Malcolm X és una figura inconfusible en un període transcendental de la meva vida. Aquí estic ara –Negra, Lesbiana, Feminista– hereva de Malcolm i en la seva tradició, fent la meva feina, i l’esperit de la seva veu a través de la meva boca us pregunta a cadascuna de vosaltres aquesta nit: esteu fent la vostra?
No hi ha idees noves, només noves maneres d’infondre alè i poder a aquestes idees que tant valorem en la nostra pròpia vida. No faré veure que en el moment en què vaig veure o vaig sentir per primera vegada Malcolm X es va convertir en el meu príncep resplendent, perquè no seria veritat. El febrer de 1965 estava criant dues criatures i un marit en un pis de tres habitacions al carrer 149 de Harlem. Havia llegit sobre Malcolm X i els musulmans Negres. Em vaig interessar més per Malcolm X després que ell abandonés la Nació de l’Islam, quan va ser silenciat per Elijah Muhammad pel seu comentari, després de l’assassinat de Kennedy, en el qual deia que les gallines havien tornat a casa per descansar. Abans d’això, no havia pensat gaire en la Nació de l’Islam, tant per la seva actitud cap a les dones com per la seva postura no activista. Havia llegit l’autobiografia de Malcolm, i m’agradava el seu estil, i pensava que s’assemblava molt a la gent del meu pare, però jo vaig ser de les que no van escoltar realment la veu de Malcolm fins que la va amplificar la seva mort.
Era culpable del que encara som culpables moltes persones: deixar que els mitjans de comunicació –i no em refereixo només als mitjans de comunicació blancs– defineixin els dipositaris dels missatges més importants per a les nostres vides.
Quan vaig llegir Malcolm X amb deteniment, vaig descobrir un home molt més pròxim a les complexitats del canvi real que qualsevol altre que hagués llegit abans. Molt del que diré aquí aquesta nit neix de les seves paraules.
En l’últim any de la seva vida, Malcolm X va afegir una dimensió a la seva visió essencial que l’hauria portat, i si hagués sobreviscut, a una inevitable confrontació amb el tema de la diferència com a força creativa i necessària per al canvi. A mesura que Malcolm X progressava des d’una posició de resistència i anàlisi de l’statu quo racial fins a consideracions més actives d’organització per al canvi, va començar a reconsiderar algunes de les seves posicions anteriors. Una de les habilitats més bàsiques de supervivència Negra és la capacitat de canviar, de metabolitzar l’experiència, bona o dolenta, en alguna cosa que sigui útil, duradora, eficaç. Quatre-cents anys de supervivència com a espècie en vies d’extinció ens han ensenyat a la majoria de nosaltres que, si pretenem viure, val més ser aprenentes ràpides. Malcolm ho sabia. No tenim per què tornar a viure els mateixos errors si podem observar-los, aprendre d’ells i construir sobre ells.
Abans de ser assassinat, Malcolm havia modificat i ampliat les seves opinions sobre el paper de la dona en la societat i en la revolució. Començava a parlar amb un respecte creixent de la connexió entre ell i Martin Luther King Jr., tot i que les postures de no-violència de cadascun eren molt oposades. I va començar a examinar les condicions socials en les quals s’han de produir aliances i coalicions.
També havia començat a parlar de les cicatrius de l’opressió que ens condueixen a una guerra contra nosaltres mateixes, en comptes de contra els nostres enemics.
Com a poble Negre, si hi ha alguna cosa que podem aprendre dels anys seixanta, és la complexitat immensa que implica qualsevol moviment d’alliberació. Perquè ens hem de mobilitzar no només contra les forces que ens deshumanitzen des de fora, sinó també contra els valors opressius que ens hem vist obligats a assimilar en nosaltres mateixes. Examinant la combinació dels nostres triomfs i errors, podem analitzar els perills d’una visió incompleta. No per condemnar aquesta visió, sinó per alterar-la, construir-hi models per a futurs possibles i concentrar la nostra ràbia pel canvi en els nostres enemics, no en els altres. En la dècada de 1960, el despertar de la ira de la comunitat Negra s’expressava sovint, ja no verticalment contra la corrupció del poder i les veritables fonts de control sobre les nostres vides, sinó horitzontalment cap a aquells més propers a nosaltres, que eren el mirall de la nostra pròpia impotència.
