El 22 de setembre del 2024, l’autoritat electoral de Sri Lanka va anunciar que Anura Kumara Dissanayake, de l’aliança Janatha Vimukthi Peramuna (JVP), liderada pel Poder Popular Nacional (NPP), havia guanyat les eleccions presidencials. Dissanayake, líder de l’esquerranista JVP des del 2014, es va imposar a trenta-set candidats més, entre ells l’actual president Ranil Wickremesinghe, del Partit Nacional Unit (UNP), i el seu perseguidor més immediat, Sajith Premadasa, del Samagi Jana Balawegava. Els partits tradicionals que dominaven la política esrilanquesa –com el Sri Lanka Podujana Peramuna (SLPP) i l’UNP– estan ara a la corda fluixa, encara que dominen el parlament (l’SLPP té 105 dels 225 escons, mentre que l’UNP compta amb 3 escons). El JVP de Dissanayake només té tres escons al Parlament.
El triomf de Dissanayake per convertir-se en el novè president del país és significatiu. És la primera vegada que un partit de tradició marxista guanya unes eleccions presidencials. Dissanayake, nascut el 1968 i conegut per les seves inicials AKD, procedeix de la classe treballadora del centre-nord de Sri Lanka, lluny de la seva capital Colombo. La seva visió del món s’ha vist modelada pel seu lideratge en el moviment estudiantil de Sri Lanka i pel seu paper com a quadre del JVP. El 2004, Dissanayake va arribar al Parlament quan el JVP es va aliar amb Chandrika Kumaratunga, presidenta del país del 1994 al 2005 i filla de la primera dona primer ministre del món (Sirimavo Bandaranaike). Dissanayake es va convertir en ministre d’Agricultura, Terra i Ramaderia al gabinet de Kumaratunga, un càrrec que li va permetre mostrar la seva competència com a administrador i comprometre l’opinió pública en un debat al voltant de la reforma agrària (que probablement serà un tema que reprendrà com a president). Un intent d’arribar a la presidència el 2019 va acabar sense èxit, però això no va detenir ni Dissanayake ni l’NPP.
Turbulències econòmiques
El 2022, Colombo –la capital de Sri Lanka– es va veure convulsionada per les Aragalaya (protestes) que van culminar amb la presa del palau presidencial i la precipitada sortida del president Gotabaya Rajapaksa. El que va motivar aquestes protestes va ser el ràpid declivi de les possibilitats econòmiques de la població, que s’enfrontava a l’escassetat de béns essencials, com ara aliments, combustible i medicines. Sri Lanka va deixar de pagar el seu deute extern i va entrar en fallida. En lloc de generar un resultat que satisfés les protestes, Wickremesinghe, amb la seva orientació neoliberal i prooccidental, va aconseguir la presidència per completar el mandat de sis anys de Rajapaksa que va començar el 2019.
La presidència esguerrada de Wickremesinghe no va abordar cap dels problemes subjacents de les protestes. Va portar Sri Lanka al Fons Monetari Internacional (FMI) el 2023 per aconseguir un rescat de 2.900 milions de dòlars (la dissetena intervenció d’aquest tipus des del 1965 per part de l’FMI), que va arribar amb l’eliminació de subsidis per a productes com l’electricitat i amb una taxa duplicada de l’impost sobre el valor afegit fins al 18%: el preu del deute l’havia de pagar la classe treballadora singalesa i no els usurers externs. Dissanayake ha declarat que li agradaria invertir aquesta equació, renegociar les condicions de l’acord, fer recaure la major part del dolor sobre els prestadors externs, augmentar el llindar d’exempció de l’impost sobre la renda i eximir diversos béns essencials (aliments i atenció sanitària) del règim impositiu incrementat. Si Dissanayake ho pot fer, i si intervé seriosament per sufocar la corrupció institucional, deixarà una marca seriosa a la política de Sri Lanka, que ha patit la monstruositat de la guerra civil i les traïcions de l’elit política.
Un partit marxista a la casa presidencial
El JVP o Front d’Alliberament Popular es va fundar el 1965 com a partit revolucionari marxista-leninista. Dirigit per Rohana Wijeweera (1943-1989), el partit va intentar dues insurreccions armades –el 1971 i de nou del 1987 al 1989– contra el que percebia com un sistema injust, corrupte i cruel. Tots dos aixecaments van ser brutalment reprimits, causant milers de morts, inclòs l’assassinat de Wijeweera. Després del 1989, el JVP va renunciar a la lluita armada i va entrar a l’arena política democràtica. El líder del JVP abans de Dissanayake va ser Somawansha Amerasinghe (1943-2016), que va reconstruir el partit després de la mort dels seus principals dirigents a finals de la dècada de 1980. Dissanayake va portar endavant el programa per construir un partit polític d’esquerres que advoqués per polítiques socialistes en els àmbits electoral i social. El notable creixement del JVP és fruit del treball de la generació de Dissanayake, vint anys més jove que els fundadors, que ha sabut ancorar la ideologia del JVP en amplis sectors de la classe obrera, la pagesia i els pobres de Sri Lanka. Persisteixen els interrogants sobre la relació del partit amb la minoria tàmil, atesa la tendència d’alguns dels seus líders a lliscar cap al nacionalisme singalès (sobretot pel que fa a la manera com l’estat ha de fer front a la insurgència liderada pels Tigres d’Alliberament d’Eelam Tamil). L’ascens personal de Dissanayake ha estat degut a la seva integritat, que contrasta amb la corrupció i el nepotisme de l’elit del país, i que no ha volgut definir la política de Sri Lanka al voltant de les divisions ètniques.
Part de la refundació del JVP ha estat el rebuig del sectarisme d’esquerres. El partit va treballar per construir la coalició Poder Popular Nacional, formada per vint-i-un grups d’esquerra i centreesquerra, el programa comú del qual és fer front a la corrupció i a la política de deute i austeritat de l’FMI per a la massa del poble de Sri Lanka. Tot i les profundes diferències entre algunes de les formacions del NPP, hi ha hagut un compromís amb un programa mínim comú de política i actuació. Aquest programa es basa en un model econòmic que prioritza l’autosuficiència, la industrialització i la reforma agrària. El JVP, com a força líder de l’NPP, ha pressionat a favor de la nacionalització de certs sectors (sobretot els serveis públics, com el subministrament energètic) i de la redistribució de la riquesa mitjançant impostos progressius i una despesa social més gran. El missatge de la sobirania econòmica va calar profund entre la població, dividida des de fa temps per motius ètnics.
Cal veure si Dissanayake serà capaç de complir aquest programa de sobirania econòmica. Tot i això, la seva victòria ha animat sens dubte una nova generació a respirar de nou, a sentir que el seu país pot anar més enllà de l’agenda de l’FMI i intentar construir un projecte singalés que pugui convertir-se en model per a altres països del Sud Global.
Atul Chandra és un postgraduat de la Universitat de Delhi (DU). És estudiant i activista juvenil des del 2007. Mentre cursava la seva llicenciatura, va ser elegit com a conseller central de la unió d’estudiants de la DU (2009-10). Actualment, forma part de l’Institut Tricontinental de Recerca Social.
Vijay Prashad és un historiador, periodista i intel·lectual marxista indi. És director de Tricontinental: Institute for Social Research i director editorial de LeftWord Books.
Aquest text s’ha publicat originalment a People’s Dispatch sota el títol The left wins presidential election in Sri Lanka