El que segueix a continuació és una traducció i selecció de fragments de la conversa que van sostenir en anglès Michael Löwy i Enzo Traverso com a part d’un al Col·legi Universitari de Londres, al voltant del llibre Revolution in Intellectual History d’Enzo Traverso, publicat per primera vegada per Verso Books el 2021. Aquesta sessió va ser moderada per Sebastian Budgen, membre del consell editorial de la revista Historical Materialism. S’han recuperat els extractes més significatius per a la reflexió que fa Onze en el seu primer número, al voltant del concepte de revolució.
ENZO TRAVERSO (ET): Una revolució és un moment excepcional de la història en què es trenca la continuïtat històrica, el que Walter Benjamin anomenava «el temps homogeni i buit del temps cronològic, del temps històric». És un moment en què els oprimits, els governats, els dominats –que de sobte es converteixen en subjectes històrics– prenen consciència de la seva increïble força històrica, de la seva capacitat de canviar el món a través de l’acció col·lectiva.
La revolució definida d’aquesta manera, per descomptat, implica idees, projectes, organitzacions. Però una revolució és un moment en què es trenca la continuïtat de la història i en què, de sobte, la societat es projecta cap al futur i les persones inventen el futur. Va més enllà de projectes, idees, teories i organitzacions, ja que mobilitza emocions, aspiracions, expectatives, esperances, utopies; i canvia, també, la relació entre els éssers humans. Alhora, és una experiència corporal, és una transformació dels mateixos cossos per captar aquests nuclis de l’experiència revolucionària.
Crec que la història intel·lectual és certament necessària, però no suficient. Aquesta és la raó per la qual construeixo una constel·lació d’imatges dialèctiques, és un concepte que manllevo de Benjamin en la meva escriptura; les imatges dialèctiques ens permeten visualitzar l’experiència revolucionària, ens donen una representació visual d’algunes idees i teories, però també d’aquestes increïbles i utòpiques forces desenvolupades i desplegades pels francesos.
Estableixo aquesta idea per diferents raons. Una d’elles és la guerra historiogràfica. En els últims 20 o 30 anys, el concepte mateix de revolució s’ha anat desdibuixant cada vegada més, particularment en la historiografia. En els llibres més importants –i també els més interessants– sobre la història del segle XIX, la Comuna de París no només es descuida, sinó que bàsicament no existeix. En el passat, teníem un enfocament historiogràfic diferent, on la revolució era un lloc comú, particularment en aquest país, Anglaterra.
La història de la modernitat és el ritme de les ruptures revolucionàries: 1789-1848; la Comuna de París; la Revolució Russa; la Revolució Xinesa; després la Revolució Cubana i així successivament. La revolució operava llavors com la clau interpretativa per llegir i interpretar la modernitat. I avui, en canvi, el concepte de revolució ha estat marginat.
Un enorme nombre d’experiències històriques, que en el passat van ser descrites com a revolucions (la insurrecció espartaquista de Berlín el 1919) avui es consideren un moviment; o la Revolució Hongaresa, com un moment en un procés de construcció de la nació. Pensar en la Guerra Civil Espanyola ja no s’interpreta com una experiència revolucionària. El llibre més important publicat recentment sobre la Guerra Civil Espanyola és un llibre sobre aquesta com a genocidi. I, alhora, el concepte de revolució feixista s’ha transformat en una categoria cabdal en la historiografia dels feixistes.
Aquests són exemples simples del canvi. Penso que era molt important restaurar el concepte de revolució com una categoria interpretativa de la nostra modernitat política. També hi ha altres raons darrere del meu plantejament: històricament
El que segueix a continuació és una traducció i selecció de fragments de la conversa que van sostenir en anglès Michael Löwy i Enzo Traverso com a part d’un al Col·legi Universitari de Londres, al voltant del llibre Revolution in Intellectual History d’Enzo Traverso, publicat per primera vegada per Verso Books el 2021. Aquesta sessió va ser moderada per Sebastian Budgen, membre del consell editorial de la revista Historical Materialism. S’han recuperat els extractes més significatius per a la reflexió que fa Onze en el seu primer número, al voltant del concepte de revolució.
parlant, particularment al segle XX, el concepte de revolució va ser alhora un concepte interpretatiu i estratègic, més ampli que una categoria analítica: era cabdal en la teoria i en la cultura socialista, en la qual, d’acord amb Marx, interpretar el món és necessari per canviar-ho.