Estàvem preparades per atacar, no sempre en els llocs més efectius. Quan discrepàvem entre nosaltres sobre la solució a un problema concret, sovint érem molt més cruels les unes amb les altres que amb els causants del nostre problema comú. Històricament, la diferència s’havia utilitzat tan cruelment en la nostra contra que, com a col·lectiu, ens mostràvem reticents a tolerar qualsevol desviació del que externament es definia com a Negritud. En els anys seixanta, la correcció política no va ser una directriu de vida, sinó un nou parell de grillons.
Una petita però sorollosa part de la comunitat Negra va perdre de vista que unitat no significa unanimitat: els Negres no som una substància estandarditzada i digerible. Per treballar conjuntament no hem de convertir-nos en una mescla de partícules indistingibles semblants a una tassa de llet amb xocolata homogeneïtzada. Unitat implica reunir elements que, per començar, són variats i diversos en les seves naturaleses particulars. La nostra persistència a explorar les tensions dins de la diversitat fomenta el creixement cap a l’objectiu comú. Ignorem el passat o l’idealitzem amb tanta freqüència, que la raó de la unitat es torna inútil o mítica. Oblidem que l’ingredient necessari per aconseguir que el passat sigui útil per al futur és la nostra energia en el present, metabolitzant l’un en l’altre. La continuïtat no es produeix automàticament, ni és un procés passiu.
Els anys seixanta es van caracteritzar per una convicció fèrria en les solucions instantànies. Van ser anys vitals de despertar, d’orgull i d’error. Els moviments pels drets civils i el poder Negre van revifar les oportunitats dels grups que havien estat marginats en aquesta nació. Encara que lluitàvem contra enemics comuns, a vegades l’atractiu de les solucions individuals ens feia despreocupar-nos les unes de les altres. A vegades no podíem suportar l’aspecte que tenien les diferències dels altres, per temor al que aquestes diferències poguessin dir de nosaltres mateixes. Com si a la llarga tothom no pogués ser vist com a massa Negre, massa blanc, massa home, massa dona. Però qualsevol visió de futur que ens pugui abastar a la totalitat de les persones, per definició, ha de ser complexa i expansiva, i gens fàcil d’aconseguir. La solució al fred és la calor, la solució a la gana és el menjar. Però no existeix una resposta simple i monolítica contra el racisme, el sexisme o l’homofòbia. Només existeix mantenir el focus diari i conscient de lluitar contra això, sigui on sigui que em topi amb aquestes manifestacions concretes de la mateixa malaltia. Si podem veure qui és el «nosaltres», aprendrem a utilitzar les energies amb més precisió per combatre els nostres enemics i no a nosaltres mateixes.
En els anys seixanta, l’Amèrica blanca –racista i liberal per parts iguals– estava més que encantada d’encreuar-se de braços com a espectadora mentre els militants Negres lluitaven contra els Negres Musulmans, els Nacionalistes Negres parlaven malament dels no violents, i a les dones Negres se’ns deia que la nostra única posició útil en el moviment del Poder Negre era bocaterrosa. Ni tan sols es va permetre que la idea de l’existència de lesbianes i gais Negres es creués per la consciència pública de l’Amèrica Negra. En la dècada de 1980 sabem, per documents obtinguts a través de la Llei de Llibertat d’Informació, que l’FBI i la CIA van fer ús de la nostra intolerància a la diferència per fomentar la confusió i la tragèdia en un segment darrere l’altre de les comunitats Negres de la dècada de 1960. El Negre era bonic, però també sospitós, i amb massa freqüència els nostres fòrums de debat es van convertir en escenaris on es jugava a-qui-és-més-Negre-que-qui o al qui-és-més-pobre-que-qui, joc en el qual no pot haver-hi guanyadors.
