El mes d’abril Barcelona va acollir el primer congrés internacional contra l’especulació immobiliària. Més de 200 militants i acadèmics de 16 països van participar i van presentar la ‘Declaració de Barcelona’, considerada pel Sindicat de Llogateres com “primera pedra de l’organització internacional pel dret a l’habitatge”. Entre les participants, s’hi trobava Alva Gotby representant al London Renters Union (Sindicat de Llogateres de Londres). Gotby és una investigadora londinenca d’origen suec que escriu sobre teoria feminista, reproducció social, habitatge, emocions i família. És autora del llibre ‘Ellos lo llaman amor’ (Verso Libros, 2023) on encunya el concepte ‘reproducció emocional’, vinculant d’aquesta forma l’experiència del feminisme marxista amb la campanya Wages for Housework, les teories de la reproducció social i la política de les emocions.

Aprofitant la visita de l’autora de Londres a la ciutat de Barcelona hem volgut conversar amb ella sobre el seu concepte reproducció emocional, les institucions familiars i com fer possible «aprendre a cuidar-nos els uns als altres no només com treballadors i membres de la família sinó com a persones amb capacitat per a resistir al capitalisme», tal com cita a ‘Ellos lo llaman amor’. Gotby ens cita al CCCB a la tarda, minuts abans de presentar el llibre a ‘Crisi’ acompanyada per Marta Ill Raga del Sindicat de Llogateres, els temps és limitat.

Mireia Veí (MV): Melinda Cooper analitza la funcionalitat neoliberal de la família heteropatriarcal, i vostè al seu llibre Ellos lo llaman amor també exposa els problemes que té amb relació als marges, és a dir, a tots els sectors que estan fora d’ella. Què significa quedar fora de la institució familiar heteropatriarcal? I, en aquest sentit, a què es refereix quan dius que la classe treballadora té una crisi reproductiva permanent?

Alva Gotby (AG): Per a moltes persones que no formen part d’una família nuclear, significa no tenir accés a l’atenció que necessita i, de vegades, fins i tot lluitar per sobreviure. També pot tenir un greu impacte emocional, ja que la família sol ser la xarxa de seguretat més fiable. No tenir família que et pugui cuidar quan ho necessitis pot significar viure sempre la precarietat.

La gent utilitza el terme «crisi reproductiva» per parlar de com cada vegada és més difícil accedir als serveis reproductius, com l’atenció sanitària i la cura dels nens. En el llibre argumento que això sempre ha estat cert per a un sector de la classe obrera, moltes persones han estat excloses de les disposicions de l’estat del benestar i no han pogut pagar els serveis privats. Les persones que estan a l’atur o que treballen en sectors amb salaris molt baixos ―incloent les cures i les mateixes treballadores domèstiques― sovint han lluitat per satisfer les seves necessitats sota el capitalisme, i de vegades fins i tot lluiten per sobreviure.

MV: En el marc d’aquesta relació, qui són les «reines del benestar»  i les «trampes de beneficis»?     

AG: Aquests termes s’utilitzen per estigmatitzar els qui no reprodueixen la seva vida a través del treball assalariat i les relacions familiars normatives. Les persones que tenen prestacions, les mares solteres i els migrants, especialment, són patologitzades amb freqüència, de vegades fins i tot criminalitzades.

La qual cosa vol dir que aquests col·lectius no només pateixen materialment, perquè tenen dificultats per pagar el menjar i el lloguer, sinó que també són castigats a través de l’estigma social. També significa que altres persones estan incentivades a ser «bones» treballadores assalariades i viure en arranjaments familiars normatius, per demostrar que no són com aquestes «altres» persones.

MV: Parles de la reproducció emocional, de la construcció social de les emocions, i en un apartat del llibre, quan reflexiones sobre els marcs educatius dels infants, parles de l’amor com a força disciplinària. No cregueu que no es tracta de l’amor sinó de la moral i l’ordre que aterra aquesta forma de relació en el context específic del nostre temps?

AG: Crec que en aquest context és difícil separar completament l’amor de la disciplina. Algunes persones fins i tot veuen la disciplina com una manera d’expressar l’amor.

Per exemple, les persones que utilitzen mètodes punitius per criar els seus fills sovint ho justifiquen dient que ho fan per amor als seus fills, pel seu propi bé; moltes persones retiren l’afecte a un nen per castigar el nen. De manera similar, el que s’anomena violència domèstica sovint es fa «en nom de l’amor», això no vol dir que l’amor sigui intrínsecament disciplinari, però m’interessa com tots dos estan connectats actualment.

