Aquest text és una versió revisada de la conferència inaugural pronunciada a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) de Barcelona el 2 de juliol, en el marc de les XXI Jornades UPEC. L’esdeveniment tenia com a tema «En defensa de l’alegria». Onze ens vam trobar amb ella i ens va cedir la publicació en llengua catalana de les seves paraules. La ponència es va oferir amb traducció consecutiva, i la seva gravació en vídeo es pot trobar aquí.
- Quan em van comunicar el tema que m’havien convidat a tractar, vaig quedar força impactada, per dir-ho suaument. La tasca era impossible. Parlar d’alegria ara? Davant del genocidi i el canvi climàtic? Quan som testimonis quotidians de violència, de criatures assassinades, de persones morint de fam i després brutalment abatudes mentre s’acosten als camions que reparteixen una ajuda mínima —tot s’està enfonsant en horrors insuportables. Com o per què hauríem de parlar d’alegria, nosaltres?
- Com pot parlar algú d’alegria sense semblar ingenu, trillat o en negació? L’alegria va ser una paraula d’ús clixé a la campanya de Kamala Harris (la candidata demòcrata a la presidència dels EUA després que Joe Biden es retirés l’estiu del 2024). També ressona entre influencers vitalistes, sovint religiosos, de les xarxes socials. I, potser més punyent per a les que som d’esquerres, l’alegria sembla directament fora de lloc: una traïció als ocupats, deportats, expulsats; una mena d’acomodació amb la violència, ja que, després de tot, la vida continua per a nosaltres.
- Llavors, què ha de fer l’esquerra respecte de l’alegria? Vol dir que els horrors del món i les apropiacions capitalistes i religioses de l’alegria impliquen que no hi ha alegria possible per a l’esquerra? Què hem de renunciar a l’alegria en unir-nos al partit, sacrificar-la pel moviment? La nostra capacitat per reconèixer, lúcids, la realitat del canvi climàtic —i el fet evident que les classes dominants, globalment, no faran res per aturar-lo— vol dir, finalment, que hi pot haver alegria però no per a nosaltres?
- Siguem honestes: de vegades, a l’esquerra, ens representem així. No estranya que la dreta guanyi. Promet gaudi, i els seus cultes a la mort ofereixen una varietat de falses i substitutòries alegries.
- Avui el veritable reaccionari és qui cedeix a la desesperança, qui diu que no hi ha esperança, qui sacrifica l’optimisme de la intel·ligència pel pessimisme de la voluntat. Hem de resistir el catastrofisme, el derrotisme i la negativitat sense esperança que només veu feixisme arreu. A qui serveix l’abraçada del col·lapse? Ens ajuda a construir poder? Ens inspira a deixar de banda els plaers personals i les preferències individuals per una lluita més gran? El meu primer punt, doncs, és exhortar a rebutjar tot abraçament del col·lapse que no reconegui possibilitats per al nou en la mort de l’antic.
- El meu segon punt, i el nucli de la meva intervenció, és l’alternativa —l’alegria que prové de la camaraderia, l’alegria camarada. Els camarades són aquells del mateix bàndol en una lluita política, que voluntàriament s’uneixen per lluitar i guanyar. Per als camarades, l’alegria prové de la resistència, del fet de plantar cara, d’enfortir-se mútuament per poder refusar la submissió a l’opressió. En parlar d’alegria camarada, el meu objectiu és defugir els clixés i la comercialització de l’alegria «de marca» de les xarxes socials, i, en canvi, presentar-la com l’expansió en coratge i força que generem com a camarades en la mateixa lluita política.
- L’alegria camarada està plenament arrelada en la història de la lluita comunista. Recordem el discurs d’Amílcar Cabral de 1966 a l’Havana, a la primera Conferència Tricontinental dels Pobles d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. Cabral obre el seu discurs —L’Arma de la Teoria— elogiant la Revolució Cubana per la seva perdurabilitat i perquè ofereix a totes les lluites per l’alliberament nacional «una lliçó de coratge, determinació, humanitat i confiança en el poble». Afirma que «l’alegria profunda i el ritme contagiós» fan que «la construcció del socialisme a Cuba sigui un nou fenomen per al món». Una alegria profunda —l’alegria que neix de la unitat en la construcció d’una societat nova i alliberada, contra tot allò que faria l’enemic imperialista per impedir-ho. És col·lectiva; no és el mateix que la felicitat individual; no és gens individual, sinó un resultat de la força i resistència col·lectives. I aquesta alegria és sobre perseguir un futur, lluitar per alguna cosa més enllà del que hi ha donat.