Per a mi, els anys seixanta van ser una època de promeses i entusiasme, però també d’aïllament i d’una frustració que venia des de dins. La sensació que tenia sovint era que treballava i criava les meves criatures en un buit, i que era culpa meva: si almenys hagués estat més Negra, les coses haurien anat bé. Va ser una època de molta energia malgastada, i patia molt. Havia de negar o triar entre diversos aspectes de la meva identitat, en cas contrari la meva feina i la meva Negritud serien inacceptables. Com a mare lesbiana Negra en un matrimoni interracial, sempre hi havia alguna part de mi que ben segur ofenia els còmodes prejudicis de tothom sobre qui havia de ser. Així va ser com vaig aprendre que si no em definia jo a mi mateixa, m’encaixarien en les fantasies que els altres tenien de mi, i se’m menjarien viva. La meva poesia, la meva vida, la meva feina, les meves energies de lluita, res no era acceptable si no fingia concordar amb les normes d’altres persones. Aleshores vaig aprendre que en aquest joc no només no podia triomfar, sinó que en aquella mascarada perdria l’energia que necessitava per a la meva feina. I tenia bebès a criar, estudiants a qui ensenyar. La guerra de Vietnam empitjorava, les nostres ciutats es cremaven, cada vegada hi havia més abandonament escolar, i els carrers s’omplien de deixalles. Necessitàvem poder articulat, no conformisme. Les visions d’altres tantes persones Negres que treballaven enèrgicament eren aixafades i silenciades per una estreta quadrícula imaginària de Negritud. Les dones Negres tampoc van ser immunes. En una reunió nacional de dones Negres per a l’acció política, una jove activista dels drets civils que havia estat colpejada i empresonada a Mississipí només uns anys abans, va ser atacada i silenciada per considerar-la sospitosa donat que el seu marit era blanc. Algunes vam sortir airoses i altres van caure en combat. Va ser una època de grans esperances i grans expectatives; també va ser una època de grans desgasts. Així és la història. No cal repetir aquests errors en els anys vuitanta.
L’energia crua de la determinació Negra que es va desencadenar als anys seixanta va impulsar canvis en la consciència Negra i en els seus propis conceptes i expectatives. Aquesta energia encara se sent en els moviments per al canvi entre les dones, altres persones Racialitzades, els homosexuals, els discapacitats –totes les persones privades de drets d’aquesta societat. Aquest és un dels llegats dels anys seixanta per a totes nosaltres. Però cal reconèixer que moltes de les altes expectatives d’un canvi revolucionari ràpid no es van produir. I molts dels avenços que es van donar estan sent desmantellats. Això no és cap motiu per a la desesperació ni per rebutjar la importància d’aquells anys. Però hem d’afrontar amb claredat i lucidesa les lliçons derivades de la simplificació excessiva de qualsevol lluita per l’autoconsciència i l’alliberament, o no tindrem la força necessària per fer front a les amenaces multidimensionals contra la nostra supervivència que trobem als anys vuitanta.
No hi ha tal cosa com la lluita monotemàtica perquè no vivim vides amb una única problemàtica. Malcolm ho sabia. Martin Luther King Jr. ho sabia. Les nostres lluites són específiques, però no estem soles. No som perfectes, però som més fortes i sàvies que la suma dels nostres errors. Les persones Negres van ser aquí abans que nosaltres i van sobreviure. Podem llegir les seves vides com a senyalitzacions al camí i constatar, com diu Bernice Reagon de manera tan punyent, que si som aquí és perquè algú, abans que nosaltres, va fer alguna cosa perquè això fos possible. Aprendre dels errors de les persones que ens han precedit no vol dir rebaixar el nostre deute amb elles, ni menysprear la dura feina que ha implicat arribar a ser nosaltres mateixes, i a més a més, ser-ho de manera eficaç.
