Els clavells que sacsejaren Europa, per Raquel Varela
La Revolució portuguesa és la gran desconeguda del món occidental. Crec que el seu desconeixement és polític: per què tothom sap de Xile? Perquè aquesta és una derrota sagnant i la Revolució portuguesa és una victòria parcial de les classes populars, en això hi ha una disputa de la memòria. El que va passar a Portugal va ser diferent, va ser una contrarevolució democràtica després d’una revolució popular massiva. El moviment dels capitans portuguesos va ser un moviment de l’oficialitat intermèdia que va comprendre que no podia guanyar les guerres colonials a l’Àfrica i dona un cop d’estat contra el règim salazarista el 25 d’abril del 74. Però el cop d’estat era per acabar amb la guerra i instituir una democràcia representativa.
Els Estats Units van comprendre que no podien repetir el cas de Xile a Portugal, perquè la revolució era massiva i no havien pogut mobilitzar l’exèrcit després de la guerra colonial. Llavors, es produeix la invenció de l’agitació «democràtica»: impedir o controlar la revolució recorrent a eleccions i a un partit civil socialdemòcrata que piloti una transició. Això és una invenció dels socialistes alemanys i dels demòcrates nord-americans amb les elits portugueses que després va ser aplicada també a Espanya, en els Pactes de la Moncloa; en la fi de la dictadura brasilera; a l’Argentina; i també a Xile, als anys vuitanta.
El que volien apagar és a 10 milions de persones. En aquells anys, hi havia 3 milions directament involucrades en comissions de treballadors, de llogaters i de soldats. Mai tanta gent havia decidit tant sobre les seves, i no hi havia hagut mai tanta democràcia com en el 74-75 a Portugal. Això és el resultat de les revolucions anticolonials que van començar el 1961 a Angola, Moçambic i Guinea, sumint l’Estat portuguès en una crisi profunda. Tres anys de guerra colonial van mobilitzar més d’un milió de soldats, amb unes xifres tràgiques: 10.000 morts del costat portuguès i 66.000 del costat dels diferents moviments d’alliberament.
Durant 1974-75, per als Estats Units, Portugal es va convertir en el principal problema mundial després de Vietnam. El president Ford temia el que anomenava un «Mediterrani roig», un possible contagi de la Revolució portuguesa a l’Estat espanyol, l’Estat francès, Itàlia i Grècia. La dictadura colonial s’ensorrava, i als diaris es propagava la idea que la revolució a Portugal impregnaria immediatament el sud d’Europa.
Els primers dies de la revolució el Movimento das Forças Armadas (MFA) fa comunicats per desmobilitzar a la gent, perquè es quedin a casa, però milers de persones van a les seus de la policia política, del partit únic, dels diaris, de la censura, i les destrueixen. Llavors, hi ha un col·lapse els treballadors es mobilitzen i, de forma espontània, neixen els organismes de poder dual, les assemblees. La gent va sortir al carrer i, quan ho va fer, se’n va anar al seu lloc de treball a transformar-lo.
No hi havia sindicats perquè estaven prohibits; la majoria dels que hi havia eren feixistes, tot i que algunes direccions sindicals havien estat guanyades per l’esquerra –un total de dotze, gens representatiu pel conjunt del país– alhora els partits polítics eren pràcticament inexistents. Tot i que n’hi havia alguns que operaven en la clandestinitat: el Partit Comunista tenia 3.000 membres i l’extrema esquerra, en conjunt, una cosa semblant.
No obstant això, la gent se’n va al seu centre de treball, a l’hospital, a l’escola, a la fàbrica, i diuen: «Bé, què fem?», «doncs fem un comunicat contra la guerra colonial, a favor de la independència de les colònies i per unes eleccions lliures», «triem quins representants, a través d’eleccions amb mandats revocables». Així neixen aproximadament 5.000 comissions de treballadors i 1.000 comissions de llogaters. Neix una democràcia paral·lela. I pocs dies després del 25 d’abril es reuneixen novament i diuen: «Bé, però què fem ara?», «doncs ara fem vuit hores de feina, cap de setmana de descans i pagament immediat». Hi ha un canvi.
El subjecte de la revolució són els treballadors i es transforma d’una revolució democràtica a una revolució social. Passats uns mesos, tenim 3 milions de persones que ocupen cases, que aconsegueixen un habitatge, a més de cases de cultura; hi ha centenars de teatres i espais de música autoorganitzats per la gent.