- Així mateix, considerem la descripció de Thomas Sankara sobre l’amor profund entre els homes burkinesos i els arbres, al seu discurs de 1986 a París: «L’imperialisme és el piròman dels nostres arbres i boscos.» Sankara es presenta «només com l’humil portaveu d’un poble que, havent observat passivament la mort del seu entorn natural, es nega a veure’s morir a si mateix.» Negant-se a morir, a rendir-se, la seva revolució al Sahel va ser lluitada, en gran manera, mitjançant la plantació de més de deu milions d’arbres. La lluita per la vida era la lluita per preservar els boscos del saqueig colonial de l’imperialisme. Sankara diu: «Ens basem en aquests principis revolucionaris de lluita perquè el verd de l’abundància, alegria i felicitat pugui ocupar el seu lloc merescut. Creiem en el poder de la Revolució per aturar la mort del nostre Faso i per fer néixer un futur brillant per a ell.»
- L’alegria no és qüestió de guanyar —encara que, evidentment, volem guanyar. L’alegria és l’element afectiu que acompanya la renúncia a sotmetre’s.
Per què costa tant, avui, abraçar l’alegria a l’esquerra? Ja he parlat dels temps miserables en què vivim. Però és realment tan nou o tan rar? Palestina està ocupada des de fa més de 75 anys. Quan no hem tingut guerres devastadores, pobles, comunitats, països patint col·lapses, expropiació, empobriment? No és només un problema del capitalisme, colonialisme, feixisme o de la dreta reaccionària: la qüestió de l’alegria és una qüestió de la nostra capacitat política per construir força, per augmentar el nostre coratge col·lectiu. L’alegria no és qüestió de guanyar —tot i que, per descomptat, volem guanyar. L’alegria és l’element afectiu que acompanya la renúncia a sotmetre’s, el sentiment alliberador de plantar cara a l’opressió, l’explotació, l’ocupació, quan ens adonem que no estem sols, sinó que estem juntes amb milions, milers de milions. També és una qüestió de futur. Tant Cabral com Sankara associen l’alegria al futur que es construeix a través de la lluita revolucionària. És com si aquest futur posés la llum que il·lumina el present que el farà possible. Potser una de les raons per les quals l’alegria és inabastable per a algunes de nosaltres a l’esquerra és que ens costa imaginar un futur, un futur millor que l’actual, digne de ser lluitat. Quan no podem veure un futur, no trobem el motiu per lluitar. - Alguns podria dir, espera, ¿no és la mena de disciplina severa, dura, sense alegria característica del comunisme, especialment del leninisme i el bolxevisme? Sortim d’aquest problema amb una petita digressió. És un mite que Lenin fos rígid, reprimit, fosc i ascètic. Si llegiu els records de Clara Zetkin i Nadejda Krúpskaia, descobrireu un Lenin molt diferent: tenia un gatet i va ensenyar el seu gos a fer trucs. Li agradava fer excursions a la muntanya. Krúpskaia diu que sempre «s’entusiasmava amb algú o amb alguna cosa». En una conversa amb Zetkin, Lenin va dir: «El comunisme no ha de portar ascetisme, sinó alegria i força, derivades, entre altres coses, d’una plenitud de vida amorosa.» El comunisme és sobre l’alegria i l’objectiu de la revolució és crear noves condicions per a l’alegria col·lectiva.
- El Lenin de l’entusiasme i l’alegria no encaixa amb la presentació més habitual d’un Lenin auster i dogmàtic. D’on ve aquesta imatge? Acadèmics i biògrafs diversos culpen la novel·la de Nikolai Txernixevski de 1863, Què fer?, una novel·la molt llarga i no gaire bona, escrita i publicada mentre Txernixevski era a la presó. Era especialment popular entre els cercles revolucionaris russos. Lenin en fa servir el títol en el seu influent text sobre organització de partit i tàctiques. Diversos acadèmics i biògrafs sostenen que Lenin es va modelar sobre «el protagonista del llibre», Rakhmetov. S’equivoquen, principalment perquè Rakhmetov no és el personatge principal, sinó que només apareix en una trentena de pàgines d’aquest volum de 500. La protagonista és la vital Vera Pavlovna. El llibre narra com escapa d’un matrimoni tradicional sense amor, posa en marxa un negoci de costura on contracta modistes amb salaris alts i redistribueix els beneficis, implicant-les en la gestió i planificació i, finalment, expandint l’operació a un col·lectiu de consum, un banc i una llar comuna. Lenin va llegir Què fer? cinc vegades. Va guardar dues fotos de Txernixevski al seu àlbum. La joventut russa de l’època de Lenin adorava el llibre, i el tractava com una guia per a la vida. Com escriu Claudia Verhoeven, és un «llibre alegre» que «ensenya els lectors a viure mentre esperen que el possible esdevingui real.»