Perdem la nostra història amb molta facilitat, tota la no ens ve predigerida pel The New York Times, o l’Amsterdam News, o la revista Time. Potser perquè no escoltem les nostres poetes o les nostres boges, tal vegada perquè no escoltem les nostres mares en nosaltres mateixes. Quan les veritats més profundes que dic surten de la meva boca i sonen com si fossin les de la meva mare, fins i tot quan recordo com em barallava amb ella, no em queda més remei que reconsiderar la nostra relació i les fonts del meu saber. Això no vol dir que hagi de romantitzar la meva mare per apreciar el que em va donar: Dona, Negra. No cal idealitzar el nostre passat per ser conscients de com ha germinat al nostre present. No tenim per què sofrir el llast d’una amnèsia que ens roba les lliçons del passat en lloc de permetre’ns llegir-les amb orgull i profunda comprensió.
Sabem el que és que ens menteixin, i sabem com n’és d’important no mentir-nos a nosaltres mateixes.
Som poderoses perquè hem sobreviscut, i d’això va tot: supervivència i creixement.
Dins de cadascuna de nosaltres hi ha una parcel·la d’humanitat que sap que no ens fa cap servei aquesta màquina que orquestra crisi rere crisi i que està molent els nostres futurs fins a convertir-los en pols. Si pretenem evitar que l’enormitat de les forces alineades contra nosaltres estableixi una falsa jerarquia d’opressió, hem d’ensenyar-nos a nosaltres mateixes a reconèixer que qualsevol atac contra les persones Negres, qualsevol atac contra les dones, és un atac contra totes les persones que reconeixem que els nostres interessos no estan sent atesos pels sistemes a què donem suport. Tots i cadascuna de les presents som una baula que es connecta amb la legislació contra les persones pobres, els tirotejos contra els gais, la crema de sinagogues, els assetjaments al carrer, els atacs contra les dones i el ressorgiment de la violència contra la població Negra. Em pregunto, i us pregunto a vosaltres, quines alteracions en el teixit específic de la meva vida quotidiana requereix exactament aquesta connexió? La supervivència no és cap teoria. De quina manera contribueixo a la subjugació de part dels qui defineixo com la meva gent? La lucidesa ha d’il·luminar les particularitats de les nostres vides: qui treballa per fer el pa que malgastem, o l’energia que es necessita per fabricar tòxics nuclears que no es biodegradaran fins d’aquí a mil anys; o qui es queda cec acoblant els microtransistors de les nostres calculadores barates?
Som dones intentant teixir un futur en un país on l’Esmena d’Igualtat de Drets va ser derrotada per considerar-se legislació subversiva. Som lesbianes i gais que, com la diana més òbvia de la Nova Dreta, som amenaçades de ser castrades, empresonades i assassinades als carrers. I sabem que esborrar-nos aplana el camí perquè s’esborri altres persones Racialitzades, persones grans, les pobres, totes aquelles que no encaixen en la norma mítica deshumanitzadora.
Realment ens podem permetre continuar lluitant entre nosaltres?
Som persones Negres vivint en una època on ens envolta la consciència de la nostra massacre intencionada. La gent Racialitzada és cada vegada més prescindible, ho és la política del nostre govern tant aquí com a l’estranger. El nostre govern està disposat a repetir la tragèdia del Vietnam a El Salvador i Nicaragua, tenim un govern situat en el costat equivocat de totes les batalles per l’alliberament que es lliuren en el món; un govern que ha envaït i conquistat (mentre redacto aquest article) l’estat sobirà de Grenada, de vuitanta quilòmetres quadrats, amb el pretext que els seus 110.000 habitants representen una amenaça per als Estats Units. Els diaris s’omplen d’una suposada preocupació pels drets humans a la Polònia comunista blanca, mentre sancionen i acceptem el genocidi sistemàtic de l’apartheid a Sud-àfrica amb subministrament militar, l’assassinat i la tortura a Haití i El Salvador. Els equips assessors estatunidencs fan costat als governs repressius a Amèrica Central i del Sud, i a Haití, mentre que l’assessorament és només un nom en codi que precedeix l’ajuda militar.
