Clara Serra: Què podem dir sobre el poder i la revolta? La primera cosa que hem de pensar és si donarem per bo l’ús de la paraula revolució a qualsevol que la vulgui fer servir. Si regalarem aquesta paraula sense cap mena de disputa, perquè òbviament les paraules sempre estan en una lluita, sempre algú se les vol apropiar.
Bush va envair l’Iraq en nom de la democràcia. I no li regalem la democràcia a Bush per fer això; Israel està bombardejant Gaza i està aniquilant una població i l’anomena «legítima defensa», però disputem aquí el sentit de les paraules. Tanmateix, em sembla que amb la paraula revolució de vegades estem massa disposats a cedir-la, a que s’utilitzi en tots els sentits possibles i a estendre el seu significat.
Crec que el poder sempre intenta apropiar-se de la revolta. I fica’t si la paraula revolució no s’ha convertit especialment en un fetitxe en el món del mercat. Ens venen coca-coles, samarretes de Nike, ens venen iPhones, ens venen graelles d’Ikea amb la paraula revolució. Evidentment, les paraules agermanades, les que contenen idees potents, són les que el poder es vol apropiar. Llavors, crec que la banalització de la paraula està al servei del poder, no al servei de la revolta. […]
Hi ha aquesta espècie de relació entre la revolta i el poder que els fa, en el fon, incompatibles. I ens diu que qualsevol revolta que s’acosti al poder, o que prengui el poder, queda anul·lada, aniquilada. En realitat, es traïa a si mateixa perquè queda corrompuda pel poder.
És una manera de dir que cap revolta que prengui el poder triomfarà. Que les revoltes no deuen, de fet, prendre el poder. És una manera de desincentivar la revolució i la revolta. És una manera de dir que si totes les nostres revolucions i les nostres revoltes són molt boniques i diuen coses precioses, sembla que aniran molt bé i al final totes acaben fatals.
I aquest tipus de determinisme fatalista està sempre al servei del cinisme. Perquè mira, el cínic és aquest que diu «Jo, que sé com han d’acabar totes les revoltes, sé com acabarà la vostra revolta, perquè acabarà com totes les altres: sé que acabarà fatal». Així que jo no necessito implicar-me, ni defensar-la, ni participar-hi. I aquest cinisme és el cinisme de l’antipolítica.
Miquel Missé: Entenc el que vols dir però ho trobo una mica naïf, quan ho planteges com si al poder sempre són les persones dolentes i en les revoltes sempre estan els bons. Crec que la qüestió és més complexa que això. Què passa quan la revolta pren el poder? Què passa si el poder és una cosa que sempre és externa a la revolta? Hi ha lògiques, hi ha dinàmiques internes del poder dintre de les revoltes? Aquesta és la conversa que en el fons té sentit que tinguem. […]
És que al final crec que nosaltres hem de defensar la revolta amb la mateixa intensitat que critiquem el determinisme. Però també et dic una cosa, el determinisme no és només el determinisme de què tot anirà malament, també és el determinisme de què tot anirà bé, que, com és una bona idea, segur que està revolta acabarà fantàsticament. I algunes han acabat bastant pitjor del que prometien. Llavors jo crec que la pregunta productiva que ens hem de fer és com nosaltres defensaríem una revolta si no està destinada a res, què cal fer-hi?, com és aquesta revolta?
Clara Serra: Provisionalment, diria que diem que són enemics de la revolta tant el determinisme del cínic (que tot anirà mal) com el del fanàtic. És una mica un determinisme ingenu, però en realitat pot acabar sent fanàtic (si tot anirà bé). I que la manera de la revolta és una manera de la possibilitat; és a dir, una revolució és això que és possible i diu que un altre món és possible. Crec que el revolucionari pensa que la revolució és possible, però no que és necessària.
I en realitat, quan una revolta és possible, però cap cosa fa que estigui assegurada evidentment és possible el seu fracàs: és possible fer-ho bé i és possible fer-ho malament. I en aquest sentit, crec que per això un veritable revolucionari és aquest que sempre ha de recordar-nos la possibilitat del nostre propi fracàs.
