Álvaro García Linera (Cochabamba, 1962) és un dels intel·lectuals més influents del pensament llatinoamericà contemporani i una figura clau en la política boliviana recent. Exguerriller de l’Exèrcit Guerriller Túpac Katari, va passar cinc anys a la presó abans de consolidar-se com a sociòleg i pensador marxista, amb una obra que aborda la relació entre l’estat, els moviments indígenes i la lluita de classes. Va exercir com a vicepresident de Bolívia entre 2006 i 2019, sent un dels principals arquitectes de l’anomenat estat plurinacional, un projecte de transformació institucional que buscava integrar les demandes històriques dels pobles indígenes i redefinir els límits de la sobirania estatal en el marc del capitalisme global. El novembre del 2019, després del cop d’estat contra Evo Morales, es va veure forçat a l’exili a Mèxic i posteriorment a l’Argentina. En aquesta conversa, reflexiona sobre les tensions i possibilitats de l’estat en el moment present, des de la seva experiència política fins a les seves lectures teòriques.
—
Quina és la idea de la tensió permanent i de la lluita de poder que planteges quan apuntes que les mirades més deterministes econòmiques han entès l’estat com una cosa derivada directament de l’estructura econòmica i monolítica, com si fos aristotèlica?
Sí, dins del marxisme hi ha hagut i encara hi ha una mirada «còsica», si vols, de l’estat. Com una cosa, un martell, una eina, usada per unes classes abusives, dominants, que la fan servir per dominar les majories socials. El problema d’aquesta mirada còsica de l’estat és, primer de tot, el més obvi: no hi ha l’estat com un edifici. L’edifici on hi ha les Corts no és l’Estat. El palau on hi ha el rei no és l’Estat, és un edifici i res més (formigó i ciment i prou). Aquesta «cosa» no hi és. En segon lloc, perquè si fos una cosa utilitzable, com un martell que usen les classes dominants per imposar-se sobre les classes dominades, l’estat hauria de ser llavors mera coacció per imposar-se. Si es tracta d’imposar-se brutalment com un martell damunt del cap dels dominats, doncs, per a què necessites justícia o per a què necessites educació, o per a què necessites salut o drets? En tens prou amb agafar policies i militars i perseguir, vigilar i controlar els sectors populars. Aleshores, et remet sempre la idea d’un estat «tanc», d’un estat «arma, fusell». Però això també és insostenible, perquè necessitaries la meitat de la població popular dominada i l’altra meitat convertida en soldats i militars i policies controlant-la. Això no existeix enlloc del món. Dramatitzo la idea de cosa del marxisme, però en el fons s’amaga aquesta creença, que és absurda. L’estat no és això ni funciona així. Recordo que la primera vegada que vaig viatjar a Europa (tenia dinou anys), vaig arribar a Berlín i em va sorprendre que per entrar al metro no hi havia barreres. I ningú em demanava cap bitllet. Com funciona, això? Puc viatjar gratis? No, no viatges gratis, perquè allà hi ha la màquina expenedora de tiquets, i la gent en comprava i tenia el tiquet. Això és l’estat: com interioritzes en tu, com tots interioritzem alguna cosa que ens unifica, que ens cohesiona. (…) L’estat no és una cosa ni és merament coacció. És molt més. Dins del marxisme després ha vingut un corrent, fonamentalment impulsat per Poulantzas i després per Jessop, i tot el debat dels anys setanta, que van treballar una idea més sofisticada de l’estat. La idea més sofisticada de l’estat que ja no és una cosa, no és un arbre, no és com un turó, no és un edifici, no és una persona. Encara més, és una relació. Això va ser un bon avanç: veure l’estat com una relació, és a dir, un vincle entre persones. El que fem ara en parlar és una relació. Però no és suficient, perquè tot el que fem els humans són relacions. Anar a menjar és una relació. Usar diners és una relació. Parlar és una relació. La família és una relació. L’amistat és una relació. Una empresa és una relació social.
