Des de la dècada de 2000 l’ús social de la llengua catalana es troba en recessió a gairebé tot el domini territorial, tendència que, al País Valencià, es remunta a la dècada anterior. Així, l’Enquesta sobre la situació social del valencià de 2004 elaborada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua consignava «un descens generalitzat en tots els àmbits» d’ús estudiats des de 1989, incloent-hi el familiar, on xifrava el descens en un 9%: del 45,8 al 36,47. Aquesta tendència ha continuat i, segons el Baròmetre d’usos personals, professionals i públics del valencià, elaborat per la Conselleria d’Educació i Esports de la Generalitat Valenciana, l’any 2023 l’ús únic, general o majoritari a les comarques de predomini lingüístic català en l’àmbit domèstic havia baixat al 32,1%. A Catalunya, d’acord amb l’Enquesta d’usos lingüístics de la població, elaborada per l’antiga Direcció General de Política Lingüística i l’Institut d’Estadística de Catalunya, entre 2003 i 2018 el percentatge de persones que diuen que empren habitualment el català (sense distinció d’àmbits) caigué del 46 al 36,1. En el cas de les illes Balears i Pitiüses, entre 2004 i 2014 aquest percentatge baixà del 45 al 36,8, segons l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears. En contrast amb aquestes xifres d’ús del català, l’espanyol és la llengua més utilitzada a totes tres regions del domini lingüístic, segons les enquestes esmentades: 60,7% en l’àmbit domèstic a les comarques valencianes de predomini lingüístic català i, sense distinció d’àmbits, 48,6 a Catalunya i 49,9 a les Illes. 

Tot i que sovint s’esgrimeixen els moviments migratoris per explicar la recessió de l’ús del català, en realitat la causa del predomini de l’espanyol és el procés de minorització pel qual la comunitat lingüística catalana ha esdevingut un subconjunt del grup hispanòfon. El marc juridicopolític actualment vigent, per bé que ha permès el reconeixement oficial del català a la major part del domini peninsular i illenc (no a la totalitat, com il·lustren els casos de la Franja i el Carxe), ha mantingut la imposició històrica de l’oficialitat de l’espanyol i del deure de saber-ne (art. 3.2 CE) i, per la via jurisprudencial, hi ha donat una primacia de facto, en declarar contrari a la Constitució espanyola actual el fet d’establir amb caràcter general el mateix deure respecte a la llengua pròpia, assajat per via legal a Galícia (STC 84/1986, de 26 de juny, FJ 2), i estatutària a Catalunya (STC 31/2010, de 28 de juny, FJ 24). Així mateix, el fet que el català no s’hagi inclòs al Reglament núm. 1 del Consell de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), pel qual s’estableix el règim lingüístic de la CEE, de 15 d’abril de 1958, ni a l’article 55 del Tractat de la Unió Europea suposa la seva desoficialització de facto en les matèries sobre les quals ha assumit competència la Unió, atès que les prescripcions lingüístiques que poden establir els estats membres en el desplegament d’aquestes normes europees estan limitades a les llengües oficials de la UE, com han recordat recentment Karen McAuliffe, Takis Tridimas i Pol Cruz-Corominas, en un informe elaborat a petició de la Plataforma per la Llengua. 

L’erosió demogràfica de la llengua catalana és a la base de la política vacil·lant dels diversos governs que tenen la tasca de normalitzar-la. En el cas del Principat, cal destacar que, especialment durant els anys més intensos del procés sobiranista, àdhuc els principals partits independentistes rebaixaren substancialment el paper de la llengua catalana en llurs programes, fins al punt de considerar-la un obstacle per a l’objectiu d’eixamplar el suport electoral a l’opció de la independència. 

Entre els retrocessos perceptibles en la política lingüística de la Generalitat, podem destacar, per la seva dimensió simbòlica, l’abandonament per part dels responsables governatius de la llengua pròpia del país i de la institució que representen en intervencions en exercici de llur càrrec, a petició de periodistes de mitjans que pretenen transmetre la imatge d’uns Països Catalans on el català no existeix a la comunicació pública i instituir el dret a no sentir doblatges ni llegir subtítols. Amb aquest capteniment submís i antipedagògic, el Govern contravé l’article 20 del Decret 107/1987, de 13 de març, pel qual es regula l’ús de les llengües oficials per part de l’Administració de la Generalitat de Catalunya.