Durant la dictadura, les dones no podien dormir fora de casa si no tenien marit. La societat portuguesa ha tingut 300 anys d’Inquisició i 50 de dictadura, però quan les dones van anar als piquets diuen: «Vaig a dormir aquí amb els meus camarades perquè he de defensar el meu lloc de treball». Aleshores hi ha una emancipació econòmica, moral, ètica i sexual de la dona. Tothom podia accedir a la universitat, a l’ensenyament unificat; tothom tenia dret a conèixer les ciències, l’art, la literatura o la música; s’acaba amb la divisió entre rics i pobres a l’ensenyament.
El Servei Nacional de Salut millora moltíssim, ja que es crea una xarxa pública d’hospitals autogestionada pels metges. Es creen comissions de gestió democràtica als hospitals, també comissions de gestió en l’ensenyament que fins i tot discuteixen els mateixos continguts temàtics, tal com Marx va dir: «una educació pensada pels mateixos educadors».
I es manté fins que arriba a les casernes. Allà els soldats es deixen la barba i els cabells llargs, enganxen imatges del Che Guevara a la paret. A les casernes, fins i tot, organitzen un moviment assembleari que es diu Soldados Unidos Vencerão. També hi ha una reforma agrària, que mai havia tingut lloc abans al sud de Portugal, on dominaven els latifundis. Es va obrir tot un món de possibilitats. La frase que millor condensa el que va passar la va dir un metge revolucionari que vaig entrevistar: «Les persones van comprendre que tenien necessitats que no sabien que tenien».
Això dura fins al 25 de novembre de 1975, quan hi ha un cop d’estat iniciat pels oficials revolucionaris. Una part del MFA es decanta cap a la dreta, una altra cap al centre i una altra es radicalitza; Otelo Saraiva de Carvalho és la figura més represen-tativa del sector més radical. Aleshores, el 25 de novembre, els oficials més conservadors envien els soldats a casa, desmobi-litzen les unitats revolucionàries i comencen una contrarevo-lució democràtica. No hi ha un bany de sang, els oficials revolucionaris són empresonats i el 1979 acaben amb el poder de les comissions de treballadors després del Pacte de la Moncloa a l’Estat espanyol.
Segons el meu parer, de la mateixa manera que la Revolució portuguesa és l’inici de la Transició espanyola, els Pactes de la Moncloa, el 1978, tanquen el cicle contrarevolucionari a la península Ibèrica. El 1979 comença la fi del poder de les comissions de treballadors, el 1982 acaben amb la gestió democràtica als hospitals i el 1989 inicien la privatització de les empreses i de la banca. És una contrarevolució.
Cal un estudi més profund dels actors polítics en conflicte, a l’esquerra però també a la dreta. Per exemple, està demostrat clarament que la suma més gran de diners que el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya havia donat a un partit fora d’Alemanya la va donar al Partit Socialista de Portugal. La UGT, una central sindical reformista a Portugal, es crea a partir d’Espanya, també amb els diners d’Alemanya. El Partit Socialista és clarament el partit contrarevolucionari del poder, de posar Portugal dins de l’OTAN, del Portugal capitalista.
El Partit Comunista, per la seva banda, adopta una posició que consisteix a defensar Angola i el Movimento Popular de Libertação de Angola (MPLA) i alhora un Portugal dins de l’OTAN, amb un capitalisme regulat, no revolucionari, amb un ampli sector nacionalitzat que reconeix els drets dels treballadors, però no la seva autoorganització.
El Partit Comunista intenta desmantellar les comissions de treballadors i substituir-les per sindicats, desmuntar la democràcia directa i substituir-la per eleccions representatives. Després hi ha l’extrema esquerra, que és molt diversa i forta, perquè, després del Maig del 68, en la Revolució portuguesa és on l’esquerra va guanyar fàbriques importantíssimes i el control obrer. La més important organització era la Unió Democràtica Popular (UDP), una organització on conflueixen diverses organit-zacions majoritàriament maoistes. Però, en aquest cas, com que el Partit Comunista era al govern, el maoisme portuguès tenia un caràcter profundament popular, de base, no tan estalinista com en altres països. També hi ha grups anarquistes, amb menys influència.