MV: Vull seguir reflexionant sobre l’amor i sobre la nova institucionalitat que proposes que hem de construir, juntament amb els autors que treballen en el marc de l’abolició de la família, i vull fer referència als sentiments i necessitats que tenim els humans com el sentiment de soledat, la necessitat de protecció, o la voluntat de tenir un grup de referència. Creus que podem construir institucions que ens facin més lliures, però que alhora siguin coherents, s’estenguin en el temps i generin contextos emocionals de seguretat?

AG: Els que ens diem abolicionistes de la família no estem interessats a crear institucions en el sentit de l’estat del benestar, sinó més aviat a inventar formes més col·lectives de donar-nos suport mútuament i satisfer les necessitats dels altres. De tota manera, no vol dir que la gent no tingui relacions estables i a llarg termini dins d’aquests entorns, per descomptat, la seguretat emocional i l’estabilitat són molt importants.

Al mateix temps, la manera com organitzem la reproducció social ha de respondre a les necessitats de les persones, que canvien al llarg de la vida. La família nuclear està sota molta pressió per proporcionar totes les coses que la gent necessita en les seves vides, cosa que sovint no és sostenible i significa que les necessitats i desitjos de les persones no estan satisfets. Per tant, qualsevol nova manera de cuidar-se els uns als altres ha de tenir en compte tant la necessitat d’estabilitat com la necessitat de flexibilitat i canvi.

MV: Els moviments feministes han treballat per visibilitzar la divisió sexual del treball i el treball que fan les dones en la cadena internacional de cures a través de la quantificació del treball de cures i la visió marxista de la divisió sexual del treball. Però malgrat la visibilitat, no estem aconseguint canviar substancialment el pes de les tasques de cura. La quantificació és el límit d’aquest exercici? La quantificació de les tasques de cura pot contribuir a deshumanitzar l’amor, que sol donar-se només dins de la família i la parella, que no esperen res a canvi? Podem aspirar a construir un amor que col·lectivitzi el pes de la reproducció, ens alliberi i no quantifiqui i mantingui aquest refugi del neoliberalisme que no demana res a canvi?

Crec que els intents de mesurar tot el treball reproductiu estan condemnats al fracàs, ja que és simplement impossible quantificar-lo tot, especialment l’aspecte emocional sovint invisible d’aquest. Al mateix temps, desconfio de romantitzar aquesta «il·limitació» de l’amor, ja que sovint es construeix sobre les persones, especialment les dones, que han de renunciar a tot el seu temps i energia per tenir cura d’altres persones, i no tenir temps per descansar o fer coses que els agraden.

Crec que trobar formes més comunitàries de cuidar-se els uns als altres podria ser una manera de construir una forma diferent de socialitat on les persones obtinguin el que necessiten, inclòs el lloc on se satisfan les seves necessitats emocionals, de manera que mantinguin la solidaritat i els vincles afectius profunds sense basar-se en aquesta idea que les dones han d’estar constantment disponibles per tenir cura dels altres.

MV: Jule Goikoetxea parla de la divisió sexual del treball com un element democratitzador per a les dones i les persones que suporten la càrrega del treball reproductiu. Creus que una mesura com la Renda Bàsica Universal (RBU), on es proposa que totes les persones tinguin un benefici econòmic pel simple fet d’existir, contribueixi a generar societats més democràtiques per a les dones i les persones que assumeixen tasques reproductives?

AG: Hi ha moltes formes de RBU. Crec que alguns d’ells podrien ser bastant problemàtics, ja que accepten l’organització general de la societat, per exemple, un sistema on l’atenció sanitària, la cura dels nens i la gent gran són proporcionats per empreses privades i la gent ha de pagar per accedir-hi. En aquest cas, la RBU no necessàriament milloraria tant la vida de les persones.

Però com a part d’una lluita més àmplia pels serveis prestats públicament i autogestionats, i com a forma de guanyar més temps lluny de les pressions del treball assalariat, la RBU podria ser beneficiosa per a les dones i altres persones que són cuidadores. La qüestió és que aquestes demandes no són punts finals, sinó que s’han de veure com a reformes que formen part d’una estratègia més radical per canviar la societat.