Aleshores, on situaries la diferència fonamental entre estat, empresa, família, diners? Quin tipus de relació social és l’estat?
L’estat és un tipus de relació social que interunifica els membres d’una societat territorialment delimitada. Aquesta és la clau de l’estat. Què tenen en comú dues persones que viuen a Barcelona amb qualsevol persona que viu a Bilbao o els que viuen a Madrid? Bé, quan un va a l’estranger s’adona que tenen un mateix passaport que diu Regne d’Espanya. Alguna cosa tenen en comú. És una formalitat, però és una formalitat comuna. Després, què més tenen en comú? Que tributen. Cada mes, del seu salari, se’ls en descompta un tros, el 5, el 10, el 15, el 20 i tributa. No sabem on anirà, però tributa. Què més tenen en comú aquestes persones de tres llocs tan diferents amb històries tan diferents? En alguns casos l’idioma, en altres, no. Un sistema educatiu que els ensenya un mínim de coneixements i després diferenciat regionalment. Però tenen un mínim comú denominador. Un règim de legalitat que els garanteix la seva propietat (si tenen propietat d’un ordinador o d’una moto o d’un pis) i un conjunt de drets: si és que «n’abusen», on poder anar per recórrer a un tribunal per dirimir qui té la raó i la possibilitat d’accedir a l’escola gratuïta si no tenen recursos per pagar… En fi, l’estat és una relació social que unifica, que cohesiona, en termes bàsics, els membres territorialitzats d’una societat. Allò que unifica és allò que és comú que tenen les persones. (…) L’estat és allò que és comú d’una societat.
Sorgeixen revolucions, protestes i rebel·lions quan les adhesions universals comunes s’afebleixen
Si l’estat és allò que és comú de la societat, qui ho gestiona?
No és únicament allò que és comú. Però l’estat és allò que és comú d’una societat (complicat, complicat). És allò que és comú. Moltes vegades aquest comú no ha estat produït per l’estat. Són comuns produïts per la societat. La demanda per un salari mínim que garanteixi la reproducció de la força de treball ha estat una lluita de treballadors des de fa més de cent anys. La lluita, la demanda per l’educació gratuïta o per una seguretat social o per una assegurança d’atur temporal; són lluites de treballadors, de famílies, de població sedimentades i acumulades al llarg de segles, dècades, anys. De manera molt activa, de manera no tan mobilitzada, en forma de corrents de sentit comú, que han anat creant aquestes zones comunes de la societat. I l’estat el que fa és absorbir allò que és comú, cohesionar-ho, sistematitzar-ho, institucionalitzar-ho. Però alhora: qui el sistematitza, aquest comú? Tota la societat, no. Una burocràcia. Un conjunt de persones encarregades del règim judicial. Un conjunt de persones encarregades del règim educatiu. Un conjunt de persones encarregades del règim polític. Un conjunt de persones encarregades del règim policíac. Així doncs, l’estat és allò que és comú per monopolis, cosa que és una paradoxa. Com pot haver-hi un comú monopolitzat? Són antagònics. Si és comú, és de tothom. Si està monopolitzat, és de pocs. L’estat és això. I aquesta és la seva força magnètica. Gran part d’allò que és comú en persones que no es coneixen, que no s’han vist mai, que no es veuran mai, però que els fa copartícips d’una societat unificada, està en l’estat. Però com que està en l’estat, està administrat per un conjunt de professionals, d’encarregats, de funcionaris… És a dir, és un monopoli. L’estat és el monopoli. Però no és el monopoli de la coerció, només, sinó el monopoli d’allò que és comú d’una societat, incloent-hi el monopoli de la coerció, que és part de coses comunes. Perquè si comets un delicte a Melilla i comets el mateix delicte a la frontera amb França, el que hi ha en comú és que hi haurà una institució encarregada de detenir-te per haver comès una infracció, sotmetre’t a un conjunt de legislació comuna (al que és a la frontera de Portbou com al que és a la frontera de Melilla) davant d’un tribunal que suposadament exerceix la mateixa mirada unificada del delicte. Una resolució comuna del delicte.