Era una extrema esquerra molt respectuosa amb la democràcia popular, molt articulada amb les fàbriques. Arriba fort fins als vuitanta i es converteix en una de les bases de la formació del Bloco de Esquerda, on s’articulen els moviments dels treballadors; tres corrents del trotskisme, molt petits; i sobretot el moviment dels liceus, que són molt forts. Hi ha una important formació de quadres de tots aquests partits que es van formant contra la guerra colonial i amb la influència del 68 de París i Praga. Com en altres països, però cal afegir la radicalitat de la lluita contra la guerra colonial, perquè ningú volia anar-hi. A final dels anys setanta, hi ha un 20% de refractaris i desertors. És una reacció massiva. La lluita contra la guerra colonial és clau.
Un altre punt important és que els estudiants, a la universitat, als liceus o als centres tècnics, es troba amb el moviment obrer. Hi ha una confluència, una revolució total. S’ajunten els obrers i els estudiants com el Maig del 68, però de forma més profunda, perquè són nou mesos i és de forma generalitzada.
A la dreta, hi ha el partit que avui dia es diu Partit Socialdemòcrata, anomenat així per por, literalment. L’extrema dreta és il·legalitzada, tot i que continua existint i s’exilia a Espanya, es queden fins a 1975-1976. Una part important de la burgesia se’n va al Brasil i es queda a Copacabana un parell d’anys fins a retornar a Portugal. També va haver-hi grups d’extrema dreta terrorista organitzada, que ataquen les seus dels partits d’esquerra i dels sindicats, l’estiu de 1975; però després l’aposta principal de la burgesia portuguesa, per governar, és el Partit Socialdemòcrata i el Partit Socialista: una mena de «rotació».
Clarament, hi havia un suport popular de les esquerres cap a l’alliberament nacional de les colònies. Això sí que va ser immediat. No estava clar si s’aconseguiria la independència de les colònies. La pressió popular estudiantil va ser molt determinant, perquè la gent va sortir als carrers de Lisboa cridant: «No més soldats per a les colònies!».
L’erosió de la guerra colonial genera entre 100.000 i 200.000 mobilitzats; és molta gent, tots tenen família que va a la guerra i això activa una mobilització total de la societat. D’altra banda, Portugal és un espai semiperifèric, ja que és imperialista –de cara a l’Àfrica– però alhora està subordinat a Anglaterra.
Va haver-hi molts casos de deserció a l’exèrcit de soldats portuguesos que se sumen als moviments d’alliberament nacional africans. Hi ha un moviment clar de simpatia creixent per la derrota militar de Portugal dins dels exèrcits portuguesos, entre els soldats i els oficials. S’ha de pensar que era un reclutament obligatori no eren pas militars professionals.
El MFA neix contra la guerra colonial, però no amb idees d’esquerra i, en els anys posteriors a la revolució, la seva idea fonamental era acabar la guerra: la seva politització és durant la revolució. I, fins avui, hi ha algun tipus de permanència progres-sista dins l’exèrcit. Per exemple, ara a la guerra d’Ucraïna o de Gaza hi ha molts quadres que estan en contra de la invasió russa i en contra la intervenció de l’OTAN o de la invasió de Gaza. Es nota que és un exèrcit que ha conduït aquest moviment «d’abandonament» des de dins
Abril del 74: la revolucio de les primaveres lliures, per Lluís Llach i Grande
Aquell abril de 1974 a Portugal, per primera vegada, es produïa un cop d’estat revolucionari, popular i transgressor amb les lleis d’una dictadura per posar una democràcia, tot com del dificultós que va ser. A la península Ibèrica ens quedaven les dues últimes dictadures d’aquest costat d’Occident. Per a nosaltres, veure que l’exèrcit portuguès feia això que a l’exèrcit espanyol mai se li va acudir, i que, a més, tingués unes conseqüències en clau de conquesta democràtica, em va impulsar a fer la comparació en veure que aquí havíem de continuar fins a assolir-ho també i vaig compondre Abril del 74.