Les decisions de retallar les ajudes per malalties terminals, a persones grans, a criatures en situació de dependència, retalls als vals de menjar, fins i tot als menjadors escolars… aquestes decisions les prenen homes amb l’estómac ple des de les seves cases confortables, amb dos cotxes i protegits per enormes paradisos fiscals. Cap d’ells se’n va al llit amb gana. Fa poc es va suggerir que es contractés gent gran per treballar en plantes atòmiques perquè, de totes maneres, estan prop del final de les seves vides.
Pot encara algú permetre’s el luxe de pensar que els esforços per reclamar el futur poden ser privats o individuals? Pot alguna de les persones aquí presents creure que la cerca de l’alliberament pot ser competència exclusiva i particular d’una raça, sexe, edat, religió, sexualitat o classe?
La revolució no és pas un fet puntual. Consisteix a estar sempre alerta davant la més mínima oportunitat d’introduir un canvi genuí en les respostes establertes i superades; per exemple, consisteix a aprendre a abordar la diferència dels altres amb respecte.
Compartim un interès comú, la supervivència, i no se la pot perseguir al marge d’altres persones senzillament perquè les seves diferències ens incomoden. Sabem què és que ens menteixin. Els anys seixanta haurien d’ensenyar-nos com n’és d’important no mentir-nos a nosaltres mateixes. A no pensar que la revolució és un esdeveniment únic, o una cosa que passa al nostre voltant i no dins nostre. A no creure que la llibertat pot pertànyer a un sol grup sense que la resta també sigui lliure. Com n’és de crucial no permetre que ni els qui ens dirigeixen ens defineixin a nosaltres mateixes, ni que defineixin per a nosaltres les nostres fonts de poder.
No hi ha una sola persona Negra que es pugui permetre esperar a ser guiada cap a una acció afirmativa per a la seva supervivència. Cadascuna de nosaltres ha de mirar amb claredat i deteniment les particularitats (condicions) autèntiques de la seva vida i decidir on cal acció i energia i on poden ser eficaces. El canvi és una responsabilitat directa de cada persona, on sigui i com sigui que es trobi, en l’àmbit que triï. Perquè mentre esperem un altre Malcolm, un altre Martin, un altre líder Negre carismàtic que validi les nostres lluites, les nostres persones Negres grans moren congelades en cases de veïnatge, i es maltracta i massacra criatures Negres als carrers, o se les lobotomitza amb la televisió, i el percentatge de famílies Negres que viuen per sota del llindar de la pobresa és més gran avui que el 1963.
I si esperem a posar el nostre futur en mans d’algun nou messies, què passarà quan aquests líders siguin afusellats, desacreditats, processats per assassinat, insultats per homosexuals, o desautoritzats d’alguna altra manera? Posarem el nostre futur en pausa? Quina és aquesta barrera interioritzada i autodestructiva que ens impedeix moure’ns, que ens impedeix unir-nos-hi?
Les persones Negres estem en un punt extraordinari de decisió a les nostres vides. Si ens neguem a participar en la configuració del nostre futur, hi estem renunciant. No permetem que la falsa seguretat (no els importo) o la desesperació (no puc fer-hi res) ens indueixin a la passivitat. Cadascuna hem de trobar la nostra tasca i fer-la. La militància ja no significa pistoles a plena llum del dia, si és que ho va significar mai. Vol dir treballar activament pel canvi, de vegades sense cap certesa que aquest canvi arribarà. Consisteix a fer la gens romàntica i molt tediosa feina que es necessita per establir coalicions significatives i reconèixer quines aliances són possibles i quines no. Significa saber que coalició, igual que unitat, vol dir reunió de persones integrals, plenament autorealitzades, enfocades i amb convicció, i no pas un grup d’autòmats fragmentats marxant al compàs d’un pas prescrit. Vol dir lluitar contra la desesperança.