Però llavors, és possible habitar fora d’aquesta relació social que és l’estat?
«L’estat com a relació» s’ha de desenvolupar. «L’estat és una relació…» que unifica i que travessa i que cohesiona tots els membres d’una delimitació territorial anomenada país o anomenada territori de l’estat. I la qualitat d’aquesta relació social és que és el conjunt dels comuns de la societat monopolitzats. Així l’estat és el monopoli d’allò que és comú. Quina és la força d’aquesta definició? Et permet entendre per què és tan difícil emancipar-se de l’estat. Per què ens barallem contra l’estat, el rebutgem i hi tornem altra vegada. Per què és tan durable? Perquè ens travessa a tots, perquè ens incorpora a tots. L’estat, deia Marx, és una forma d’organització de la societat, de tota la societat. No és l’organització de les classes dominants. És una forma d’organització de tota la societat, on hi ha dominació i dominants, per descomptat, però que involucra tothom. Estem travessats. Fins i tot el company que ha fet la seva comuna i que diu «jo vull viure al marge de l’estat, no vull res de l’estat»; qui ha registrat la seva propietat perquè faci la seva comuna en un barri? És l’estat a través del municipi. Quan ha d’anar a comprar, perquè cultiva verdures al seu pati del darrere, però ha d’anar a comprar blat, on n’anirà a comprar? Al mercat. I amb què pagarà al mercat? Amb euros. Qui li ha donat aquests euros? L’estat. Anirà a usar el metro o farà servir el carril bici o agafarà l’autobús: reglamentat, registrat per l’estat. Ningú escapa a la trama de l’estat, perquè la trama de l’estat la construïm tots, només que de manera diferent.
Però en aquesta trama les posicions en el si de l’estat són profundament diferents segons d’uns subjectes i unes posicions de classe…
N’hi ha uns que la construeixen cavalcant, dirigint, usant-la, i altres que la construeixen suportant-la. Però sempre hi ha alguna cosa en les decisions de l’estat que abasta tothom. Fins i tot el governant més malvat, per ser legítim, sempre ha de tenir en compte els dominats; si no, ja no és estat. L’estat, en aquest sentit, és el monopoli d’allò que és universal. Monopolitza allò que és comú, universal, de tothom. L’estat permanentment pren mesures per afavorir empresaris, per afavorir una empresa constructora… Per descomptat! Però sempre ha de sostenir-se perquè d’alguna manera beneficiarà, encara que de manera corpuscular, encara que amb un àtom o amb un quark, beneficiarà la resta de les persones. Si no fa això, ja no és estat. Quan perd la dimensió d’universal, d’un mínim universal, ja deixa de ser estat. I sorgeixen les protestes, els malestars, les revolucions. La força de l’estat no està en la coerció, està en el monopoli d’allò que és universal.
L’estat és un tipus de relació social que interunifica els membres d’una societat territorialment delimitada
I qui encarnaria la virtut de construir universals monopolitzables?
