aquestes veritats que encara busco, havia pogut entrar en contacte amb altres dones mentre analitzàvem les paraules adequades per al món en el qual crèiem totes, escurçant les nostres diferències
Però durant aquestes tres setmanes, em vaig veure obligada a examinar-me a mi mateixa i la meva vida amb una severa i urgent claredat que encara em commociona, però que m’ha fet molt més forta. Aquesta és una situació a la qual s’enfronten moltes dones, fins i tot algunes de les quals sou aquí avui. Part de la meva experiència durant aquest temps m’ha ajudat a dilucidar molt del que sento en relació amb la transformació del silenci en llenguatge i acció.
En prendre consciència forçosa i essencial de la meva mortalitat, i del que desitjava i esperava de la meva vida (per molt breu que fos), les prioritats i les omissions van aparèixer amb força sota una llum despietada; i del que més em vaig penedir va ser dels meus silencis. A què havia tingut tanta por? Qüestionar o parlar segons les meves creences podria haver significat dolor o mort. Però totes les persones experimentem dolor de moltes maneres diferents, tot el temps, i aquest dolor canvia o s’acaba. La mort, per altra banda, és el silenci definitiu. I aquest silenci podia arribar de seguida, ara mateix, independentment de si mai havia dit el que havia de dir, o si m’havia limitat a trair-me a mi mateixa amb aquests petits silencis, mentre planificava parlar algun dia, o esperava que les paraules d’algú més. I vaig començar a reconèixer una font de poder dins meu que sorgeix de saber que, encara que el més desitjable és no tenir por, aprendre a relativitzar la por em donava una gran fortalesa.
Moriria, tard o d’hora, tant si n’havia parlat com si no. Els meus silencis no m’havien protegit. El teu silenci no et protegirà. Però per cada paraula autèntica pronunciada, per cada intent de dir aquestes veritats que encara busco, havia pogut entrar en contacte amb altres dones mentre analitzàvem les paraules adequades per al món en el qual crèiem totes, escurçant les nostres diferències. I va ser l’interès i l’afecte de totes aquestes dones el que em va donar forces i em va permetre escodrinyar en els aspectes essencials de la meva vida.
Les dones que em van sostenir durant aquest període eren Negres i blanques, velles i joves, lesbianes, bisexuals i heterosexuals, i totes estàvem en guerra contra les tiranies del silenci. Totes elles em van donar una força i una atenció sense les quals no hauria pogut sobreviure indemne. En aquelles setmanes de por apressant vaig saber que, en la guerra que lliurem contra les forces de la mort, subtils o no, conscients o no, jo no era una simple víctima, sinó també una guerrera.
Quines són les paraules que encara no tens? Què necessites dir? Quines són les tiranies que t’empasses dia a dia i que intentes assumir fins que emmalalteixis per culpa d’elles i moris, encara en silenci? Potser per a algunes de les que esteu avui aquí jo porto el rostre d’una de les vostres pors. Com que soc dona, com que soc Negra, com que soc lesbiana, com que soc jo mateixa –una dona negra poeta i guerrera fent la meva feina– vinc a preguntar-te: estàs tu fent la teva feina?
I és clar que em fa por, perquè la transformació del silenci en llenguatge i acció és un acte d’autorevelació, i això sembla estar sempre ple de perills. Però quan li vaig parlar a la meva filla sobre aquest tema i la meva dificultat per a abordar-lo, em va dir: «Parla’ls de com, si guardes silenci, mai no arribaràs a ser realment una persona completa, perquè sempre hi haurà aquest trosset dins teu que voldrà ser expressat, i si continues ignorant-ho, cada vegada es tornarà més i més boig i s’acalorarà més i més, i si no el treus a la llum, un dia agafarà i et donarà un cop de puny a la boca, però des de dins.»
Davant del silenci, cadascuna de nosaltres s’enfronta a les seves pròpies pors: por a ser menyspreades, a la censura, a ser jutjades, al reconeixement, als desafiaments, a l’aniquilació. Però sobretot, penso, tenim por de la visibilitat sense la qual en realitat no es pot viure. En aquest país, on la diferència racial crea una distorsió constant de la mirada, encara que tàcita, per una banda les dones Negres sempre han estat molt visibles i, de l’altra, han estat invisibilitzades atesa la despersonalització del racisme. Fins i tot dins del moviment feminista hem hagut de lluitar –i ho continuem fent– per la mateixa visibilitat que alhora ens fa més vulnerables: la nostra Negritut. Perquè per sobreviure dins la boca d’aquest drac que anomenem els Estats Units, hem hagut d’aprendre la primera i més vital lliçó: que no estàvem destinades a sobreviure. No com a éssers humans. I tampoc la majoria de vosaltres que esteu avui aquí presents, Negres o no. I aquesta visibilitat que ens fa més vulnerables és també la font de la nostra fortalesa més gran. Perquè de qualsevol manera la màquina intentarà convertir-nos en pols, tant si parlem com si no. Podem quedar-nos assegudes als nostres racons, emmudides per sempre, mentre les nostres germanes i nosaltres mateixes som destrossades, mentre tergiversen i destrueixen les nostres criatures, mentre s’enverina la nostra terra; podem quedar-nos assegudes als nostres racons segurs, mudes com ampolles, i no per això tindríem menys por.
