Si un moviment ha aconseguit mobilitzar masses els darrers anys, aquest ha estat el feminisme. Des de les denúncies del #MeToo fins a les vagues feministes de cures, passant per les accions en favor de la sobirania reproductiva i de l’avortament d’Argentina o Polònia, les protestes contra la manada de Pamplona, o les vagues de les treballadores de residències de Biscaia, totes aquestes reivindicacions donen fe de com el feminisme ha aconseguit convocar al mateix temps idees, sentiments i moltíssimes persones en pro d’una societat més justa. Davant d’aquesta situació, no és pretensiós dir que el feminisme ha esdevingut la punta de llança a escala global de diverses mobilitzacions per a la transformació social. 

Aquest context assenta indubtablement les bases per a un optimisme polític i té un enorme potencial pràctic de canvi radical de la societat. Al mateix temps, però, no podem ser ingènues davant del fet que tots aquests moviments poden acabar sent no només poc fecunds, sinó que fins i tot justificatius o reproductors del mateix sistema, si no es va un pas més enllà i s’enfoquen a desafiar les estructures que generen les desigualtats de gènere que es denuncien. Unes estructures que són capitalistes, patriarcals i supremacistes blanques, i que si no s’ataquen de soca-rel, difícilment s’aconseguirà revertir l’ordre polític i econòmic existent i instaurar una societat lliure de desigualtats.

En aquest sentit, perquè el feminisme no sigui una marca blanca del sistema, que acabi centrant massa esforços a canviar-ho tot perquè res no canviï –com deia el personatge Tancredi a El Gattopardo de Tomasi di Lampedusa–, convé avançar en la revolta i treure tot el potencial revolucionari que el feminisme té com a moviment.

Contra el feminisme liberal

I com avancem cap a una veritable revolució feminista? En primer lloc, desemmascarant el feminisme liberal, el qual només proposa reformes dins del mateix sistema com a fórmula per posar fi a les desigualtats de gènere. Es tracta d’un feminisme que no busca la transformació sistèmica ni tampoc alterar les jerarquies que generen aquestes desigualtats. 

A més, les apostes polítiques del feminisme liberal són individualistes i meritocràtiques, i sovint només s’orienten a beneficiar a les dones ja de per si més privilegiades (blanques, de classe alta, etc.). Com s’ha dit al principi, si el feminisme no apunta a les estructures que generen discriminacions, s’estarà apuntalant una organització social en si mateixa desigual. Perquè com deia Simone de Beauvoir «no és possible crear justícia en el si de la injustícia».

El feminisme liberal no busca la transformació sistèmica ni tampoc alterar les jerarquies que generen aquestes desigualtats.

Només cal veure la facilitat amb què el capital ha sabut rendibilitzar el feminisme i els seus referents, simplificant-les a samarretes de cadenes multinacionals de moda que es fan una rentada d’imatge al mateix temps que buiden de contingut el sentit dels missatges que fan lluir als seus estampats. Es tracta del mateix feminisme que només presenta com a proposta política trencar el sostre de vidre –perquè les dones més privilegiades per raó de classe puguin prosperar– mentre es manté un terra enganxós que no permet a la majoria de les dones sortir de la precarietat i la pobresa.

No ens podem conformar amb un feminisme estètic ni tampoc amb un feminisme que només acabi reproduint el sistema existent per fer-lo més funcional, però no menys injust.

Es tracta de posar fi a les desigualtats de gènere, no amb els homes

El segon pas per avançar cap a una revolució feminista és entendre que el gènere és una categoria relacional i que, en conseqüència, mentre no s’acabi amb les relacions desiguals de gènere –i això és dialèctic, i per tant no implica una sola part de la relació– no s’acabaran les discriminacions que patim les dones.

En aquest sentit, un feminisme que pretengui revolucionar el sistema –i no reproduir les seves lògiques– no hauria de partir de posicions dicotòmiques (homes vs. dones) que ens porten a llocs essencialitzadors d’on, en principi, des del feminisme només hauríem de voler fugir. 