I a la universitat no és una tasca gens fàcil, perquè cadascuna de vosaltres, només pel fet de ser aquí, us veureu assetjades per oportunitats d’anomenar-vos erròniament, d’oblidar qui sou, d’oblidar on són els vostres interessos reals. No us equivoqueu, sereu seduïdes; i res neutralitza la creativitat més de pressa que el tokenisme, aquesta falsa sensació de seguretat alimentada pel mite de les solucions individuals. Parafrasejant Malcolm, una advocada Negra que condueix un Mercedes per l’avinguda Z de Brooklyn continua sent una «puta Negrata», dues paraules que semblen no passar mai de moda.
No has de ser jo perquè lluitem braç a braç. Jo no he de ser tu per reconèixer que les nostres guerres són les mateixes. El que hem de fer és comprometre’ns amb un futur que inclogui totes les persones i avançar cap a aquest futur amb les forces particulars de les nostres identitats individuals. I per aconseguir-ho, ens hem de permetre les diferències alhora que reconeixem les nostres similituds.
Si alguna cosa ens ha ensenyat la nostra història és que no n’hi ha prou amb actuar contra les condicions externes de la nostra opressió. Perquè el canvi sigui ple, necessitem reconèixer la desesperança que sembra l’opressió, aquesta veueta insistent i fluixa que repeteix que els nostres esforços són inútils, que mai no canviarà res, que per què molestar-se, que és millor acceptar-ho. I hem de lluitar contra aquesta peça d’autodestrucció inserida dins, que viu i floreix com a verí al nostre interior, sense ser examinada fins que fa que ens hi girem contra el que hi ha de nosaltres mateixes a les altres. Però podem assenyalar amb el dit aquesta aversió enterrada en el nostre ésser profund i veure qui ens empeny a menysprear i podem entendre com debilitar la seva potència fent servir el coneixement de la nostra interconnexionalitat, que transcendeix les nostres diferències.
Tant de bo puguem aprendre dels anys seixanta que no ens podem permetre fer la feina als nostres enemics destruint-nos les unes a les altres.
Què vol dir que un jugador de beisbol Negre i enfadat –això va passar a Illinois– maleeixi un espectador blanc que l’assetja, però tregui un ganivet contra un de Negre? Hi ha millor manera de vigilar els carrers d’una comunitat minoritària que enemistar una generació amb l’altra?
Referint-se a les lesbianes i gais Negres, el president estudiantil de la Universitat Howard diu, amb motiu d’una Assemblea d’Estudiants Gais al campus: «La comunitat Negra no té res a veure amb una immundícia com aquesta –haurem d’abandonar aquesta gent.» [la cursiva és meva] Abandonar? Sovint, sense adonar-nos-en, absorbim la creença racista que les persones Negres són dianes idònies per a la ira de tothom. Com que estem propers les unes a les altres, resulta més fàcil descarregar la fúria entre nosaltres que contra els nostres enemics.
Per descomptat, aquell jove de Howard estava històricament equivocat. Com a part de la comunitat Negra, ell té molt a veure amb «nosaltres». Algunes de les nostres millors escriptores, organitzadores, artistes i acadèmiques, tant als anys seixanta com avui, han estat lesbianes i gais, i la història em donarà la raó.