El concepte de revolució era una cosa que ens permetia actuar, una afirmació simple que va nodrir molts moviments socials i polítics que van aparèixer durant els últims 20 anys a tot el món; a Europa; als Estats Units; això no és completament cert per a Amèrica Llatina, però, en molts continents van aparèixer moviments nous amb enormes potencialitats revolucionàries. Diverses revolucions veritablement autèntiques van tenir lloc al món àrab, per exemple.
Però tots aquests moviments no van reclamar cap continuïtat històrica amb el socialisme del segle XX, o el comunisme del segle XX, o amb el llegat deixat per les revolucions dels segles XIX i XX. I això és una cosa que s’hauria de discutir, crec que, en tots ells, la ruptura de la transmissió de la memòria és només una herència revolucionària. Però una memòria que és una cultura feta d’experiències i d’idees, és una cosa que hauria de ser objecte d’una reflexió crítica.
Per tant, la meva modesta contribució és la que els historiadors podem donar a aquest carreró sense sortida polític. Les revolucions àrabs no van ser revolucions socialistes, tampoc Occupy Wall Street, per a tots aquests moviments els paradigmes revolucionaris del segle XX no van ser útils. Són gairebé inútils. I crec que és la primera vegada en la història que es produeix una ruptura vertical d’aquest tipus. Els bolxevics van passar anys pensant en la Comuna de París, en per què va fracassar, i en com pensar un projecte revolucionari que no resulti en una derrota històrica. Aquest tipus de memòria i de reflexió que va ser crucial per a la cultura socialista és una cosa que ja no existeix. Aquests vells paradigmes són obsolets o inútils?
La meva reflexió està estructurada al voltant de dos pols o dues antinormes, podríem dir, dues definicions antípodes del concepte de revolució que van recórrer la història del marxisme, la història del socialisme, la història del comunisme al segle XX. D’una banda, tenim la famosa definició de revolució donada per Marx després de 1848: «Les revolucions són les locomotores de la història». Què significa? Quin tipus de cultura hi ha darrere d’aquestes metàfores? Quin tipus d’imaginació hi ha darrere d’això? Aquesta metàfora implica una perspectiva arqueològica de la història, que és capturada per aquesta bella i impressionant imatge: revolucions i locomotores de la història. Crec que aquesta definició va tenir un impacte molt fort per a la cultura social del segle XIX.
I després, una segona definició de revolució completament diferent, podríem dir antípoda, que va ser suggerida per Walter Benjamin al començament de la Segona Guerra Mundial, en el text que es descobrirà molt més endavant, en què va dir: «no, les revolucions no són les locomoto-res de la història. Les revolucions són més aviat el fre d’emergència, la parada, aturant la cursa del tren cap al «grup de treball». I crec que aquesta, la segona definició de revolució, ressona.
*
MICHAEL LÖWY (ML): És molt interessant veure com funciona aquest nou concepte de revolució de Walter Benjamin dins del plantejament d’Enzo i li dona el seu poder. Em va agradar molt on diu que cal extreure el contingut, el nucli emancipatori del comunisme, del camp de ruïnes en què es va convertir. Crec que aquesta és una conclusió molt forta i important.
Però com podem fer-ho? I quina podria ser la qualitat d’aquesta nova forma d’entendre el comerç? Ara vostè ha dit una cosa molt important: hem d’emprendre la revolució, com fre d’emergència. És un canvi de civilització el que necessitem. La revolució ara ha de ser una ruptura amb el que constitueix la base de la civilització industrial capitalista moderna. Això significaria que, si volguéssim rescatar la idea del comunisme de les ruïnes del segle XX, ha de convertir-se en una mena d’ecocomunisme. Jo faig servir el terme en el sentit d’allò que ha de ser salvat del col·lapse ecològic.
*
ET: El concepte d’imatges dialèctiques és extremadament rellevant perquè construeixo el meu plantejament al voltant d’ell. També ho és aquesta idea de que les imatges dialèctiques són útils per tenir raó històricament, diguem-ne; pensar les revolucions, com un muntatge, com un conjunt d’esdeveniments, idees, imatges, experiències, literatura o pel·lícules, que poden donar-nos una millor idea sobre el significat de l’experiència revolucionària.