Les classes dominants. S’és classe dominant no perquè s’ha nascut classe dominant, sinó perquè s’ha tingut la força, la capacitat, la virtut de lluitar, de crear, de proposar universals que generen adhesions passives, actives, adormides (…) però que generen adhesions. I sorgeixen revolucions, protestes i rebel·lions quan aquests universals comuns s’afebleixen; quan es presenten com a facciosos, com si fossin per a pocs, per a uns quants (…) I sorgeixen noves formes antiestatals o estatals, quan hi ha altres sectors socials que tenen la força i la virtut de crear nous universals irradiadors atractius, expansius. (…) Quan allò que és universal de les classes dominants es va debilitant, es va mostrant porós, fals, enganyós, impostor (…) i sorgeixen altres sectors socials capaços de projectar un nou universal, és a dir, noves formes de comú atractives, en què es reconeixen altres sectors, tens processos de dissolució, de construcció de nous estats. (…) No hi ha una cosa que separi allò que és antiestatal d’allò que és estatal, perquè allò que és antiestatal és una forma de comú directa i l’estat és allò que és comú. La diferència no és una barrera que ho separi; es passa de l’un a l’altre. Entre l’estrictament antiestatal i estatal, s’entrecreuen les lluites populars. No us heu fixat que moltes vegades les lluites per alguna cosa, pel dret a l’avortament o pel dret a la jornada de les vuit hores emergeixen fora de l’estat i contra l’estat, però arriba un moment en què la gent mesura si pot imposar-les contra l’estat, fora de l’estat o necessita ancorar la seva força en l’estat mitjançant una llei? La gent calcula. El poble, els insurrectes, calculen. En quin moment puc continuar pel meu compte, autònomament, al marge d’institucions i monopolis, i en quin moment, quan la meva força de mobilització disminueix, puc ancorar això com un dret temporal, com una llei. (…) És a dir, l’estat també és un registre d’allò que és popular, del que avança allò que és popular i dels límits d’allò que és popular. (…) El Welfare State és això, l’estat del benestar és això. És la inscripció en l’estat de les victòries parcials, de les victòries temporals de la societat en una normativa en els monopolis. Per descomptat, qui té més virtut de conduir el monopoli i d’atreure els monopolitzadors i d’usar dels monopolitzadors en benefici propi són les classes més adinerades. L’educació, la convicció, la capacitat de donar feina després de deixar la vida pública… fan que els monopolitzadors, els funcionaris, se sentin atrets gairebé espontàniament per una lògica empresarial i capitalista, i vegin normal que se n’han de beneficiar més. Però sempre hi ha allò que és popular inscrit en l’estat, i no solament com a resistència, sinó també com a victòria parcial temporal.
Llavors, quina és la teva proposta d’anàlisi de l’estat?
La mirada que proposo és una mirada, sí, relacional, però una mica més profunda. Relacional absoluta. És a dir, l’estat és una forma de la societat, la forma política. Però de tothom, sense excepció; no hi ha ningú que se’n pugui mantenir al marge, ningú. És una manera d’existència de la societat. Així, la transformació d’aquest estat és inicialment transformació de la societat. Perquè, si no, bé, si es diu «bé, cal eliminar aquest estat malvat», cal dinamitar-lo… Es podria acabar dinamitant l’estat, però, com que no hi ha res, què dinamitaré? Què es dinamita en l’estat? Com ho fem per transformar el fet que creguis que el Ministeri d’Educació és qui regula millor l’educació del teu fill? Per què creus que això és la millor manera d’educar el teu fill? No hi hauria altres maneres? Ah!, ho pots fer amb el teu grup d’amics: sí, tenen el seu col·legi alternatiu. I la resta de la gent? El teu no és universal, és local. I la virtut de l’estat és que és universal, és per a tothom. Aquesta és la seva força. Com creem una manera distinta d’educació universal, sobirana dels diferents col·lectius, de pares de família, de mares de família que s’associen en diferents graus? Ah! Això és destruir l’estat. És un vot universal, directe, no mediat pel monopoli. Així, quan es vol canviar l’estat, es proposa canviar la societat. De la mateixa manera que has de canviar l’estat. I les lluites per canviar la societat es reflecteixen parcialment en els canvis de l’estat.
Aleshores, cal ocupar l’estat per canviar la societat o a la inversa?