Per l’afectació que té sobre els drets dels ciutadans a rebre atenció adequada, de més gravetat resulta l’abús de la contractació temporal en la funció pública, per a eludir el requisit d’acreditació de competència en català, especialment entre el personal del sector sanitari. La degradació del sistema des de 2011 ha empès molts professionals catalans a emigrar a altres països europeus a la recerca de «millors condicions laborals», com admet fugisserament fins i tot un responsable del Departament de Salut, i que s’han substituït —quan s’han substituït— amb persones procedents de sistemes encara més precaritzats i, en qualsevol cas, al·lòfones. La conseqüència d’això des del punt de vista lingüístic ha estat la disminució de l’ús del català pels usuaris amb el personal sanitari, que ha baixat del 46%, l’any 2003, al 36,1, el 2018. És a dir, el percentatge és el mateix en la societat en general que en els serveis de l’Administració que té com a tasca la plena normalització del català.

Cal assenyalar que les polítiques neoliberals, aplicades per uns governs que incompleixen o defugen, mitjançant clàusules excepcionals, la mateixa legislació lingüística catalana vigent tenen efectes devastadors per a l’ús social del català. En efecte, en un context sociolingüístic determinat per la bilingüització forçada de la població catalanoparlant només la intervenció pública pot garantir el respecte de les preferències lingüístiques d’aquests ciutadans, per tal com els criteris merament instrumentals que segueixen els agents econòmics que actuen en els mercats realment existents les exclouen per redundants, atès que la comunitat lingüística catalana constitueix un subconjunt d’un grup lingüístic demogràficament més gran.

Aquesta conjunció entre recessió demogràfica del català i inhibició dels espais polítics que històricament l’havien definit com el principal marcador d’identitat nacional i havien considerat com a objectiu estratègic fer-ne la llengua comuna dels diversos grups lingüístics del país ha facilitat una ofensiva desenfrenada de l’espanyolisme polític i judicial. En el cas del Principat, l’àmbit en què els atacs per la via judicial han tingut uns efectes més deleteris ha estat l’ensenyament, en el qual l’ofensiva contra el model d’escola amb el català com a llengua vehicular han culminat amb la claudicació del Parlament i l’aprovació d’una llei que reconeix al castellà el caràcter de llengua d’«ús curricular», la determinació del qual encomana als mateixos centres (Llei 8/2022, de 9 de juny, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari, art. 2). 

Al País Valencià i a les illes, amb els canvis de majories polítiques a les eleccions a les Corts i al Parlament que han suposat la tornada al govern de la dreta espanyolista, ara en coalició amb l’extrema dreta, en el primer cas, i amb el seu suport extern, en el segon, s’albiren nous atacs des de les mateixes institucions autonòmiques, especialment en els àmbits de l’ensenyament i la funció pública.

Resistències i alternatives

En aquest context, les úniques opcions possibles són (a) la resistència cívica a les polítiques obertament substitutives que s’aplicaran al País Valencià i les illes, i (b) la pressió al Govern català perquè compleixi la legislació vigent. En l’àmbit de l’acció individual, cal destacar el pedagògic exemple de lleialtat lingüística que donà el raper mallorquí Josep Miquel Arenas, Valtònyc, quan es negà a renunciar a l’ús del català en una compareixença de premsa i recordà al periodista que li ho havia demanat l’existència de professionals dedicats a la traducció i la interpretació. Amb aquesta mostra d’assertivitat lingüística i de compromís amb la visibilització de la llengua fins i tot fora del seu domini territorial, l’artista observà el capteniment que, a Catalunya, tenen l’obligació legal de seguir els responsables governatius de la Generalitat. 

En l’àmbit de les polítiques substantives, pel que fa a l’ensenyament cal recordar que el legislador català no ha reformat la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació (LEC), que estableix específicament que “[e]l català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu” (art. 11.1), amb les úniques excepcions de “les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera” (art. 11.2) i amb la possibilitat d’impartir “continguts curriculars i altres activitats educatives en alguna de les llengües estrangeres”, prèvia autorització del Departament d’Educació (art. 12.3). De manera que cal exigir al Govern català que apliqui aquests preceptes i que no evadeixi la seva responsabilitat en els conflictes derivats de la ingerències judicials, traslladant-la als centres, tal com preveu l’article segon de la Llei 8/2022, que contradiu aquests preceptes de la LEC. Cal assenyalar, a més, que cap dels partits que votaren a favor d’aquesta proposició de llei l’havia anunciada al seu programa i, en realitat, només s’explica per les amenaces de querelles per desobediència llançades per la dreta espanyolista amb l’objectiu d’imposar, mitjançant els tribunals, el programa que ella no és capaç d’aplicar per la via electoral. Tanmateix, cal recordar que la potestat legislativa correspon exclusivament al Parlament i l’aplicació de la normativa vigent, al Govern. La funció del poder judicial es limita a interpretar-la en casos de litigis, no a esmenar-la. I si, en el marc d’algun conflicte sobre el qual hagi de resoldre, l’òrgan judicial considera que el precepte aplicable és contrari a la Constitució espanyola, ha d’elevar al Tribunal Constitucional (TC) una qüestió d’inconstitucionalitat, com estableix l’article 35 de la Llei orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del TC, no fer-ne cas omís i usurpar funcions dels altres poders.