- Aleksandra Kol·lontai també va ser influïda pel Què fer? de Txernixevski. Utilitza el terme «camaraderia amorosa» per descriure l’alegria de les relacions camarades que representa el llibre. Per a Kol·lontai, la camaraderia és un principi fonamental de la moral proletària, clau per a la «reeducació radical de la nostra psique» sota el comunisme. La camaraderia genera nous sentiments, de manera que la gent ja no es percep desigual ni obligada a sotmetre’s. Ara són «capaços de llibertat en lloc d’estar lligats pel sentit de propietat, capaços de camaraderia i no d’inequitat ni de submissió.» Kol·lontai associa la camaraderia amb l’alegria que suposa l’alliberament de la servitud i l’opressió, amb la igualtat. Relaciona la camaraderia amb una lluita i una visió de futur en què tothom serà camarada. La desesperació ha estat superada, la derrota rebutjada. El final no és segur, però el mateix fet de rebutjar la propietat, l’opressió i la degradació produeix alegria.
- La majoria hem experimentat la disrupció alegre de les masses al carrer, manifestacions de masses eufòriques, la força que sorgeix de la presència col·lectiva on no som benvinguts, contra aquells que ens volen dividir i fer callar. Aquests moments de poder i potència col·lectiva són una font d’alegria política important. L’alegria de la camaraderia va més enllà, i es projecta més enllà dels bells moments del carrer, cap a la construcció de relacions i organitzacions amb capacitat de perdurar. Com a portador d’expectatives i forma de pertinença política, el camarada té quatre atributs interconnectats: disciplina, alegria, entusiasme i coratge. Miro d’aprofundir en els dos primers: disciplina i alegria.
- La camaraderia és una relació disciplinadora: les expectatives, i la responsabilitat de complir-les, limiten l’acció individual i generen capacitat col·lectiva. Els camarades aprenen a deixar de banda l’interès immediat i la recerca de la comoditat personal o l’avenç individual en benefici de la lluita. La disciplina produeix una força nova, prou resistent per aguantar llargues dècades de lluita revolucionària. En paraules d’un comunista citat per Vivian Gornick a The Romance of American Communism: «Estar implicat amb la gent en un projecte polític, sentir aquella camaraderia particular, veure com la gent esdevé en una atmosfera així, això és sentir el món renéixer.»
- Lenin pensava que la disciplina era més revolucionària que la derrota de la burgesia, «ja que és una victòria sobre el nostre propi conservadorisme, la indisciplina, l’egoisme petitburgès, una victòria sobre els hàbits que el maleït capitalisme deixa com a herència als obrers i camperols». El nostre compromís de treballar plegats pel nostre objectiu comú incideix sobre nosaltres, fent-nos capaços de superar els trets individualistes que el capitalisme produeix. Podem cometre errors, aprendre i canviar. Reconeixent les nostres mancances, comprenem la necessitat de ser generosos i comprensius amb les mancances alienes. Desenvolupem una apreciació de forces i talents fins llavors invisibles. Ens esdevenim una nova mena de col·lectivitat.
- Juntament amb la disciplina camarada, hi ha l’alegria. En un pamflet sobre els subbotniks (dissabtes de feina voluntària en època de guerra civil), Lenin cita un article aparegut al Pravda celebrant la feina voluntària entusiasta al ferrocarril Moscou-Kazan. L’article descriu com uns quants treballadors van empènyer una roda gegant d’una locomotora al seu lloc: «El cor s’omplia d’una joia fervent davant aquest esforç col·lectiu, i s’enfortia la convicció que la victòria de la classe obrera era incommovible… Quan la feina va acabar, els presents foren testimonis d’una escena insòlita: un centenar de comunistes, cansats, però amb la llum de l’alegria als ulls, van celebrar l’èxit entonant solemnement la Internacional.» L’alegria l’experimenten els camarades i també els qui són testimonis de com l’esforç col·lectiu transforma el món. Gràcies a la intensitat de la col·lectivitat que genera la disciplina, els camarades aconsegueixen el que és impossible. S’alliberen de les expectatives i els límits previs. L’alegria acompanya el sentiment d’invencibilitat col·lectiva. Ho hem aconseguit junts —i ho hem fet per un objectiu més gran que nosaltres.
- Per concloure: en una descripció d’alguns dels malestars viscuts pels revolucionaris, el Che Guevara parla de camins durs i de llits incòmodes als camps. I afegeix: «miràvem al nostre futur amb una alegria impacient.» Nosaltres hem de fer el mateix. Les proves, penúries i pèrdues són ben reals. Però hem de rebutjar el derrotisme, el catastrofisme, el col·lapse, el cansament i la malenconia com les pitjors formes de reacció actuals. Hem de combatre-les dins les nostres pròpies files, i abraçar la lluita amb l’alegria camarada que ens farà guanyar.
Volem agrair a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) com a Jodi Dean la possibilitat de publicar aquest text.