No és que calgui ocupar l’estat per canviar la societat. No és cert. Com ha arribat l’esquerra a l’estat en el cas del Regne d’Espanya? Perquè a Espanya la societat va canviar el 2011. Alguna cosa va passar al seu cervell, als seus vincles i les seves relacions. Alguna cosa va esdevenir-se. Una esquerra inexistent, dos anys abans, plena de joves marginals de les universitats. Es converteixen després gairebé en governants. Què va passar? Van ser molt hàbils? No. Va ser la societat. Alguna cosa hi va passar, en la societat. Fàstic, cansament, predisposició, disponibilitat a coses noves (…) i això va permetre que aquests nous sectors poguessin canviar. Va canviar la societat i va canviar l’Estat. I canviant l’Estat es podia ajudar a canviar la societat. I en aquesta interfície alguna cosa va fallar. Brum! Es va enfonsar. Però això passa arreu del món. Estat i societat són dues maneres de parlar del mateix, perquè l’estat és una forma d’organització de la societat. Això també et permet entendre la ductilitat de l’estat, però també les condicions. Òbviament, no n’hi ha prou amb prendre l’estat per canviar la societat, perquè l’estat és un monopoli, encara que sigui d’esquerres, de companys bones persones, ultraanarquistes o ultracomunistes. És un monopoli, és a dir, pocs decideixen per molts. Vol dir que no cal prendre l’estat? Tampoc. Ni és el nucli per canviar el món, ni abandonant-lo es pot canviar, perquè a l’estat hi ha la societat. Renunciaries a la societat i a part de la riquesa de la societat. O és que els impostos no són societat? O és que els béns públics no són de nosaltres, de la gent? Per què els entregues en safata a un grapat de plutòcrates? Es canvia la societat, en l’estat i en la societat. L’un per l’altre. Si separes societat i estat no ets universal. Abandones la voluntat universalista i els deixes en safata de plata els recursos de la societat, les riqueses de la societat, els béns de la societat, acumulats al llarg de 100, 200, 500, 1.000 o 10.000 anys. I si creus que pots canviar el món des de l’estat solament, deixant la societat, et converteixes en un altre monopolitzador. Formes part del monopoli, dels pocs que decideixen sobre molts. És a dir, consoliden la força del monopoli de la societat. L’emancipació no és abandonar l’un a l’altre, és en l’un i en l’altre, perquè l’un és la cristal·lització retorçada de l’altre. L’estat és la societat retorçada, però la societat sencera. És la societat en el seu retorçament i expressa els límits.
Una radiografia de la configuració d’estat ens acostaria a conèixer quin tipus de societat existeix?
Els límits de l’emancipació estan reflectits en la força de l’estat, en les característiques de l’estat. Llavors, és clar, en aquesta dualitat sempre hi ha un punt de partida fonamental: la societat. I això és molt marxista. Marx et diu «és en la societat que cal trobar els mals de l’estat, no és en l’estat». Sí, però al mateix temps aquest estat com a monopoli té el monopoli d’allò que és universal, i això té efectes sobre la resta de la societat. Llavors, recapitulo: la lectura marxista que proposo és llegir l’estat en aquesta relació paradoxal. És allò que és comú per monopolis. És una forma de relació social que unifica allò que és comú sota la forma de monopolis. I és en aquesta tensió entre aquestes coses antagòniques, entre allò que és comú i allò que és monopòlic; és en aquesta tensió, en aquest travessament, on un ha d’anar a trobar la legitimitat dels governants, dels governs, dels partits, de les accions col·lectives… És a dir, el consentiment, l’acceptació i el seguiment.
Llavors, agafem aquella idea de Maquiavel de meitat home i meitat cavall per parlar de coerció i consentiment?