Es diu que aquesta cançó és un desafiament al poder, i és veritat; part de la seva lletra i missatge musical racionalitzat, és una eina de confrontació. La majoria de les cançons serveixen per a l’alienació col·lectiva –sobretot de l’adolescència, que és on va més dirigida– però hi ha cançons i cantants que fan la crítica del poder o que qüestionen la realitat social que els envolta. Aquesta música sí que té, a vegades, una força de confrontació, de desafiament al poder i dels seus mecanismes, per això la censura, o l’empresonament de Pablo Hasél avui en dia, perquè diu que «els reis eren uns lladres», cosa ja vastament demostrada, i els músics que diuen això han d’anar a la presó, són censurats o han d’anar «una mica fora».
El que fa la música és acompanyar als revolucionaris, jo crec que la nostra feina, la de la música, és posar en qüestió el sistema. Nosaltres el que fem és acompanyar a tota la gent que s’oposa al sistema. Té una efectivitat que potser no és tan gran com es pensa a vegades, però acompanya a la gent que vol canviar les coses. Fa que no se sentin sols, que se sentin amb complicitat de gent que d’alguna manera a vegades admiren, o que els hi diuen coses i estan amb ells. La música acompanya a les revolucions, encara que en si mateixa no és revolucionària; no ha de tenir aquesta pretensió, però sí el de fer un paper d’acompanyament, de complicitat i reunió.
Per crear aquesta cançó on parlo de la Revolució de Portugal, vaig haver d’esquivar els problemes de la censura, sobretot en el 74. En aquesta època, a Catalunya la censura estava molt moixa, perquè encara que funcionava, hi havia certs moviments d’obertura del franquisme que sabien que a Europa, quan es morís el dictador, canviarien moltes coses. Així que jo diria que l’últim any del franquisme és més suau.
Tanmateix, havies d’anar buscant metàfores: deies «les primaveres lliures» o «la lluna blanca» quan volies dir la llibertat, la realització col·lectiva. L’únic avantatge d’això és que la censura reprimia els nostres anhels pamfletaris i ens obligava a crear lletres que potser s’acostaven més al poema, havies de buscar sempre la manera menys dura que pels censors fos possible passar i això, a vegades, consistia en l’engany, en la metàfora, en el llenguatge figurat.
Això potser es té poc en compte: que quaranta anys de franquisme i de clandestinitat de les lluites per les llibertades democràtiques van fer que molta gent sàpiga interpretar molt bé totes les metàfores. Sí que hi ha metàfores que avui, potser, no tenen gaire sentit, però que en aquell temps la gent traduïa immediatament amb el que tu volies dir. La qual cosa era un gran avantatge pels que intentàvem dir coses, com la utilització de «la nit» per al Raimon i per a altres, o la metàfora del «vaixell» com a país.
Nosaltres anàvem buscant paraules simbòliques que resumeixen i que en la comunicació entre el públic, el receptor i el cantant/emissor tinguessin claus de fàcil assimilació. Fins i tot, a vegades, jo sempre deia que el públic millorava molt les nostres intencions amb les seves interpretacions tendencioses.
Seguint el fil roig de les revolucions, per Blanca Serra i Puig
La solidaritat internacional amb les lluites d’alliberament nacional i social arreu del món és una de les constants que impactà profundament en el nostre moviment als anys seixanta i setanta del segle XX. A part dels moviments revolucionaris que es desenvoluparen en aquells anys, tres guerres van tenir una gran influència sobre el nostre imaginari, la nostra formació i la nostra pràctica: es tracta de la guerra de guerrilles i la Revolució cubana (1953-1959); de la guerra de descolonització d’Algèria (1954-1962) i la guerra del Vietnam (1955-1975).
Totes tres van impactar mundialment i entre nosaltres, evidentment, que vivíem subjectes a una dictadura molt dura al costat dels portuguesos, que també patien la seva. Eren guerres d’alliberament nacional i social amb un fort component de lluita de classes contra l’imperialisme i amb un ús de la ideologia marxista com a ideologia d’alliberament. I tot en un context de la guerra freda i l’amenaça nuclear entre el món comunista i el món capitalista.
El component antiimperialista i anticapitalista de la Revolució cubana era clar en aquells moments i va suscitar moltes adhesions i solidaritat per part de l’independentisme català que feia anys havia adoptat, de la bandera cubana, la nostra bandera de la lluita per la llibertat nacional amb l’estel blau. El 1967 –un any abans del Maig francès– va ser assassinat per ordre dels EUA el revolucionari argentino-cubà Ernesto Che Guevara, i encara recordo un acte de solidaritat que vam organitzar els independentistes deu anys després a les Cotxeres de Sants per retre homenatge conjuntament al Che i al xilè Miguel Enríquez, assassinat pel règim de Pinochet.
