Molts ens han preguntat aquestes darreres setmanes, de vegades amb simpatia, d’altres amb hostilitat: però, per què feu un diari? Com penseu que us en sortireu? I de què pot servir?
Ara mateix, una resposta nostra a aquestes preguntes seria inútil i feixuga. Una resposta seriosa només podrà venir de la vida mateixa d’aquestes quatre pàgines, que des d’avui ja no són una idea, sinó una realitat exposada al judici de tothom.
Tanmateix, les intencions que ens han mogut, en qualsevol cas, no són cap misteri. Són les mateixes intencions que ens van empènyer, fa trenta anys, a trencar amb la tradició burgesa que ens havia regalat el feixisme i la guerra. Són les mateixes que ens han animat en la llarga militància al partit i a la premsa comunista per la revolució italiana.
Són les mateixes que ens han fet veure en la rebel·lió obrera i estudiantil d’aquests anys una nova oportunitat històrica per a l’avenç del comunisme. Hi ha qui estima la societat en què vivim perquè ocupa el desè lloc en la producció industrial mundial.
Per a nosaltres, és una societat feta d’explotació i desigualtat, de la qual són víctimes milions d’obrers de fàbrica, les poblacions meridionals sense esperança, i les joves generacions sense futur. Hi ha qui jutja democràtic l’estat que tenim només perquè no és feixista i no ha suprimit les llibertats formals.
Per a nosaltres, és un estat fonamentat en lleis i estructures repressives, on la policia i les institucions, l’escola i la cultura oficial, les forces polítiques i les majories al poder, estan modelades per colpejar o enganyar els explotats i els exclosos. També hi ha qui viu còmodament al món contemporani, jutjant-lo raonablement pacífic.
Per a nosaltres, en canvi, és un món odiosament marcat pel genocidi imperialista, que només un nou impuls del procés revolucionari mundial pot canviar.
Si, doncs, aquest diari només hagués de servir per a protestar, per a la batalla de les idees contra l’ordre de coses existent, ja no seria una feina inútil. Al capdavall, la premsa obrera sempre ha tingut, primer de tot, aquesta funció: establir una línia de demarcació, amb l’esperit que Gramsci anomenava partidista, entre qui està contra l’ordre constituït i qui s’hi acomoda.
Però això no podria ser suficient. L’escenari polític que tenim avui davant exigeix molt més que un rebuig.
S’ha obert al nostre país una partida del resultat de la qual pot dependre el destí del moviment obrer per a tot un període històric. Si aquesta no fos la nostra convicció, no ens hauríem compromès en una feina i en una lluita que tenen com a objectiu últim la formació d’una nova força política unitària de l’esquerra de classe. I no faríem, ara, aquest diari.
Tots ens adonem, cada dia, de nous perills imminents, dels quals el rebrot del feixisme de carrer n’és només un símptoma. Els patrons i el govern, Agnelli i Colombo, democristians i presumptes socialistes, multipliquen els esforços per tancar el moviment de les masses dins una gàbia, entrellaçant repressió i almoines. L’imperialisme americà regula el nostre destí, segons les lleis de la divisió del món en esferes d’influència.
L’escenari europeu que ens envolta està enfosquit, com mai des de la postguerra, per la involució de les societats de l’est i per l’acció contrarevolucionària dels grups que hi exerceixen el poder. I sobre les grans organitzacions del moviment obrer pesa l’antiga il·lusió del reformisme, la il·lusió maleïda que fa cinquanta anys va conduir a una derrota tràgica.
Estem convençuts que cal i urgeix una força revolucionària renovada, un nou alineament, una nova unitat de l’esquerra de classe, una nova orientació estratègica global.
Però també ens adonem cada dia de les grans possibilitats de ressorgiment que existeixen. Fa poc s’ha celebrat la commemoració d’una insurrecció armada gloriosa que no només va tenir una inspiració antifeixista, sinó també anticapitalista i revolucionària, que ha format la nostra generació i encara avui és viva en la consciència de grans masses.
Tenim al darrere una dècada extraordinària d’ofensiva obrera i de revolta juvenil, que ha demostrat com les fortaleses d’occident poden ser assaltades i sacsejades fins als fonaments.
Encara avui, dos-cents mil obrers del complex productiu nacional més gran tornen a la lluita contra el veritable enemic, contra l’organització capitalista del treball i del consum. A escala mundial, l’enfrontament de classes no cedeix ni davant la ferocitat de la guerra imperialista ni davant les insídies de la diplomàcia de les grans potències, i fins i tot troba nou impuls en el creixement de la revolució xinesa.
En aquesta situació, pensem que l’orientació de les grans organitzacions polítiques i sindicals de la classe obrera, i, d’altra banda, els límits i les divisions dels grups de l’esquerra, no donen la força necessària a una perspectiva socialista, ni tan sols permeten esperar un resultat victoriós de l’enfrontament en curs.
Estem convençuts que cal i urgeix una força revolucionària renovada, un nou alineament, una nova unitat de l’esquerra de classe, una nova orientació estratègica global.
Pensem que només per aquest camí serà possible aprofitar el patrimoni que les experiències del passat i del present han acumulat. Per això ens hem constituït en grup polític, per això volem donar vida –amb totes les forces disponibles però també només amb les nostres– a un moviment polític organitzat com a etapa d’un procés més general. Aquest és el nostre programa, i ni tan sols se’ns acut pensar que un full imprès pugui suplir aquesta tasca de construcció política.
Però si aquest diari pot afavorir i accelerar aquesta feina, oferir una eina de coneixement, d’intervenció, de mobilització, marcar una presència i establir un punt de referència ja en aquesta fase crucial de l’enfrontament de classes, aleshores la seva raó de ser i la seva veritat seran clares.
Això és tot.
I és una cosa que ens sembla tan essencial que cap límit, cap obstacle i cap risc ens ha semblat prohibitiu. Per això sortim només amb quatre pàgines, sense res més que un butlletí polític, sense embelliments ni manipulacions, convençuts que un esforç de simplicitat i claredat pot valer més que tota la resta.
Per això sortim sense més diners que els que ens han arribat i ens arribaran dels companys i dels lectors, de qui depèn enterament la vida o la mort d’aquesta empresa. Per això ens conformem amb forces limitades i inexpertes, però profundament desinteressades i compromeses, acceptant defectes i mancances segures.
Al capdavall, no confiem en res més que en una feina col·lectiva: en una passió militant; en allò que molts anomenen utopia o extremisme i nosaltres, confiança en les masses i tranquil·la consciència; en el suport de qualsevol que reconegui en aquestes pàgines un compromís comunista i vulgui compartir aquest compromís.