No només és coerció i consentiment. Perquè al final un dirà bé, el consentiment el pots aconseguir gairebé, gairebé enganyant les persones. I és una mica el que han fet alguns marxistes, com ara Althusser, amb la idea de la falsa consciència. Llavors la política és un «ens enganyen, són uns ximples»; el poble, al cap i a la fi, és mig ximple perquè sempre se l’enganya. I una mica també Bourdieu, quan parla sobre el poder simbòlic, del monopoli del poder simbòlic. Tots ho redueixen a «doncs sí, són uns abusadors, uns maltractadors i fan servir l’estat per enganyar, introdueixen al cap de les persones esquemes mentals de la dominació i llavors els dominats només veuen la dominació a partir dels esquemes que els dominants han introduït als seus caps de dominats». I llavors és un cercle viciós, és gairebé una dominació perpètua. Althusser, menys sofisticat, però et diu el mateix: és una falsa consciència. Els aparells ideològics de l’estat el que fan és produir una falsa consciència en les persones perquè acceptin la seva dominació; una servitud voluntària.
Com ho analitzes, tu?
La meva idea és una altra i la trobo en Marx. La legitimitat sempre té un suport material. Si no, no funcionaria. L’engany perpetu no funciona indefinidament. Pots enganyar una estona, en un discurs, en una mesura, però no pots enganyar permanentment tants milions de persones. Perquè l’estat també és allò que té de comú material una societat. No és materialitat, el teu impost? És materialitat: són diners, és treball. No són materialitat, els béns públics? La gestió dels diners, la definició de les taxes de crèdit dels bancs, la construcció d’obres públiques, l’administració de l’espectre electromagnètic o dels recursos naturals o dels boscos pels municipis o pels governs regionals o per l’estat nacional… No són béns públics? Són materialitat. Durant la pandèmia, el 2020, les economies més desenvolupades, la d’Espanya, la Unió Europea, Estats Units, van destinar el 5 % del producte interior brut a subvencionar, majoritàriament les empreses, però una altra part, a nosaltres, el ciutadà. Aquest monopoli és molt potent. Aquest monopoli de les riqueses públiques és el que també té l’estat, i això no és poca cosa. A Europa es calcula que entre el 15 % i el 18 % dels treballs totals de les persones són estatals. De la gestió de la renda; quin percentatge gestiona l’estat del total del producte interior brut? Aquí a Bolívia vam passar del 8 % al 35 % i al 40 %. A Espanya, a Europa, van arribar en els bons temps fins al 40 %, i ara entre el 15 % i el 25 % del producte interior brut d’un país el gestiona l’estat. És un comú. És clar, tu no el gestiones, però quan algú vulgui tocar-ho, t’han de fer creure i palpar que alguna cosa et toca a tu. Quan Pedro Sánchez ha mobilitzat tots els diners per potenciar els empresaris i que no s’enfonsin les empreses, alguna cosa t’ha arribat. El 70 % va arribar als empresaris perquè no tanquessin les seves empreses i els bancs no entressin en fallida. Però un 30 % t’ha arribat, d’alguna manera. Aquesta és la base de la legitimitat. És a dir, la legitimitat té sempre, com un bon marxista, un suport material. Quan no hi ha aquest suport material, la legitimitat és xerrameca, es desfà, dura poc. La legitimitat, quan un està al govern (que és diferent de la legitimitat quan un està a l’oposició), sempre ha de tenir un suport material. Per això és l’estat. La gestió d’aquests béns comuns de la societat a favor d’unes quantes famílies, majoritàriament a favor dels empresaris…, però alguna cosa t’ha de degotar a tu perquè ho suportis, perquè diguis bé, continuaré pagant els meus impostos. Si no hi ha això, el que hi ha és una escissió, és una gestió patrimonial de l’estat. L’estat es torna de pocs, perd la seva qualitat d’universal: crisi de l’estat. Quan l’estat perd el monopoli d’allò que és universal és una crisi de l’estat. La temptació dels empresaris sempre és apropiar-se de tot el que poden de l’estat. Sempre ha estat la temptació des de fa 200 