La guerra de descolonització i independència d’Algèria va afectar directament els nord-catalans, enviats a fer el servei militar a la colònia rebel. El resultat va ser que aquella lluita anticolonial respecte a la República francesa va tenir un gran impacte en la societat nord-catalana i sobretot en la joventut i en els moviments catalanistes. El terreny estava adobat per als moviments rebels del Maig francès.
La guerra del Vietnam va acabar amb la derrota humiliant dels EUA que va repercutir a tot el món –també entre els catalans– per als quals la figura de Ho Chi Minh va ser emblemàtica. És coneguda la seva frase de 1969, un any després del Maig del 68, «el nostre país tindrà l’insigne honor de ser una petita nació que haurà guanyat dos grans imperialismes, el francès i l’americà, i d’aportar una digna contribució als Moviments d’Alliberament Nacional».
L’aliança entre obrers i estudiants al Maig francès ens va tocar i influir molt en la nostra formació ideològica; va ajudar a conformar la visió crítica que adoptaren els sectors més joves del Front Nacional de Catalunya fins a marxar d’aquesta formació i fundar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional el 1969. Sense aquesta constel·lació de moviments anticolonials, antiimperialistes i d’alliberament nacional i social no s’entendria l’evolució de l’independentisme català contemporani.
Aleshores, el 1968, es produí la invasió de Txecoslovàquia per part del Pacte de Varsòvia liderat per la Unió Soviètica que va intentar tallar de soca arrel el moviment conegut com la Primavera de Praga. Jo era a Amsterdam, acompanyava a la meva germana Eva en una investigació històrica a la seu de l’Institut Internacional d’Història Social, on hi ha molta documentació del moviment llibertari. L’Eva i jo ens vam unir a la multitud holandesa que protestava contra aquesta invasió en unes manifestacions, per a nosaltres inèdites, ja què no hi havia policies perseguint i pegant com passava aleshores a Catalunya.
A la tornada vàrem passar per París, a una adreça que ens havien donat d’uns dirigents clandestins del Partit Comunista Espanyol (PCE) que portaven noms falsos –una tal Margarida i un tal Arnau– i els vàrem preguntar: «què opineu de l’actuació del Pacte de Varsòvia?». La cara de confusió que van posar no me n’oblidaré; i van balbotejar «no hem rebut encara instruccions de Moscou».
Aquesta actitud em va fer comprendre que definitivament la nostra lluita antifranquista no passaria mai per un partit (el PCE-PSUC) que mantenia una actitud tan subordinada i entenia tan malament, a parer meu, la solidaritat internacional i el pensament crític. Em va quedar clar que allò era una traducció d’un altre imperialisme que no serviria per alliberar socialment i nacionalment els Països Catalans. Em va reforçar en l’opinió que els que ens calia era una acció política organitzada, de base pròpia, deslligada de la cadena organitzativa espanyola. I el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) oficial d’aleshores era massa dependent del PCE-PSUC i de la seva posició de pacto por la libertad. Per aquesta raó va sorgir el PSAN-Provisional.
L’anomenada Revolució dels Clavells va repercutir enormement en el moviment antifranquista i entre els independentistes de tots els Països Catalans. La població portuguesa –amb els antifranquistes de l’Estat espanyol al seu costat– vam viure l’ensorrament del règim de Salazar amb un enorme entusiasme. Encara ara, en ple segle XXI el cant emblemàtic de «Grãndola, vila morena, terra da fraternidade…» omple conjuntament amb «L’estaca» moltes places catalanes quan reivindiquem el nostre referèndum de l’1 d’octubre del 2017.
El PSAN-provisional va seguir minuciosament en el seu portaveu Lluita les diverses etapes de la revolta portuguesa: la confrontació entre els alts caps militars (Spínola) i el moviment dels capitans (Otelo Saraiva de Carvalho), un moviment molt crític amb les guerres colonials i que veien com es dessagnava la joventut por-tuguesa amb una improbable victòria sobre els pobles africans.