Miquel Missé: Totalment. Però aquí hem topat amb què aquesta és la conversa que és tan difícil de tenir avui. Tan difícil perquè hi ha moltes veus dient que és millor que no parlem d’això; que no fem autocrítica de les nostres revoltes, perquè això l’únic que farà és donar-li eines a l’enemic. Les nostres febleses, en públic, no, els plats bruts es renten a casa.
I clar, és que nosaltres el que sabem és que algunes revoltes prometien moltes coses, però no només han agafat camins inesperats sinó que han agafat camins problemàtics o han agafat camins reaccionaris. I això nosaltres ho sabem. Per tant, si nosaltres realment defensem la revolta política, vol dir que volem salvar la seva potència política. I salvar la seva potència política vol dir estar disposats a tenir la conversa sobre que algunes vegades no va bé. I quines són aquestes coses que fan que no vagi bé? Això ho hem de poder parlar, precisament perquè creiem molt en aquesta revolta.
Clara Serra: I segurament perquè volem salvar la revolta és pel que tu i jo ens aturem molt en aquesta manera de determinisme essencialista; que és pensar que la veritat de les nostres idees o l’èxit de les nostres lluites depenen necessàriament del subjecte que les encarna, de la identitat dels qui fem política. Això és una cosa que ens grinyola especialment i que existeix en la lluita trans, però que existeix també en la lluita feminista.
Això de pensar que, si som el subjecte adequat, el subjecte veritable, el subjecte pur, el subjecte o. moltes vegades la víctima veritable, llavors no es pot fer res malament, llavors tot el que digui aquest subjecte serà veritable. Aquesta forma de determinisme essencialista és profundament reaccionària en potència. […] Quan fem això, queda tot envaït pel pes de qui som. I quan queda envaït pel pes dels qui som, llavors les nostres lluites polítiques no depenen del que fem, depèn suposadament de qui som i no de si ho fem bé o si ho fem malament. […]
Miquel Missé: I a més, crec que un símptoma molt evident de què la cosa ha passat de ser “l’important és el que fem” a “l’important és qui som” és quan tu arribes a un lloc i de sobte (posem… el lloc metafòric de la revolta, el que sigui) tu arribes i et trobes amb una persona molt diferent de tu, que no saps ni d’on ve, no la pots ubicar, ningú sap qui és, i en lloc d’alegrar-te, dius: i aquest qui és?, etgenera sospites, et genera suspicàcia. És símptoma de què, quan una lluita comença a estructurar-se al voltant de què “aquí l’important és que tots siguem iguals, que tots compartim una trajectòria, una experiència, una identitat”.
El que no ho veu no ho ha viscut. O sigui: tu, Clara, em pots estimar molt, però mai realment, profundament, veritablement, vas entendre i vas poder pensar i combatre la transfòbia igual que jo. Mai. I al final, aquest és un símptoma perillós. Quan ben segur ja no t’alegres d’això; quan al contrari, jo crec que, al final, una revolució és justament el lloc on molta gent diferent s’ajunta per transformar una injustícia amb una idea de llibertat, però molta gent diferent entre si. Això és superimportant.
No és que no entengui la importància de la identitat. És que les identitats són importants en política. Les identitats amb què ens anomenem tenen un sentit en política? És clar que sí. Responen a una ferida. Ens han servit per donar visibilitat. De vegades té sentit ajuntar-te amb els que tenen aquesta mateixa ferida. Sí, però des de la lògica identitària no es pot transformar el món. Cal molta gent diferent.
Clara Serra: Jo crec que, quan defensem la pluralitat de la revolta, defensem una revolta ben revolta; quan defensem una revolta plural, quan diem que hem de ser molts i molt diferents. En realitat, no estem més que defensant el moment inicial d’una revolta; perquè, sense oblidar què és el que caracteritza aquest primer moment. Saps quan sents que alguna cosa sí que és possible, que és un moment…? En el 15-M jo ho vaig sentir.
