El grau d’esgotament a les nostres files és fort. No ens queden forces, i, malgrat tot, aquí estem, i aquí estàs tu llegint l’editorial d’Onze. Avui dia la Unitat Popular som un espai relativament petit, per les condicions creades per la reacció, per la recomposició del règim i dinàmiques que són alhora centrífugues amb sectors propers, centrípetes, entre nosaltres; però hem de considerar el nostre espai, ateses les condicions en les quals viu i es desenvolupa, com l’element destinat a organitzar una gran àrea popular de redreçament.

 Des d’aquest punt de vista hem de tenir en compte tots els nostres problemes i alhora estimar també cada companya. Cadascuna de nosaltres, ha demostrat un gran sacrifici, i hem d’estimar aquest esforç, el nostre i els de les nostres, i des d’aquí hem d’ajudar-nos a millorar-lo, a obtenir de les experiències viscudes totes les lliçons que contenen i organitzar els consensos que cada dia manifestem. 

El nostre espai polític és fruit del trencament global que va haver-hi entre els vells espais de masses del socialisme real i un nou socialisme que es conjugava al ritme de nous sons a final de la dècada dels seixanta, els alliberaments (de raça, nació, classe, gènere, sexualitat, ecològic). Cal tornar a encaixar ritmes i melodies, i per això s’han de fabricar els instruments i hem d’aprendre a tocar-los. Alguns diran que ja no calen, que ara cal tocar amb noves eines, però no es pot tenir melodia sense ritme, i per saber de música al final calen partitures. 

En el camp de les idees hi ha tres funcions que desenvolupa un espai polític: una anàlisi detallada de la societat i unes hipòtesis sobre com funciona el món (teoria); una explicació d’aquesta anàlisi amb l’articulació de propostes per la transformació (comunicació); i finalment, les consignes i programes planers que desenvolupin aquesta darrera explicació per arribar al conjunt de les classes populars (agitació). La primera i la segona és on estem mancats en l’àmbit de la producció pròpia; en la primera hi ha tota una producció en el camp de la investigació militant i en la pràctica teòrica a escala global de la qual podem beure. 

El problema ve quan hem de construir el pont entre la teoria i l’agitació, el camp de la producció i reproducció de les idees de la construcció d’un plantejament coherent que ens ajudi a entendre i transformar el nostre entorn. Sense una concepció del món, una visió cohesionada, una mirada comuna i una estructura de pensament articuladora no podem bastir el que ben segur seran eines útils en els altres camps d’intervenció. I vet aquí on està la nostra tasca, aquest plural t’inclou a tu que ens llegeixes.

Velles noves eines per una nova vella esquerra

No podem pensar ni de bon tros que des d’aquí podrem resoldre les mancances que en el camp de l’educació política, l’anàlisi i la confrontació d’idees tenim. Ni tan sols pensar que una sola expressió cultural és la solució a tots els nostres problemes, ans al contrari, la confrontació agonista dins del nostre espai ajudarà al creixement i enfortiment de les idees dins de cada una de les persones inscrites voluntàriament en aquest. També sabem que hi ha avenços i retrocessos i que justament el moment de reflux dona l’oportunitat de construir eines de rereguarda que permetin enfortir l’espai de cara al fet  que els següents refluxos siguin cada cop menys forts.

La batalla d’idees no és una batalla abstracta. Sempre té lloc dins d’un marc determinat que està conformat pel discurs i les ideologies que defineixen allò que és concebible, allò que val la pena estudiar, discutir i qüestionar. Desafiar l’ordre social també significa qüestionar la nostra manera de pensar; es tracta de fer un exercici crític fora d’aquests marcs preestablerts. Necessitem un pol de generar i discutir plantejaments. Integrant noves hipòtesis i replantejar-les permetent que això doni lloc a repensar determinades certeses. Aquest és la (contra) esfera pública que necessitem. És important que idees noves i poc ortodoxes amb una forta imaginació puguin desenvolupar-se i reproduir-se. 

Perquè un espai polític estigui viu cal que totes les que en formen part siguin un element polític actiu. I, perquè ho siguin, hi ha d’haver certs elements cohesionadors i consensos compartits. Aquesta cohesió permet que en qualsevol situació, les persones sàpiguen extreure de la realitat els elements per establir una orientació, perquè el seu entorn d’intervenció no es desmoralitzi, que se senti acompanyada i que tingui el coratge de continuar lluitant. Aquesta preparació ha de ser constant i ha de comptar amb els elements de la pedagogia col·lectiva que els permetin orientar i orientar-se.