Vàrem analitzar –amb vista a la nostra pròpia situació amb un dictador Franco ja moribund– els canvis importants que es produïen en el procés de la Revolució portuguesa, les tensions entre el Partit Socialista i el Partit Comunista i, en general, la instal·lació d’una dualitat de poders a diferents nivells: d’una banda, les formes clàssiques de la democràcia burgesa, basades en la delegació del poder, en els partits de masses i d’opinió (Assemblea Constituent, Govern i Presidència).
I de l’altra banda, les formes naixents de la democràcia obrera i popular (Comissions de Veïns, Consells de Treballadors i l’Assemblea Nacional Popular) aquestes protegides per organismes controlats pels capitans: l’Assemblea del Moviment de les Forces Armades, el Consell de la Revolució i el triumvirat integrat pel primer ministre Vasco Gonçalves, pel cap del COPCORN (Comando d’Operacions Continentals) Otelo Saraiva de Carvalho i pel president de la República Costa Gomes, és a dir, una representació de l’equilibri entre les tendències polítiques principals.
Explico tot això perquè nosaltres en preniem bona nota de cara al nostre immediat futur postfranquista. En una entrevista amb el dirigent del PAIGC (Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap Verd) Amílcar Cabral, poc abans que fos assassinat durant el govern de Spínola, ens va explicar la seva visió: «Portugal no és un país imperialista, Portugal és un país colonialista encadenat a l’imperialisme. Portugal, explotador d’Àfrica no ha estat més que un intermediari de l’explotació capitalista dels nostres pobles pels països –imperialistes– desenvolupats; és el gendarme d’aquesta explotació», un enfocament brillant del paper de Portugal en aquells moments.
El míting-debat conjunt amb UPG, ETA i PSAN-P va fer-se a Porto (Portugal) el 4 de gener de 1976 convidats per partits de l’esquerra revolucionària portuguesa (FSP, LUAR, MDP, PRP), compromesa en la lluita per la liquidació de la dictadura salazarista i l’avanç cap a la democràcia popular. Davant d’un auditori a rebentar amb crits ja popularitzats «Euskadi, Galícia, Països Catalans, vencerem!» els representants de les tres organitzacions –jo representava el PSAN-P i estava en aquells moments refugiada a la Catalunya Nord– no sols vàrem analitzar cada situació nacional en particular, sinó que sobretot vàrem destacar les coincidències estratègiques a curt i a mitjà termini entre les tres nacions. I no era una coincidència improvisada, aquell míting conjunt responia a una solidaritat i una entesa prèvia entre les tres organitzacions.
El míting de Porto es produeix perquè les organitzacions que hi van participar ja estaven enllaçades i comunicades tant per les declaracions conjuntes d’ETA-PSAN-P-UPG d’aquells anys, com per les trobades i accions de l’anomenada Carta de Brest de nacions europees que lluitaven contra el colonialisme intern europeu i per l’alliberament nacional i social de les respectives nacions sense estat.
Ja el 1974 amb motiu del Primer de Maig es va signar un comunicat conjunt de l’UPG i el PSAN-P contra la dictadura franquista. Aquell comunicat va precedir, el maig del 75, la 1a Declaració Conjunta d’ETA-PSAN-P-UPG; al novembre del 75 vam enviar un missatge conjunt donant la benvinguda a la independència d’Angola i vàrem signar la 2a Declaració Conjunta ETA-PSAN-P-UPG: Enfront del poder burgès, poder nacional-popular, en què es reivindicava el reconeixement de la sobirania nacional pròpia de cada nació i els seus efectes sobre la liquidació de les estructures dictatorials.
El desembre del 76 vàrem firmar la 3a Declaració Conjunta reclamant l’obertura de processos constituents amb la implantació de governs provisionals. Entremig les tres organitzacions vàrem intervenir durant la setmana del 18 al 23 de gener de 1976 en una sèrie de mítings i conferències de premsa a la Bretanya organitzats per la Unió Democràtica Bretona, això ens remet un cop més a la Carta de Brest.
La Revolució portuguesa, el míting de Porto, les declaracions i accions conjuntes ETA-PSAN-P-UPG, i trobades i accions de la Carta de Brest s’han de tenir en compte conjuntament. Responen a un mateix moment de desmantellament de les dictadures portuguesa i espanyola i signifiquen, al mateix temps, el desvetllament d’una idea de les nacions europees sense estat com a nacions sotmeses a un colonialisme interior depredador, víctimes de l’imperialisme capitalista i supremacista dels grans estats, descobrint que els moviments d’alliberament nacional són l’arma que ens cal per combatre tant l’opressió nacional com la de classe.