La font d’opressió de les dones no parteix tant dels factors biològics com de les relacions socials establertes.

Perquè si entenem que hi ha uns altres («homes») dolents col·lectivament i que només treuen privilegis i beneficis de la seva posició, davant d’un nosaltres («dones») bones i permanentment víctimes, ens estem situant, en primer lloc, en una posició passiva dins l’organització social. En segon lloc, estem comprant un relat de les dones com a éssers inherentment bondadosos, i per tant estem fent una lectura biologicista –i jo diria que falsa– de la realitat; i, en tercer lloc, estem fent judicis més morals que polítics.

Per tant, és important entendre el gènere de manera relacional perquè la font d’opressió de les dones no parteix tant dels factors biològics com de les relacions socials establertes. En paraules de Maria Jesús Izquierdo, Del sexismo y la mercantilización del cuidado a su socialización: 

«[…] en comptes de prendre el gènere com a variable que adopta dos valors, masculí i femení, independents l’un de l’altre, s’entén que el concepte de gènere ens remet a un sistema de relacions. El que és rellevant no són els gèneres sinó les relacions que s’estableixen entre els éssers humans en funció de la identitat de gènere que interioritzen, i del gènere que els altres hi identifiquin.»

Així doncs, el gènere és per sobre de tot una categoria relacional determinada per una estructura social, que és la que cal combatre si volem posar fi a les desigualtats. En aquesta línia, si la lluita feminista vol transcendir la reforma, ha de confrontar el sistema que genera sexisme a través del gènere, i ha de tenir la voluntat d’alliberar de les formes actuals d’opressió del gènere no només a les dones, sinó que a totes les persones.

Per tant, per fer del feminisme un moviment revolucionari, convé bastir subjectes polítics favorables al feminisme, els quals han d’estar units per una idea de món, per un projecte polític, i no per una identitat o una biologia compartida. Això permetrà que totes les persones (dones, homes o persones amb identitats de gènere dissidents), siguin part activa de la lluita feminista i treballin per avançar cap a aquesta societat lliure de desigualtats que tant anhelem. El feminisme no ha de ser una cosa «de» i «per a» dones, sinó que ha de ser una proposta política universal que millori la vida de tothom. 

Això hauria de portar, també, a fugir de discursos culpabilitzadors i pessimistes que difícilment poden resultar engrescadors, perquè, com diu Susan Griffin: «quan un moviment per a l’alliberament s’inspira principalment en l’odi a un enemic i no en aquesta visió de possibilitat, comença a derrotar-se a si mateix». També ho adverteix Rita Segato, quan alerta al feminisme que «totes les polítiques de l’enemic tendeixen al feixisme».

Segurament, per tant, ens haurem d’enfocar menys en assenyalar qui no pot ser part del feminisme per focalitzar-nos en qui sí que ho hauria de ser, i haurem de basar el discurs menys en què fa perdre el feminisme a les persones, per apuntar al fet que és el que els hi farà guanyar.

Aquesta visió del feminisme com a moviment al servei de millorar les condicions de vida del conjunt de persones també pot permetre construir un subjecte ampli capaç de fer front a l’extrema dreta, ja que és precisament l’antifeminisme el que està engreixant les bases d’aquests moviments ultres. Com explica Michael Kimmel, l’extrema dreta ha sabut canalitzar molt bé un malestar masculí, un sentiment que fa que molts homes experimentin que ja no poden realitzar el projecte personal que tenien projectat per a si mateixos. 