El que era important per mi, és que hi ha massa llibres històrics sobre la revo-lució i les revolucions que són excel·lents i em van inspirar molt: el d’Eric Hobsbawm; la història de la Revolució Russa de Trotski, tot un monument de la historiografia revolucionària; el llibre de C.L.R. James sobre la revolució a Haití (The Black Jacobins); o el que Adolfo Gilly va escriure a la presó sobre la Revolució Mexicana. Però estan escrits respectant alguns supòsits convencionals de la historiografia tradicional i, finalment, tracten d’analitzar les revolucions, que són ruptures en aquestes temporalitats lineals, inscrivint-les en una seqüència més àmplia, inscrivint-les així en la continuïtat de la història com a moments de canvi, d’acceleració.
En el fons, el nucli més profund de la revolució és una ruptura en la continuïtat de la història; desapareixen categories històriques i analítiques. I des d’aquest punt de vista, la idea de revolució es desplega en la seva dialèctica: és una locomotora de la història o el seu fre d’emergència? I tant que són als antípodes, però van coexistir en la mateixa cultura revolucionària.
Hi va haver una interacció dialèctica entre aquestes dues concepcions de la revolució, en particular en la cultura marxista dels anys d’entreguerres. En el meu llibre presto atenció a una poderosa imatge que és el tren blindat de Trotski. Durant la Guerra Civil Russa, certament no va significar la revolució com a expansió o desenvolupament de les forces productives o com una acceleració de la civilització industrial, però simbolitzen l’extensió de la revolució de Rússia a l’Europa Central. I, per això dono aquest exemple, del tren blindat com el Weltgeist, «Esperit del món», de Hegel.
Una revolució és un moment en què es trenca la continuïtat de la història i en què, de sobte, la societat es projecta cap al futur i les persones inventen el seu propi futur
Durant la Guerra Civil russa, els rics viatjaven en un tren blindat. I això és una cosa que ben bé pot correspondre amb Rosa Luxemburg i la seva consigna durant la Primera Guerra mundial: «socialisme o barbàrie». Les amenaces estan relacionades amb la supervivència de la humanitat en aquesta terra. Per tant, «socialisme o barbàrie» és una pregunta molt pertinent que es planteja avui i aquest eslògan és encara més rellevant avui que fa un segle que ens enfrontem a amenaces, quan hem de canviar la nostra civilització.
Però el problema és que avui no podem repetir aquestes consignes sense reconèixer que, durant el segle XX, el socialisme mateix es va convertir en un rostre de bàrbars. De manera que, per a aquesta alternativa, la dicotomia «socialisme o barbàrie» és molt més difícil i complicada. La idea que érem d’acord amb les lleis de la història, que el socialisme és el futur i que, com a socialistes, el futur ens pertany era el que pensaven els nostres avantpassats, les generacions anteriors.
I això era una il·lusió. Tothom sap avui que la història no va de forma automàtica, natural o espontània cap al socialisme. Però la premissa estava profundament interioritzada i adoptada, profundament arrelada en un imaginari col·lectiu i aquesta il·lusió va donar al moviment obrer una força extraordinària.
Durant la Segona Guerra Mundial, en el pitjor moment, quan tot Europa estava ocupada pels exèrcits alemanys i tot semblava perdut, els comunistes, arrestats i deportats, immediatament van començar a organitzar la resistència. Perquè tenien aquestes increïbles conviccions de que el futur ens pertany. I pensaven que «si tal vegada no sobrevisc a la deportació o al camp de concentració, pertanyo a un moviment que transcendeix la meva vida». I així es perd aquesta increïble força. Avui no veig res comparable al món. Llavors, des d’aquest punt de vista, la ruptura del gir històric de finals dels vuitanta a principis dels noranta és una cosa que està llastrant tots els moviments socials i polítics que van aparèixer després de l’estructura.
Als anys seixanta, als setanta, hi havia una nova generació que era política, radicalitzada, i no vèiem la Unió Soviètica com a socialisme o com una alternativa socialista. Va ser una generació que es va manifestar en contra de la intervenció soviètica a Praga i així successivament. Tanmateix, l’existència mateixa de la Unió Soviètica significava que una altra guerra era possible, que el capitalisme no era una espècie de forma humana, de producció i societat humana, des del punt de vista natural. Crec que l’assoliment més gran del capitalisme va ser la seva capacitat per imposar un nou model antropològic, la idea que no hi ha alternativa.