Als anys seixanta se’m va demanar, una vegada i una altra, que justifiqués la meva existència i la meva feina, perquè era dona, perquè era lesbiana, perquè no era separatista, perquè sempre hi havia alguna part de mi que no era acceptable. No per la meva feina, sinó per la meva identitat. Vaig haver d’aprendre a aferrar-me a totes les parts de mi que m’eren útils, malgrat la pressió per expressar-ne només una i excloure’n totes les altres. I no sé què podria dir si em trobés cara a cara amb aquell jove de la Universitat de Howard que sosté que soc una immundícia perquè identifico les dones com la meva principal font d’energia i suport; probablement em limitaria a dir-li que és la meva energia i l’energia d’altres dones molt semblants a mi la que ha contribuït que ell sigui on és en aquest moment. Però em temo que no m’ho diria a la cara perquè insultar sempre és més fàcil des de lluny, des de l’acadèmia. La tendència a invisibilitzar la presència de lesbianes i gais a l’intricat teixit de l’existència i la supervivència Negres és una estratègia que contribueix a la fragmentació i la debilitació de la comunitat Negra.
No som responsables de la nostra opressió, però hem de ser responsables del nostre propi alliberament
Als cercles acadèmics, com a tot arreu, s’està usant cada vegada més un tipus d’insult per mantenir a ratlla les joves Negres. Amb freqüència, tan bon punt una jove Negra reconeix que és oprimida per ser dona i per ser Negra, li diuen que és lesbiana, sense importar com s’identifiqui sexualment. «Què vol dir que no vols fer cafè prendre apunts fregar els plats anar-te’n al llit amb mi, ets lesbiana o què?» I davant l’amenaça de tan temible taca, massa sovint ella s’hi sotmet dòcilment, encara que sigui de forma encoberta. Però la paraula lesbiana només és amenaçadora per a aquelles dones Negres que se senten intimidades per la seva sexualitat, o que deixen que altres les defineixin i des de fora de si mateixes. Les dones Negres en lluita des de la nostra pròpia perspectiva, alçant la veu per nosaltres mateixes, compartint estrets lligams entre nosaltres políticament i emocionalment, no som enemigues dels homes Negres. Som dones Negres a la recerca de les nostres pròpies definicions, reconeixent la diversitat entre nosaltres amb respecte. Portem molt de temps a les nostres comunitats i hem tingut un paper fonamental en la seva supervivència: des de Hatxepsut, passant per Harriet Tubman, Daisy Bates i Fannie Lou Hamer, Lorraine Hansberry fins a la teva tia Maydine i algunes de les que esteu ara assegudes davant meu.
Als anys seixanta, la gent Negra van desaprofitar gran part de la nostra essència lluitant entre nosaltres. No ens podem permetre fer això als vuitanta, quan Washington D.C. té la taxa de mortalitat infantil més alta de totes les ciutats dels Estats Units, el 60 % de la comunitat Negra menor de vint anys està a l’atur i cada vegada són més els que no tenen feina, els linxaments augmenten i menys de la meitat de la població Negra inscrita va votar a les últimes eleccions.
Com practiques el que prediques –sigui el que sigui el que prediquis– i qui t’escolta exactament? Tal com va subratllar Malcolm, no som responsables de la nostra opressió, però hem de ser responsables del nostre propi alliberament. No serà fàcil, però tenim tot allò que hem après i allò que se’ns ha donat d’utilitat. Tenim el poder que ens van concedir aquelles persones que ens van precedir, per anar més lluny del lloc on es van quedar. Tenim els arbres, l’aigua, el sol i les nostres criatures. Malcolm X no viu a les paraules impreses que llegim; viu a l’energia que generem i utilitzem per fer realitat les visions que compartim amb ell. Construïm el futur mentre ens unim per sobreviure a les enormes pressions del present, i això és el que vol dir ser part de la història.
Conferència pronunciada al Malcolm X Weekend, Universitat de Harvard, febrer de 1982. Publicat en català a Audre Lorde, Germana al marge (Manifest Llibres, 2023) amb traducció de Denise Duncan.