La precarietat endèmica del sistema fa que difícilment puguin complir amb el rol d’home proveïdor del salari familiar i d’home protector. I en comptes de mirar cap a les classes dominants i les grans corporacions que estan espoliant la classe treballadora, miren a qui tenen un esglaó per sota (dones, migrants, persones racialitzades, persones LGBTQI+, etc.) i els assenyalen com a culpables del seu declivi. Com també apunta Kimmel, en aquest marc, l’extrema dreta ha sabut aprofitar molt bé les emocions negatives d’aquests homes i s’ha sabut apropar a homes que senten que estan perdent drets i que viuen les mobilitzacions feministes com a una amenaça. 

Segurament, el repte serà saber demostrar que amb aquest capitalisme patriarcal, tan despietat, totes i tots hi perdem, així com saber transmetre que una societat feminista obre les portes a què totes i tots puguem ser més lliures. 

Superar la reforma

Per tant, per transcendir les propostes blanquejadores del feminisme liberal, i per construir un subjecte feminista ampli, cal un qüestionament radical de les relacions socials. Perquè el reformisme té uns límits, i per posar fi a desigualtats que són estructurals calen propostes i mesures estructurals. I això no vol dir que, mentre avancem cap a aquest canvi, no s’hagin d’anar guanyant terrenys de vida al capital.   

Probablement, els nous ordres col·lectius s’estableixen d’una manera més gradual del que ens agradaria. Però el focus ha d’estar posat en l’horitzó, no en arrabassar engrunes sinó a capgirar-ho tot. I és que un feminisme que deixi intactes les estructures capitalistes, patriarcals i colonials és un feminisme que no millorarà la vida del gruix de dones ni de la societat en general. 

De moment, com apunta Bell Hooks, el feminisme ha assolit una fase de revolta, però no de revolució; una fase on s’han sacsejat consciències, però no s’ha alterat la inèrcia social ni les relacions existents. És important superar la reforma i orientar-nos a subvertir l’ordre patriarcal, capitalista i colonial existent.

De la reforma a la revolució

És la lluita prolongada la que farà possible la revolució. Una lluita feminista que s’ha de fer des de tots els espais possibles –per descomptat des dels col·lectius feministes, però també sindicats, casals, o qualsevol espai d’autoorganització de base com cooperatives o xarxes de solidaritat mútues– i en aliança amb la resta de moviments en favor d’una vida digna i de la justícia social (moviments sindicals, ecologistes, antiimperialistes, LGBTQI+, etc.). Com proposen Fraser, Bhattacharya i Arruzza, el feminisme ha de sumar-se:

A qualsevol moviment que lluiti pel 99%, tant si és defensant la justícia mediambiental com l’educació gratuïta i de gran qualitat, els serveis públics ben finançats, l’habitatge assequible, els drets laborals, la sanitat gratuïta universal o un món sense racisme ni guerres. Només aliant-nos amb aquests moviments podem obtenir la força i la visió necessàries per desmantellar les relacions socials i les institucions que ens oprimeixen.

Així doncs, la lluita feminista té potencial revolucionari si aconsegueix emmarcar la lluita per la igualtat de gènere a una lluita més àmplia de transformació col·lectiva. Al final, la revolució no és només perquè les dones estiguin millor al món, sinó per construir una societat més justa i igualitària per a tothom. 

De manera paral·lela, la batalla per la justícia social passa inevitablement per superar el conflicte entre capital i vida. Com han apuntat diverses autores (Carrasco, Havey, Orozco) existeix una tensió estructural bàsica entre el procés productiu, orientat al benefici i a l’acumulació del capital, i el reproductiu, orientat a la sostenibilitat de la vida. Es tracta d’una contradicció que no es pot resoldre dins del mateix sistema, ja que:

Mentre el capital s’esforça sistemàticament per augmentar els beneficis, les persones de classe treballadora, per contra, s’esforcen per portar vides dignes i amb sentit com a éssers socials. Són dos objectius fonamentalment irreconciliables, perquè la part que s’emporta l’acumulació de capital només es pot incrementar si minva la nostra part de vida en societat.