Per tant, escriure sobre la història de les revolucions avui dia significa posar en tela de judici aquests supòsits. M’agradaria restaurar la tradició, el saló d’idees, teories, experiències i records que, lamentablement, han estat oblidats, i això podria armar-se de nou amb les noves generacions o els nous moviments en les seves lluites. I el cas que aquests llegats hagin quedat en l’oblit és perquè, segons s’ha proposat, hi ha paradigmes que ja no funcionen. El problema és que una nova idea de socialisme o de comunisme, un nou paradigma revolucionari no es pot construir sobre una tabula rasa. Per tant, l’experiència del passat, per no ser reintroduïda en aquest nou moviment, ha de ser metabolitzada. Hem de fer-ho.
Així doncs, aquest llibre volia ser una contribució a aquest necessari treball de sublimació dialèctica. La sublimació és el nostre tema del passat. El problema és si considerem una definició clàssica del comunisme, donada per Marx, en els marcs de La ideologia alemanya. Què és el comunisme? Hi ha un veritable moviment abolint l’estat de coses?
Aquesta definició podria aplicar-se a les revolucions àrabs, a Occupy Wall Street, a molts moviments. Desitjaven trencar amb aquests, amb l’ordre establert, amb la dominació. Però, per què aquests moviments no van netejar el llegat del comunisme? Per què tots aquests moviments mai es van representar a si mateixos com a comunistes? Crec que això és un problema i no tinc una resposta, una resposta satisfactòria. Per què va succeir, i com superar aquesta bretxa?
Però aquesta escletxa existeix. I crec que, si es vol inventar una nova forma de comunisme, hem de fer-ho, i això té a veure amb la falta de qualsevol idea de futur, que està paralitzant aquests moviments. Moviments amb enormes potencialitats revolucionàries, però que no poden representar una societat alternativa.
Una revolució és un moment excepcional de la història en què es trenca la continuïtat històrica, el que walter benjamin anomenava «el temps homogeni i buit del temps cronològic, del temps històric»
*
ML: Crec que, si considerem que la idea del socialisme i el comunisme només poden sobreviure en una forma diferent, estic d’acord; ja que en una forma diferent no pot que es va pensar en el segle passat. Un dels canvis bàsics és la comprensió que ha de ser una transformació de tot el patró civilitzatori, particularment des d’una perspectiva ecològica. Segons la meva opinió, aquest és el principal desafiament per a una renovació de la imaginació revolucionària, marxista, socialista o comunista en els nostres temps.
*
ET: Distingeixo entre tres temporalitats revolucionàries diferents, que poden estar separades conceptualment com a temps ideals, però, històricament parlant, s’entrellacen cadascuna d’elles: hi ha la temporalitat de la revolució, com un moment disruptiu de la història. I des d’aquest punt de vista, crec que hi ha una imatge dialèctica molt agermanada, com la que suggereix Benjamin de la revolució com a cinquena fissió de l’àtom. De manera que la fissió de l’àtom és una explosió atòmica, en la qual de sobte les energies que estan capturades i apressades en el cos social exploten de sobte i alliberen enormes energies.
Això és la revolució com a ruptura històrica, que apareix en un moment extraordinari en què tot sembla possible, d’allò més boig, de les utopies. També, després de la Revolució Russa, el debat sobre el socialisme com la conquesta de la inmortalitat, es parlava de biopolítica, d’idees absolutament boges que es van debatre perquè, en certa manera, la societat s’havia electrificat. I la gent pensava que tot era possible. En un moment en què, durant una guerra civil, la societat russa estava gairebé destruïda i empobrida. Per tant, era un moment històric molt excepcional.
Però també hi ha una altra dimensió temporal de la revolució. Per tant, aquesta és una relació simbiòtica entre la forma que tenen les revolucions amb les contrarevolucions; si la revolució s’imposa i pot forjar, crear, instal·lar un nou poder. Així que les revolucions creen una nova dinàmica, un nou procés i creen un nou poder que es va convertir a gairebé tot arreu en un poder autoritari, en un poder opressor. I el problema és com inscriure aquestes dimensions autoritàries en la història de les revolucions com a procés històric.