[…] Això sempre està caracteritzat, pel moment menys identitari de tots. […] És a dir, tu vas caminant pel carrer en una manifestació i apareix el més inesperat de tots i dius «uau, fins aquesta persona està aquí!» ¿No? O estàs en una assemblea i de sobte se senti algú sense demanar permís i és, per descomptat, la persona que menys esperaries veure allí. Sí. I aquest és el moment en què tot és possible. Crec que mantenir viva la revolta implica intentar estirar, intentar mantenir el màxim possible, en el temps, aquest esperit d’obertura.
Miquel Missé: Que no saps el que passarà, però que tot podria passar. […] Escolta, el que nosaltres volem és guanyar, volem tenir èxit; no és només per una qüestió ètica, és que si aquí no hi és tothom, si no podria estar tothom és impossible guanyar.
És a dir, només un espai divers i plural pot anar a buscar, què és el més important, als que no han vingut. Només un espai plural pot anar a buscar la gent que no vol venir, que no hi està d’acord, que no li interessa el tema; és aquesta gent a la qual hem d’anar a buscar. És a dir, tones de pedagogia, tones. Jo he d’atraure a qui la gent que a priori no anava a venir.
Si jo a aquesta gent els tracto com uns enemics, és a dir, si jo en comptes d’atraure’ls els estic combatent, si en comptes d’atraure’ls, si en comptes de combatre les idees que els alimenten, els estic combatent a ells mateixos, és perquè jo en el fons he assumit que ells mai podran estar aquí. És a dir, si jo sé que és masclista o que és homòfob, li dono per perdut…al final el poder ha guanyat, el poder ha guanyat.
Quan jo ja dic «bo, és que com que aquests no són, no poden canviar», llavors jo només he d’expulsar-los. Però tota la cosa va de com faig per seguir sense perdre’ls. I al final aquesta cosa que ens ajuntem entre els iguals, “no, perquè el feminisme és una cosa de les dones”, d’acord, i tantes altres coses.
Però si al final això li és superfuncional al sistema.Perquè l’arquitectura de la desigualtat que volem combatre se sosté a fer-nos creure que nosaltres som diferents, que mai ens vam comprendre. No, escolta, si tu el que vols és desmantellar aquesta estructura, necessites molta gent diferent, col·locada en llocs diferents d’aquesta arquitectura, tirant una pedra, tots alhora, des de llocs diferents. Però molt diferents. Si no, no es cau això ¿no? […]
Clara Serra: Si. Estava pensant que, tots alhora, no només una pedra potser. […] Crec que una cosa molt important per defensar la revolució en la revolta és mai oblidar-nos de la possibilitat que fracassi. I mai oblidar-nos de la possibilitat de fer merda una altra vegada. Però crec que, alhora, no hauríem de deixar-nos vèncer pels discursos que donen les revoltes per derrotades, quan són imperfectes, quan són finites, quan tenen falles. Quan és cert que de vegades conquereixen coses, però no ho conquereixen tot.
És a dir, crec que la imperfecció de la revolta vol dir que sempre haurem de recomençar. Sempre es deixaran coses sense fer. Però no perquè es deixin coses sense fer s’és un no res, una revolta derrotada. De fet, crec que, perquè deixa coses sense fer, també conquereix coses. Conquereix coses en el temps. S’institucionalitza, diem de vegades. I de vegades estem massa tendents a una espècie de derrotisme. […]
Ens dona com a llàstima. Està molt bé que recordem tot això que queda sense fer, però és molt important que ens adonem de les coses conquerides, fins i tot per les revolucions que van ser al seu dia derrotades, massacrades, aniquilades. Fins i tot aquestes revoltes van deixar un pou. I les revoltes d’avui poden aprendre d’aquesta experiència col·lectiva. Crec que és precisament el caràcter imperfecte de la revolta el que fa que hàgim d’estar sempre vigilants de la possibilitat del fracàs, però també sempre atents a les petites conquestes que hem aconseguit.
Miquel Missé: És que al final el que dius és que una revolució imperfecta no és una revolució derrotada. Aquest és el seu caràcter d’imperfecció, el que farà que demà ens sumem a una altra revolta que comença, que vagin a una altra assemblea per primera vegada, que tirem una altra pedra.
Clara Serra: Ho sabem fer això?
Miquel Missé: Doncs ho estem aprenent.