Hem de reconèixer en els nostres espais militants d’intervenció hi ha molt presentisme, fruit d’un cicle de 15 anys d’extrema activitat. Aquesta mirada curta no ens ha permès detectar els canvis de fons que la nostra societat estava patint i que ara comencen a tenir expressions noves que no sabem com interpretar, expressions que podríem categoritzar de revolucionàries en les seves formes i extremadament reaccionaries en el seu fons. Perquè canviï la mirada i puguem articular i pensar el món present en el que vivim hem de fugir de construir fredes arquitectures intel·lectuals i discutir amb els elements més vius i actius de dins del nostre espai i dels espais limítrofs per elaborar sentiments, voluntats i passions reals dins la nostra classe i estar lligats íntimament als processos i expressions de lluita del nostre moment. 

Canviar la realitat només es pot fer comprenent la realitat

Naixem per poder comprendre els Països Catalans realment existents on vivim, ni les preconfiguracions que ens imposen ni els prejudicis que ens construïm. Intervenir sobre la societat que tenim, els seus anhels, les seves experiències, els seus fracassos i els seus encerts. La tasca de conèixer de forma quantitativa alhora que qualitativa com som i a partir d’aquí pensar on i com volem anar ha de ser clau en la conformació d’aquesta pedagogia col·lectiva, conèixer-nos per explicar-nos i representar tot el que s’ha de destruir i transformar sense caure en el catastrofisme, amb coneixement de causa.

Els canvis profunds que està patint el món no els patim sols, altres nacions oprimides i el conjunt de les classes populars d’arreu , —especialment a la nostra àrea geogràfica— estan patint problemàtiques similars, i és per això que hem de conèixer, llegir i inspirar-nos en altres que han trobat solucions a les mateixes problemàtiques o que en buscar-les s’han trobat dificultats que nosaltres encara podem esquivar. Alhora cal irradiar pensament, fer conèixer les nostres solucions, que ens llegeixin i inspirar, ja que molt poques vegades hem estat conscients de la proposta innovadora i profundament radical que s’ha construït en aquest petit racó de la mar Mediterrània en els darrers anys. 

Encès amb el foc nou de final dels llargs seixanta, forjat a la calor de la lluita contra la dictadura i la restauració, però fruit d’espurnes més antigues, combinem diverses formes organitzatives que ens donen permeabilitat i resiliència per sobreviure als embats successius. Però alhora aquesta combinació diversa ha d’estar en permanent revisió per millorar la intervenció. Necessitem eines de debat col·lectiu, de debat contraintuïtiu, que permetin pensar a un doble ritme diferenciat de l’acció política, però que en cap moment es desacoblessin. 

Per una cultura integral

Les tasques presents són titàniques, però sense el desenvolupament de línies de treball específiques en el camp cultural i social tota tasca reeixida i exitosa en l’àmbit econòmic o polític serà de caràcter espuri. En els darrers anys el desenvolupament territorial de casals, la consolidació de festes majors autogestionades, revistes, editorials, clubs de lectura, grups d’estudi, espais gastronòmics, gimnasos populars, clubs ciclistes, grups excursionistes o centres juvenils ha estat d’un creixement constant. Ara bé, el desenvolupament d’aquesta cultura socialista de forma quantitativa necessita un creixement qualitatiu, generar un espai de reconeixement i enfortiment, pensar en com construir aquesta nova concepció del món, una nova cultura que acompanyi a una nova economia i a una nova democràcia. Necessitem una nova ofensiva cultural que empenyi en el redreçament nacional, que treballi en una política de desalienació espanyolista i en la recuperació i l’impuls de la llengua i cultura catalanes. Per fer-ho necessitem posar-nos a pensar les millors estratègies i les millors iniciatives per fer-ho, més sobre el com que sobre el què. Sabem què s’ha de canviar, no tenim tantes idees sobre com fer-ho. 