anys. Marx ho estudia als Grundrisse, al segon tom, que gairebé ningú llegeix; tots llegeixen el primer tom, però ningú llegeix el segon [riures]. (…) Quina és la il·lusió de l’empresariat? En algun moment dissoldre l’estat quedant-se’n totes les riqueses. Però aquest és un límit estructural del capitalisme; no pot. Perquè llavors l’estat, el cohesionador d’allò que és comú, deixa de tenir substància material. Venen els empresaris, ho privatitzen, se n’enduen un tros, privatitzen terres, empreses, bancs… És clar que ho fan, però sempre queda un nucli. I fins i tot quan privatitzen ho fan amb el sinònim «és la millor manera d’afavorir-te». «Privatitzarem aquesta empresa ferroviària perquè així baixaran els preus dels ferrocarrils, perquè quan el té l’estat els sindicalistes es queden tots els diners; però, si la privatitzem, tu, ciutadà que pagues els teus impostos, tindràs un millor servei i més barat». Així ho van fer a Bolívia. És a dir, mai apareix l’empresari dient «privatitzaré perquè em ve de gust, vull quedar-me la riquesa». Mai és així. Sempre alguna cosa ha d’arribar a la resta perquè s’executi. Llavors, la legitimitat (i em barallo amb tots els postmarxistes que creuen que la legitimitat és un tema merament de significants buits que construïm en un cafè; ens asseiem a la Gran Via i diem «a veure, què ajuntem? Això amb això i amb aquesta llista; ja tenim un significant buit». No es construeix així) es construeix, quan ets govern, assentat en una manera d’usar en comú allò que és comú, els béns comuns. Una manera de redistribuir i d’usufructuar entre tots els béns comuns. No de manera igualitària, mai. El propietari del BBVA o de Repsol mai usufructuarà igual que tu, però alguna cosa t’arribarà. Si s’habilita una àrea per explorar i buscar el petroli, si s’habilita algun tipus de crèdit, alguna cosa t’ha d’arribar a tu, i d’aquesta manera les autoritats aconsegueixen legitimar-se, aconsegueixen consens.
L’emancipació no és abandonar l’estat o la societat, és en l’un i en l’altre, perquè l’un és la cristal·lització retorçada de l’altre
Si la legitimitat té base material, i no és només una construcció de spin doctors, com és la disputa en què es guanya o es perd?
En la meva lectura, en aquesta lectura marxista de l’estat, la legitimitat no és un tema d’habilitat discursiva, no és un tema merament discursiu. És un tema de gestió d’allò que és comú, de la materialitat d’aquesta gestió d’allò que és comú. I quan ho administres malament, des de l’esquerra, fora del govern, poden sorgir les propostes d’un nou ús d’allò que és comú. Va passar amb el gas aquí a Bolívia, fa vint anys. Volien portar-lo a Xile (per portar-lo als Estats Units). Com és això de portar el gas als Estats Units si aquí no en tinc? Ningú tenia gas a casa seva. Què vam fer des de l’esquerra? «El gas primer per als bolivians. Perquè vull tenir una bombona a casa meva i un radiador per escalfar-me, visc a 4.000 metres amb -5 graus al dia. Per què no puc tenir un radiador perquè la meva filla pugui jugar feliç a la seva habitació? Hi tinc dret, en comptes de donar-lo als gringos». Un nou ús d’allò que és comú. I la riquesa, en lloc que quedi en mans privades, que aquesta riquesa del gas no quedi en mans de Repsol ni de Petrobras, sinó que quedi en mans de Bolívia per construir escoles; i en lloc d’aquesta escola amb un sostre de palla, que tinguin un sostre de calamina, com cal. És aquesta disputa per allò que és comú, pels béns materials comuns. Llavors, tornant al consentiment: la legitimitat té un fonament material. Es mou al voltant de com s’han de gestionar els béns comuns d’una societat, començant pels teus impostos. Pot ser el gas, el petroli, les xarxes socials, l’espectre electromagnètic, la via pública, els trens…, tant coses monopolitzades per l’estat com coses que són «comunes». Que no són administrades de manera comuna, però que són comunes a les persones i que ens unifiquen com a copartícips d’una entitat territorial anomenada Espanya o Bolívia o Estats Units.