Aquest no és un problema simple. En el passat teníem una resposta: Lenin és la revolució. Stalin és l’encarnació de la contrarevolució. D’acord, podríem dir que Stalin certament va encarnar això; la destrucció de l’esperit emancipador i alliberador de la Revolució Russa. No obstant això, Stalin no va restaurar el capitalisme a Rússia. L’estalinisme va ser l’intent de crear una societat completament nova. I era una forma extremadament autoritària, fins i tot totalitària, de construir el futur, de construir una nova societat.
I hem d’entendre que quan tractem de dimensionar la història de la Revolució Russa, no es tracta d’un problema senzill. I això es relaciona amb la qüestió, a punt de 1989 i la perestroika. Crec que, retrospectivament, està bastant clar que la perestroika va fracassar i va ser el mirall de les il·lusions del que podria anomenar-se del bolxevisme, la il·lusió que la Unió Soviètica tenia la capacitat, les potencialitats d’una espècie d’autoregeneració.
Desafortunadament, hem de reconèixer que això no va succeir. Però recordo molt bé el fantàstic entusiasme produït per la caiguda del Mur de Berlín, tothom va pensar que la revolució estava ocorrent a Alemanya. Durant sis mesos, només, però durant aquest temps hi va haver un debat increïble a Alemanya on la gent deia: «no volem unir-nos a la República Federal Alemanya, volem construir un nou socialisme democràtic». Recordo que el Sr. Mondale en aquell moment pensava que Berlín era de nou la capital de la revolució europea, en la qual es movia la revolució anticapitalista a Occident i la revolució antiburocràtica als països del socialisme real. Tot era una il·lusió i el que va passar va ser la restauració del capitalisme.
El nucli més profund de la revolució és una ruptura en la continuïtat de la història
Eisenstein deia que la revolució és un esdeveniment, un procés, aquesta foto-grafía seva de la conquesta del Palau d’Hivern al seu film d’Octubre no va succeir d’aquesta manera com la descriu ell; no obstant això, l’imatge va ser extrema-dament poderosa, i va emmotllar profundament l’imaginari col·lectiu. Diverses generacions d’activistes socialistes i comunistes van pensar i van concebre la Revolució Russa d’aquesta manera perquè les d’Eisenstein van capturar el paradigma revolucionari i van funcionar com imatges dialèctiques; i això va durar fins el 1979, a la revolució a Nicaragua.
Per tant, la revolució significa la conquesta del poder. I per conquerir el poder amb les armes, necessitem un exèrcit revolucionari. Necessitem persones disciplinades. Un partit bolxevic sòlid, homogeni, amb les jerarquies, amb la direcció i amb el que és aquesta revolució. El paradigma que està obsolet, que apareix com a extingit als ulls de la majoria de les noves generacions. I reconec que hi ha una part de fusió en això, quan mirem el que està succeint en diverses regions del món. Per tant, hem de reconèixer que la qüestió de la violència, la qüestió de la forma no està resolta encara.
Però n’hi ha una tercera, la temporalitat revolucionària, que és la revolució com a àmbit de memòria. El que queda d’aquestes experiències revolucionàries, el que aquestes revolucions del passat poden dir-nos. Què signifiquen per a nosaltres? I per això crec que, des d’aquest punt de vista, hem de reconèixer una ruptura històrica profunda perquè les revolucions no s’obliden pels historiadors.
Els historiadors sempre escriuen llibres sobre revolucions i aquestes s’inscriuen en les contradiccions socials i econòmiques de les nostres societats, continuen existint, però en el nostre paisatge memorial: les revolucions pertanyen al passat, són una cosa que ha estat evacuada del present, i aquest és el gran problema.
Pensem en termes de teoria crítica; avui dia és increïble, més rica i sofisticada que fa un segle. El problema no és que siguem incapaços d’analitzar les contradiccions del capitalisme neoliberal o de la catàstrofe ecològica; aquests diagnòstics ja han estat elaborats i són molt interessants. Hi ha una enorme bretxa entre aquestes teories crítiques –que són vibrants, que són enormes qualitativament i quantitativament- i la nostra capacitat de transformar-les en un projecte efectiu per canviar. Així que, hem de ser clars, les utopies no seran elaborades per pensadors brillants.
Les noves utopies sorgiran dels moviments socials, aleshores, tal vegada els pensadors i els estudiosos siguin capaços de codificar, per donar llavors un perfil intel·lectual, una estructura. I, fins ara, els moviments encara estan agosarats per la derrota de la o de les revolucions del segle XX.