És cert que la nostra aportació serà minsa, per la capacitat d’influència i per l’abast que tindrem. No esperem donar una solució global a les mancances en l’àmbit del camp cultural i de les idees si no sumar el nostre granet de sorra a la feina feta per altres, històricament i en el present, espais de difusió d’idees socialistes als que volem sumar-nos per ampliar la veu i obrir noves perspectives. No hem vingut a confrontar a banda i banda, la lliure crítica i la polèmica la prioritzarem en el camp d’oposició, és contra les idees dominants que han d’anar els nostres esforços, les diferències encara que estratègiques en el nostre camp sempre hi serem a temps de discernir-les des de la discussió fraternal, però no és ara el moment d’aquesta confrontació per molt agònica que sigui. Com ens va dir Joan Peiró en pitjors moments que els actuals: «Els revolucionaris no podem pensar gaire a destruir. Els veritables revolucionaris posen la intel·ligència, les energies totes i l’ànima, sobretot, al servei de la magna funció de crear, crear, crear sempre.»

Amb aquesta voluntat creadora engeguem la tasca que anomenarem «integral» tal com va entendre Gramsci en definir el paper del mitjà socialista com el mitjà que encarna (un cop aconseguida la seva viabilitat econòmica) la negació absoluta del mitjà-mercaderia on tots els continguts esdevenen una mistificació de les relacions reals, és a dir, una mentida prou versemblant per no semblar-ho. Per aquestes raons, la pràctica integral ha de ser la forma d’actuar d’un pensament de nou tipus, i d’una militància que pensa d’una altra manera, que vol esdevenir orgànica –part integral i no separada– de la classe dels explotats. Volem desfer-nos de les floritures i les formes antigues, trencar amb la separació fictícia entre el pensament abstracte i el pensament pràctic. 

Necessitem establir un sistema de memòria que ens permeti avaluar la feina feta, els èxits i els fracassos, mesurar-los, arxivar-los i acumular sabers per què les diferents capes de militància que s’incorporaran a les lluites en els pròxims temps no hagin de començar de zero i cíclicament a resoldre els problemes sinó que els reptes a resoldre siguin nous i s’afrontin amb l’experiència acumulada. 

Refer la tradició nacional-popular

En la mateixa línia de construir un sistema de memòria necessitem restablir la tradició nacional-popular des de finals del s. XIX fins avui dia d’una tradició política que veu de diferents corrents polítics que alimenten el pensament emancipatori del nostre país. La recuperació crítica i contextualitzada del pensament republicà, feminista, anarquista, marxista i lliurepensador del nostre país serà una de les apostes claus. Obrir un diàleg entre els nostres debats i els debats passats per acumular experiències. Conèixer el nostre pensament revolucionari per revitalitzar aquesta tradició i quan sigui necessari fer una lectura crítica del nostre passat. Fer-ho des d’una perspectiva ampla seleccionant les aportacions que millor s’adeqüin a la nostra canviant conjuntura. 

El presentisme i la falta d’horitzons estratègics són sentits d’època que ens travessen actualment, però els reptes estructurals, les emergències que travessen el nostre present han d’albirar a profunds canvis que permetin la supervivència no sols de l’espècie sinó també de la diversitat i de les llibertats més àmplies. 

Europa porta des de 1974 sense cap revolució, i el nostre país des de 1936, alhora que el cicle al voltant del 2017 va ser el més semblant a una ruptura, però això no vol dir que no hi hagi revolucionaris ni forces revolucionàries, Pensar l’acció política rupturista sense conjuntura transformadora ha imbuït al nostre camp a solucions presentistes. (Re)construir aquest principi d’esperança és part central del treball politicocultural dels anys vinents per fer un treball pacient dins de l’àmbit del que s’ha anomenat «guerra de posicions» una forma d’intervenció política lenta, constructiva que necessita ingents quantitats de persones involucrades en tots els àmbits de la societat en una tasca silent i amb grans dosis d’invenció i creativitat. 

Onze naixem en aquest 2024 per aportar a una sèrie de reptes més grans que nosaltres mateixes. Amb la intenció de tenir-vos al nostre costat acompanyant-nos en aquests moments que necessitarem tota la nostra intel·ligència, tota la nostra generositat i tot el nostre entusiasme. Amb entusiasme, generositat i intel·ligència obrim les nostres pàgines perquè mil flors floreixin en noves primaveres lliures.