l principal defecte de tot el materialisme que hi ha hagut fins ara (incloent-hi el de Feuerbach) resideix en el fet que s’aprehèn la cosa, la realitat, el sentit, només en la forma de l’objecte o de la mirada; no pas com a activitat humana dotada de sentit, com a praxi, subjectivament. L’idealisme —que, naturalment, no coneix com a tal l’activitat real, dotada de sentit― en desenvolupa l’aspecte actiu de manera abstracta, al contrari de com ho fa el materialisme. Feuerbach vol objectes dotats de sentit, diferenciats realment dels objectes de pensament, però no aprehèn l’activitat humana mateixa com a activitat objectual. És per això que, a L’essència del cristianisme, només considera com a realment humà el capteniment teòric, mentre que aprehèn i fixa la praxi només en la seva forma bruta i jueva d’aparició. No copsa, doncs, el significat de l’activitat «revolucionària», «practico-crítica»
2
La pregunta de si la veritat objectual s’acosta al pensament humà no és cap pregunta de la teoria, sinó una qüestió pràctica. És en la praxi que l’ésser humà ha de demostrar la veritat, és a dir, la realitat i el poder, la mundanitat del seu pensament. La disputa sobre la realitat o irrealitat del pensament —que es troba aïllat de la praxi― és una qüestió purament escolàstica.
3
La lliçó materialista del canvi de les circumstàncies i de l’educació oblida que les circumstàncies canvien per l’acció dels éssers humans i que el mateix educador ha d’ésser educat. Per tant, cal investigar la societat com a dues parts, una de les quals es troba per sobre de l’altra.
La coincidència del canvi de les circumstàncies i de l’activitat humana o l’autotransformació només es poden copsar com a praxi revolucionària i només es poden entendre racionalment.
4
Feuerbach parteix del fet de l’autoalienació religiosa, de la duplicació del món, en un de religiós i un de mundà. La seva obra consisteix a dissoldre el món religiós en les seves bases mundanes. Però el fet que les bases mundanes s’enlairin per si mateixes i fixin un reialme independent als núvols només es pot explicar per l’autodestrucció i autorefutació d’aquestes bases mundanes. Això també cal tant entendre-ho en les seves contradiccions com revolucionar-ho en la pràctica. Així, doncs, després que s’ha descobert, p. ex., la família terrenal com a secret de la sagrada família, cal destruir també la primera teòricament i pràctica.
5
Feuerbach, insatisfet amb el pensament abstracte, vol la contemplació, però no aprehèn el sentit com l’activitat humana dotada de sentit i pràctica.
6
Feuerbach dissol l’essència religiosa dins l’essència humana. Però l’essència humana no és cap abstracció que habita dins cadascun dels individus. En el seu efecte real, és el conjunt de relacions socials.
És per això que Feuerbach, que no arriba a la crítica d’aquesta essència real, queda obligat a abstraure’s del decurs dels esdeveniments socials, fixar una ànima religiosa i pressuposar un individu humà abstracte ―isolat―. L’essència, doncs, només es pot aprehendre com a «espècie», com a generalitat, interna, muda, que vincula naturalment molts individus.
7
Feuerbach, doncs, no veu que la mateixa «ànima religiosa» és un producte social i que l’individu abstracte que analitza pertany, en realitat, a una forma social determinada.
8
Tota la vida social és essencialment pràctica. Tots els misteris que porten la teoria al misticisme tenen la solució racional en la praxi i en la comprensió d’aquesta praxi.
9
El màxim a què arriba el materialisme contemplatiu, és a dir, el materialisme que no entén el sentit com a activitat pràctica, és la contemplació dels individus aïllats i de la societat burgesa.
10
La perspectiva del materialisme vell és la de la societat burgesa; la del nou és la de la societat humana o de la humanitat en societat.
11
Els filòsofs només han interpretat, de maneres diferents, el món; el que cal fer és transformar-lo.