Aquesta contradicció només es pot superar situant la vida i el benestar de les persones al centre, i per tant desplaçant de l’epicentre el mercat i la lògica capitalista del benefici i de l’acumulació. Així doncs, tot projecte feminista revolucionari implica traçar estratègies que s’enfoquin a avançar en la redistribució dels temps, dels treballs i, sobretot, de la riquesa.

Conclusions

Per tot el que s’ha vist, es pot afirmar que el feminisme té un enorme potencial revolucionari i que, de fet, ja ha representat una revolta a escala internacional. Alhora, també cal estar alerta, perquè si bé és cert que en essència el feminisme, si el que desitja és una societat lliure de desigualtats, hauria de capgirar la societat i alterar totes les estructures que la conformen també és cert que, potser més que cap altre moviment, corre el risc de convertir-se en una nova marca blanca del capital.

El feminisme ha de revolucionar estructures i individus i subvertir la societat, l’economia, la política i les relacions socials.

Per fer del feminisme un moviment revolucionari, aquest ha de tenir una vocació profunda de transformació social. Ha de revolucionar estructures i individus, i ha de poder subvertir societat, economia, política i relacions socials. Per fer-ho, no n’hi haurà prou amb reformes, les quals malgrat que són absolutament necessàries, mai seran suficients per generar un canvi profund a escala sistèmica. Progressar dins del sistema sempre tindrà un límit perquè, com sabem, les jerarquies i els sistemes de domini de classe, gènere i raça són inherents al capitalisme patriarcal.

Així doncs, cal una mirada anticolonial, anticapitalista i antisexista per alliberar-nos del patriarcat. I, per tant, per generar un canvi radical en les jerarquies de poder i les relacions entre les persones, la lluita feminista ha de ser una part integral de la lluita més àmplia per la justícia social, i ha de posar tots els esforços en la redistribució de recursos a escala sistèmica.

Per aconseguir que el feminisme continuï sent una força revolucionària per a la transformació col·lectiva, hi haurem de posar esforç i imaginació. Perquè hem de poder albirar nous mons i nous sistemes econòmics i polítics per poder crear noves societats, menys injustes i desiguals. 

Sempre és inspirador acabar amb Simone de Beauvoir, quan ens deia que «cal estar alerta perquè la nostra falta d’imaginació no buidi per sempre el futur; per a nosaltres només és una abstracció […] però la humanitat del demà el viurà en la seva carn i en la seva llibertat».

Per saber-ne més:

Arruzza, Cinzia, Tithi Bhattacharya, y Nancy Fraser. Feminisme per al 99%. Manresa: Tigre de Paper, 2019.    

Carrasco, Cristina.»La economía feminista. Un recorrido a través del concepto de reproducción», Ekonomiaz 1, n.91 (2017): 52-57. 

De Beauvoir, Simone. El segundo sexo. Madrid: Càtedra, 2005.  

Harvey, David. Diecisiete contradicciones y el fin del capitalismo. Madrid: Traficantes de Sueños, 2014. 

Hooks, Bell. Teoria feminista: del marge al centre. Barcelona: Tigre de Paper, 2024.

Izquierdo Benito, María Jesús. Del sexismo y la mercantilización del cuidado a su socialización: Hacia una política democràtica del cuidado. Vitòria: Congreso Internacional SARE, 2004,119-134. 

Kimmel, Michael. Hombres (blancos) cabreados. La masculinidad al final de una era. Valencia: Barlin Libros, 2019.

Pérez Orozco, Amaia. Subversión feminista de la economía. Aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Madrid: Traficantes de Sueños, 2014.

Segato, Rita Laura. Escenas de un pensamiento incómodo. Género, violencia y cultura en una óptica decolonial. Buenos Aires: Prometeo Editorial, 2023. 

La imatge que obre l’article va tenir lloc durant les protestes a Mèxic al 2021 i on es va fer famosa internacionalment la canço ‘El violador ets tu’

Aquest article forma part de ‘Canviar tot el que ha de ser canviat’, el primer número d’Onze