La Carta de Brest va representar la primera declaració conjunta dels moviments d’alliberament nacional de l’Europa occidental. Va signar-se el febrer de 1974 -dos mesos abans de la Revolució dels Clavells- amb el Sinn Féin-IRA irlandès, Unió Democràtica Bretona i UPG; mesos més tard s’hi van afegir organitzacions d’Occitània (LO), Gal·les (GC), Còrsega, País Basc (EHAS) i els Països Catalans (PSAN-P i Esquerra Catalana dels Treballadors) i Escòcia.
Es va signar a la ciutat de Brest, bressol de l’independentisme bretó, i tenia com a objectiu coordinar els moviments d’alliberament nacional de l’Europa Occidental per assolir, mitjançant tota classe de lluita, la creació d’estats socialistes en aquestes nacions. Quan dic tota classe de lluita cal entendre que no es feien escarafalls amb els mètodes de l’IRA, d’ETA o del FLNC, al mateix temps que altres membres eren partidaris de la no-violència i altres s’ho estaven pensant. Tampoc tots no eren d’un pensament i una acció d’esquerres sinó que el conjunt era força variat socialment: la Unió Democràtica Bretona era més aviat propera a la Unió Democràtica de Catalunya o el Front Nacional de Catalunya, força lluny de les posicions dels bascos, els catalans independentistes d’esquerres, dels gallecs o els gal·lesos.
Les organitzacions de la Carta de Brest van continuar reunint-se de forma periòdica per intercanviar anàlisis i informació: en la V Conferència (17-18 d’abril de 1976) les vuit organitzacions signants de set nacions constaten que les lluites dels pobles oprimits d’Europa Occidental han esdevingut «un element primordial en la lluita contra el capitalisme» i així ho declaren les nacions sotmeses a l’estat espanyol a més dels irlandesos, gal·lesos i pobles oprimits a l’hexàgon francès.
El 25 de juny de 1976 van fer un comunicat en suport de la Marxa de la Llibertat que titllen de «lluita unitària i combativa del poble català per impulsar la presa de consciència i organització popular de la nació catalana». I, en la VI Conferència, van remarcar un «increment de les lluites d’alliberament nacional i social contra l’imperialisme i el capitalisme que aguditza la crisi dels estats capitalistes». És evident que la construcció de la Unió Europea com a club dels estats capitalistes tenia i té la intenció de frenar aquestes lluites i augmentar-ne la repressió. Però la solidaritat i entesa mútua ha continuat sota formes diverses.
Els majors desafiaments en aquesta època se centraren en la lluita per la liquidació de la dictadura i les seves estructures i en esquivar la repressió que queia i cau sobre tota la dissidència, singularment sobre el moviment independentista. Això vol dir que per avançar en la liquidació de la dictadura vàrem haver d’enfrontar-nos al reformisme continuista i apostar per la ruptura democràtica, el republicanisme i la construcció del poder popular dins i fora de les institucions autonòmiques i patir-ne les conseqüències repressives: exili, detencions, presó, tortures, etcètera.
Una primera lliçó és que l’independentisme rupturista actual ha de comptar amb la idea que cal actuar fora i dins de les institucions, que el carrer és essencial, però que l’organització popular ha de ser una eina imprescindible per capgirar les situacions d’opressió i dominació.
Altres lliçons que deriven del cas portuguès: d’ell vàrem aprendre que la Unitat Popular ha de ser una eina socialment prou àmplia i combativa per a admetre diverses formes i graduacions de la desobediència i l’accés a formes de poder. Necessitem estructures socials fortes com el municipalisme i el sindicalisme, en les quals ara no som hegemònics. I ens cal mantenir llaços de solidaritat internacional per enfortir l’anticapitalisme.
L’actual desastre ambiental, la persistència social del patriarcalisme, les guerres imperialistes per mantenir situacions d’espoliació, el supremacisme que debilita i corromp la varietat i riquesa lingüística de la humanitat; tot això són símptomes de debilitat i esgotament del capitalisme depredador que l’independentisme i la Unitat Popular hem d’aprofitar amb totes les potencialitats al nostre abast.
