Aquest diari respon a una necessitat profundament sentida pels grups socialistes de comptar amb un fòrum de discussió, estudi i investigació dels problemes de la vida nacional i internacional. Tendeix cap a un camí intermedi entre el diari i la revista, fent un treball més coordinat que el del diari, i més àgil i viu que les revistes. Vol convertir-se en un instrument útil i indispensable per a tots aquells que, tant obrers com professionals, busquen, malgrat la lluita a matadegolla que els imposa la vida pràctica, reunir forces per organitzar la seva experiència i comunicar-se amb aquestes cada cop més nombroses consciències de socialistes que, a cada part d’Itàlia, a cada nació del món, senten que ha arribat l’hora decisiva de la prova de la validesa de la fe, de la viabilitat dels programes, de la resistència de les construccions pròpies.
Les exigències a què volem i hem de vincular la nostra tasca de proselitisme i de cultura són íntimes a la naturalesa mateixa de la concepció socialista. Al segle XIX, la crítica del sistema capitalista, d’una banda, i l’experiència del reformisme liberal, de l’altra, havien portat els socialistes, de manera oposada, a creure que, així com general i orgànic, era el mal, general i orgànic havia de ser el remei. El socialisme es va afirmar des del seu origen com a maximalista i revolucionari; cap escola socialista va repudiar després explícitament aquest caràcter; la diferència, si de cas, era només de mètodes, de pràctica.
Però considerats els fins i els mitjans desvinculats entre si, els «mitjans» van ocupar llavors amb massa freqüència el lloc dels fins, com sol passar; per aplicar tant sí com no, es va oblidar que no era tant «necessari navegar» com avançar cap a aquesta meta única en què consisteix la missió històrica del socialisme.
Que cada mitjà participi de la naturalesa de la finalitat; però també que el fi no sigui una abstracció, una fórmula buida, un fantasma: que visqui espontàniament i immediatament als mitjans.
Perquè l’acció socialista reprengui, com sens dubte reprendrà, tota la seva eficàcia, ja no ha de ser admissible que ningú, per ignorància o especulació, trenqui la unitat dels fins i dels mitjans en què consisteix la vitalitat de la idea. I voldríem, per tant, dins del Partit a què pertanyem, i fora d’ell, dur a terme una tasca educativa que condueixi a un control continu dels mitjans de lluita en funció de les finalitats generals que es proposa el socialisme.
Que cada mitjà participi de la naturalesa de la finalitat; però també que el fi no sigui una abstracció, una fórmula buida, un fantasma: que visqui espontàniament i immediatament als mitjans.
Fa falta una propaganda lírica, que repeteixi incansablement, amb confiança poc dissimulada per la sonoritat i l’audàcia total de les frases, que constitueixi la propaganda del programa socialista, d’aquest complex de solucions als grans problemes socials, que només en la ideologia socialista es poden conciliar i animar en un tot harmònic i compacte. Volem que tota la propaganda socialista segueixi sempre la crítica de la societat capitalista, del fals ordre burgès amb el nou ordre comunista.
La guerra ha generat, amb l’enorme destrucció de riqueses, amb l’esfondrament dels ideals i dels organismes socials, una profunda commoció de què és insensat pensar que podem escapar ràpidament i fàcilment. Ningú no pot pretendre tenir la recepta màgica que esborri de la nit al dia totes les empremtes de l’espantós passat de la faç de la terra. El mal ha afectat avui més profundament que mai l’estructura mateixa de la societat i, per tant, no hi pot haver un remei simple o sobtat.
D’altra banda, la tasca dels considerats «problematitzadors», que s’afanyen a donar voltes a aquest o aquell problema de la postguerra, és sobre manera vana, perquè les solucions no són bones o dolentes només en funció de les forces que puguin unir-se per aconseguir-les. En el moment històric present, més que mai, cap saviesa diplomàtica, cap tècnic de gabinet, cap habilitat de legislador pot obrar el miracle de tornar a la humanitat allò que ha perdut i allò que necessita per a la nova era que s’obre.
La burgesia i l’organisme social que s’ha consolidat des de la Revolució Francesa estan esgotats, incapaços de trobar en si mateixos tant els materials com la capacitat directiva per a la reconstrucció. La mina ha estat sobreexplotada i certament ja no val la pena tastar-li les entranyes. Cal treballar en un terreny nou, verge, on les llavors del futur puguin trobar l’humus fèrtil, on la humanitat es pugui renovar i aixecar-se de nou; cal, més enllà de la metàfora, que una nova classe arribi al poder, dolorosament posada a prova però alhora enfortida per la guerra, sàpiga pel seu propi impuls assumir l’heroica escomesa de portar sobre les seves espatlles el tèrbol i suggestiu demà.
En aquesta classe, el proletariat, resideix el futur del món; totes les esperances, totes les possibilitats. La visió profètica de Marx, que anunciava als obrers la seva missió, es realitza avui dia a dia a mesura que la burgesia es mostra incapaç de salvar la humanitat de l’incendi que ella mateixa ha provocat, i que la vida social gravita cada vegada més al voltant del seu centre natural i estable: el proletariat. Perquè el món se salvi, cal que la fe socialista es converteixi en l’alè animador de la missió de la reconstrucció; cal un desencadenament d’energies morals que tornin a potenciar la humanitat, a tornar-li el vigor i la joventut adequats a aquesta immensa tasca.
Només avui dia els treballadors creuen, tenen fe, i només la fe –l’intel·lecte de l’amor– és avui dia capaç de reconstruir.
Els socialistes són avui els únics i els autèntics «pràctics».
Els únics i autèntics «pràctics», si pràctica és unitat i adequació de la finalitat amb els mitjans: si és veritat que els ideals són els mitjans més potents de la transformació social. És, doncs, deure dels socialistes fer que aquest magnífic impuls no es perdi en vanes logomàquies, i que arribi a la seva meta de forma ràpida, conscient i amb el menor nombre possible de víctimes.
Temps messiànics, doncs, són els que vivim; i els socialistes, que busquen correspondre a la confiança amb què les masses de totes les nacions esperen el nou ordre, encarrilant-la per fecundar l’obra eficaç de la reconstrucció, són avui els únics i els autèntics «pràctics».
Que ressonin a les nostres ànimes, com una advertència i una incitació, les paraules d’un socialista rus, Myekine, que en el judici dels 19, el febrer de 1878, poc abans de la condemna a mort que fatalment l’esperava, va dir: «Crec que el primer problema que cal resoldre no és engegar o crear la revolució, sinó assegurar el seu èxit».
