En aquesta edició, hauríem de desitjar a tots els nostres lectors un «Bon any nou». Així ho fem. Però aquest desig sona millor quan l’acompanya la creença que es pot fer realitat, i en aquest moment els indicis d’un any nou bo no són pas abundants.

Arreu del món, l’ombra de la guerra pesa greument sobre els cors de tot amant de la humanitat. A gran part del món, la guerra mateix pren el seu tribut diari, i les extremitats esquinçades i mutilades de milers de persones es dispersen cada dia com una ofensa a la vista de Déu i dels homes. A l’Imperi Britànic, del qual malauradament formem part, la classe dirigent ha aprofitat l’oportunitat que ofereix la guerra per llançar un atac mortal contra tots els drets i llibertats que el treball ha adquirit en un segle de lluita; i, en general, ha trobat els dirigents del moviment obrer massa disposats a cedir a l’atac i a renunciar a la posició que haurien hagut de defensar amb la seva vida.

Si la guerra acabés demà, la classe treballadora d’aquestes illes es veuria immediatament abocada a una lluita amarga per resistir l’intent de la classe capitalista de fer permanents totes les concessions que els líders sindicals massa flexibles han estat enganyats a concedir sota el pretext de les emergències de guerra. A més, tot el sistema industrial s’ha remodelat en moltes de les seves branques més importants. La divisió del treball s’ha portat a un extrem fins ara inimaginable. Les dones han estat encadenades a les rodes de la producció en llocs i tasques fins ara realitzades exclusivament per homes –i ho han estat sense els drets amb què els homes protegien les seves posicions–, i tota la població industrial s’ha acostumat a les imposicions i l’autoritarisme dels qui tenen el poder.

Els drets civils de la població han desaparegut, i la classe dirigent ha aconseguit familiaritzar la multitud amb els pensaments de matances i vessaments de sang que l’assassinat de treballadors en vaga ja no provoca ni un tremolor a la nació.

La pau farà tornar a casa milions d’homes; desorganitzarà tota la indústria de manera que aquests milions trobaran poca feina i, per tant, es veuran obligats a competir ferotgement per treballar a qualsevol preu. La terrible imposició fiscal causada per la guerra farà augmentar i mantenir altes totes les despeses, mentre que la misèria dels soldats retornats que buscaran feina pressionarà els salaris a la baixa.

A escala nacional, Irlanda ha vist com un grup de polítics la traïa, mentre els seus fills eren venuts com a assassins a sou al servei del seu antic i actual enemic. L’any vinent potser la veurà encara unida a aquest enemic, ja en pau amb el món, i la «Nació Irlandesa» finalment relegada a l’estatus de mera tradició heroica, tan poc útil políticament com la tradició jacobita ho és per a Escòcia. Amb Anglaterra en pau, aquell país comptarà amb un exèrcit d’almenys un milió d’homes, soldats veterans de la guerra més gran de tots els temps, i quan arribi aquest moment, la qüestió irlandesa preocuparà Anglaterra tan poc com les rivalitats entre Lancashire i Yorkshire.

Amb un exèrcit de dos soldats veterans per cada home adult d’Irlanda, ja no hi haurà cap causa irlandesa que inquieti els governants de l’Imperi Britànic.

Recordem que les oportunitats són per a aquells que les aprofiten, i que l’any vinent pot ser tan brillant com vulguem fer-lo.

Un Bon any nou! Ai! Els nostres lectors són, esperem, rebels de cor, i per això poden rebel·lar-se fins i tot contra la nostra pròpia visió del futur. Si és així, recordem-los que les oportunitats són per a aquells que les aprofiten, i que l’any vinent pot ser tan brillant com vulguem fer-lo. Hem esbossat el futur tal com espera l’esclau que tem més la mort que l’esclavatge. Per a aquells que decideixen avançar-se per trobar el Destí i modelar-lo segons el seu propòsit, aquest futur pot ser tant brillant com fosca és la nostra visió.

Workers’ Republic, 1 de gener de 1916. Reeditat a James Connolly, Lost Writings (ed. Aindrias Ó Cathasaigh), Pluto Press, 1997. Les notes de l’edició de Pluto Press, no s’han inclòs.