A casa aquest any celebrem la festa de Kwanza, la festivitat afroamericana de la collita que arrenca l’endemà de Nadal i dura set dies. Hi ha set principis de Kwanza, un per a cada dia. El primer principi és Umoja, que significa unitat, la decisió de lluitar i mantenir la unitat personal i comunitària. El principi d’ahir, el segon dia, va ser Kujichagulia –autodeterminació–, la resolució de definir-nos, anomenar-nos i parlar per nosaltres mateixes, en comptes que altres ens defineixin i parlin per nosaltres. Avui és el tercer dia de Kwanza, i el principi d’avui és Ujima –treball i responsabilitat col·lectius– la determinació de construir-nos i mantenir-nos a nosaltres mateixes i a les nostres comunitats juntes, i d’identificar i resoldre els nostres problemes plegades.
Cadascuna de nosaltres és aquí perquè, d’una manera o una altra, compartim un compromís amb la paraula i amb el poder de la paraula, i amb la reivindicació del llenguatge que ha estat utilitzat en la nostra contra. En la transformació del silenci en llenguatge i acció, és de summa importància que cadascuna de nosaltres determini o revisi la seva funció en aquesta transformació i reconegui que el seu paper és vital en aquest canvi.
Per a les que escrivim, ens cal examinar no només la veritat del que diem, sinó la veritat del llenguatge amb què ho diem. Per a altres, caldrà compartir i difondre les paraules significatives per a nosaltres. Però, sobretot per a totes nosaltres, serà necessari mostrar aquesta lliçó vivint i parlant aquelles veritats en què creiem i que comprenem més enllà de tota raó. Perquè només així podrem sobreviure formant part d’un procés de vida creatiu i continuat, que és el creixement.
I de por mai no en falta: por a la visibilitat, a la llum crua de l’escrutini i potser del judici, al patiment, a la mort. Tanmateix, ja hem passat tot això, en silenci, excepte la mort. I ara em recordo a mi mateixa, tot el temps, que si hagués nascut muda, o hagués fet vot de silenci tota la vida per estar segura, igualment hauria patit, i també moriria. Va molt bé per agafar perspectiva.
I allà on les paraules de les dones clamen per ser escoltades, cadascuna de nosaltres ha de reconèixer la seva responsabilitat i cercar aquestes paraules, llegir-les i compartir-les i examinar-les en la seva pertinència per a les nostres vides. No ens escudem en les fal·làcies sobre segregació que ens han estat imposades i que tan sovint acceptem com a pròpies. Per exemple: «No és possible ensenyar literatura de dones Negres, la seva experiència és molt diferent de la meva.» Però quants anys has passat ensenyant Plató, Shakespeare i Proust? O una altra: «És una dona blanca, què em pot explicar?» O, «és lesbiana, què diria el meu marit, o el meu cap d’estudis?» O també: «Aquesta dona escriu sobre els seus fills i jo no en tinc, de fills.» I totes aquestes infinites formes en què ens privem a nosaltres mateixes de nosaltres mateixes i de les altres.
Podem aprendre a treballar i parlar quan en tenim, de por, de la mateixa manera que hem après a treballar i parlar quan estem cansades. Hem estat socialitzades per tenir més respecte a la por que a les nostres pròpies necessitats de llenguatge i definició, i mentre esperem en silenci aquest luxe suprem de no témer, el pes d’aquest silenci ens asfixiarà…
El fet que estiguem aquí i que jo pronunciï aquestes paraules és un intent de trencar aquest silenci i salvar algunes diferències entre nosaltres, perquè no és la diferència el que ens immobilitza, sinó el silenci. I hi ha molts silencis per trencar.
Aquest text originalment titulat «La transformació del silenci en llenguatge i acció» forma part de Germana al marge publicat per Manifest Llibres. Traduït de l’anglès per Denise Duncan i amb una edició de Basha Changue i Esther (Mayoko) Ortega