En l’àmbit de la funció pública, com a condició necessària per a avançar en la normalització lingüística, cal exigir al Parlament i al Govern catalans que posin les bases per a millorar les condicions laborals al sector públic al servei de l’Administració de la Generalitat, de manera que aquest sigui prou atractiu perquè els treballadors dotats lingüísticament no emigrin i els que ho han fet tornin. I per fer qualsevol política pública de caràcter social calen recursos financers, els quals s’extreuen dels impostos. Tanmateix, durant els darrers quinze anys les polítiques econòmiques catalanes s’han caracteritzat per l’ajustament pressupostari neoliberal i les rebaixes fiscals regressives. En efecte, les dues principals partides pressupostàries, salut i educació —totes dues de caràcter marcadament social—, han patit una caiguda de tal envergadura que, en xifres reals, l’any 2023 encara estaven un 7,22 i un 1,64%, respectivament, per sota dels nivells de 2010.

Pel que fa a l’àmbit fiscal, durant la VIII legislatura el Parlament aprovà, amb els vots favorables els partits que donaven suport al Govern (PSC, ERC i ICV-EUiA), l’augment a 275.000 euros de la quantia exempta de tributació de l’Impost de successions i donacions (ISD) pel que fa als patrimonis llegats a fills (Llei 26/2009, de 23 de desembre, de mesures fiscals, administratives i financeres, art. 22). A la legislatura següent, amb els vots de CiU i PP, reduí a l’1% el gravamen a les herències entre familiars per als patrimonis superiors al mínim exempt (Llei 3/2011, de 8 de juny, de modificació de la Llei 19/2010, de 7 de juny, de regulació de l’ISD, art. 1). A la següent, amb els vots de CiU i ERC, el Parlament aprovà una recuperació parcial de l’ISD per als patrimonis llegats a fills per valor igual o superior a 100.000 euros, però els trams només tenien un caràcter més progressiu que abans de la reforma de 2009 en patrimonis a partir de 750.000 euros (Llei 2/2014, de 27 de gener, de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic, art. 122). 

A la XII legislatura, amb els vots dels partits que donaven suport al Govern (Junts i ERC) i Catalunya en Comú Podem (CECP), el Parlament aprovà una nova reforma fiscal, la qual també afectà aquest impost i inclogué augments del tipus, però lluny encara dels gravàmens anteriors a la reforma de 2009 (Llei 5/2020, de 29 d’abril, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de l’Impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient, art. 88 i 89). Pel que fa al tram autonòmic de l’Impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), la reforma establí augments dels tipus màxims per a les bases liquidables compreses entre 90.000 i 120.000 euros (del 21,5 al 23,5%), entre 120.000 i 175.000 (que pujava al 24,5%) i a partir de 175.000, que s’incrementava fins al 25,5% (art. 87). Tanmateix, quant a les bases liquidables de fins a 90.000 euros el tipus (23,5%) es manté per sota de la mitjana autonòmica i dels de Cantàbria (25,5%), el País Valencià i Astúries (25%) i Extremadura i les illes Canàries (24%), mentre que per a les bases de fins a 70.000 euros (21,5%) només el de la Comunitat de Madrid és més baix (21%). De manera que encara hi ha molta feina a fer en l’àmbit de la progressivitat fiscal, no ja per avançar cap a l’equiparació amb els països més justos fiscalment a escala europea, sinó simplement amb les comunitats autònomes més avançades de l’Estat espanyol. 

La política econòmica és també, doncs, política lingüística, ja que té impacte directe en les condicions de possibilitat de l’extensió de l’ús del català, tant en el sector públic dependent de la Generalitat com pel que fa a la disponibilitat de recursos financers per a fer polítiques de promoció del català en el sector privat i les indústries culturals.