«Però jo, amb el cor conscient
de qui tan sols en la història té vida,
podré mai actuar amb pura passió
si sé que la nostra història ha acabat?»
Les Cendres de Gramsci, Pier Paolo Pasolini
El passat 7 d’agost de 2023, a l’edat de 92 anys, moria Mario Tronti; militant del Partit Comunista Italià des dels anys cinquanta, pare teòric de l’operaisme i pensador, des dels anys setanta, de l’autonomia de la política. Els seus darrers escrits constitueixen una font inesgotable de lucidesa d’un esperit revolucionari entrat en crisi:
Quin ha estat el desenllaç de la confrontació dicotòmica de classe? Doncs bé, ha vençut el capital, els obrers han perdut. Si no es parteix d’aquesta realitat de fet no es comprendrà res, d’altra banda, del segle XX. I si no es comprèn res del segle XX, res podrà saber-se del que ens va precedir ni del que vindrà després de nosaltres, habitants contemporanis d’aquesta última modernitat tardana.
Fàcilment, aquestes paraules podrien avui ser desdenyades com a pròpies de la nostàlgia o de la «melancolia d’esquerres», però la realitat és que la comprensió i el sentiment d’una derrota històrica continuen sent avui punts de partida irrenunciables per a qualsevol projecte de transformació radical de la societat. Com reconstruir l’esperit revolucionari entrat en crisi? Com reinventar una crítica de la modernitat? I també: com pensar tot això en relació amb la tradició del moviment obrer? Tronti escrivia a La política al tramonto:
La fase ha canviat. Abans, el pas, el ritme, el to, el signe, el lloc històric, la mateixa forma escollida o la decisió teòrica eren, totes, coses organitzades tàcticament per a proporcionar armes a una estratègia d’acció pràctica. Una forma superior de fer cultura, des de Marx a la revolució del segle XX i després de manera més contradictòria. Pertinença: una paraula noble. No ser de ningú però estar d’una part, ser d’aquella part juntament amb altres, reconèixer-se en una part contra una altra. Pensar no per a un mateix sinó per a aquella part. La maledicció que va caure sobre la idea d’intel·lectual orgànic se suporta amb paciència, esperant que passi aquesta nit liberal-democràtica de les bruixes bones. Mentrestant preguntem-nos: per què hi va haver una cultura política al segle XX i després res? Avui, tot, pensaments i accions, el sentir de les masses i l’inconscient de l’individu, està marcat pels caràcters d’una contrarevolució difusa.
El moviment obrer va representar una gran força política antagonista inserida dins de les societats capitalistes; també una cultura alternativa a la cultura burgesa. La figura de l’intel·lectual orgànic elaborada per Gramsci operava aquí com algú que pensava per a una part de la societat contra una altra part de la societat, no per a un Partit —amb qui les relacions podien ser més contradictòries— sinó per a una classe.
D’aquí sortia també la formulació gramsciana del marxisme com a filosofia de la praxi; el marxisme com una cultura en si mateixa; com una forma específica de la cultura moderna; com una manera de fer cultura en un sentit determinat: «una filosofia que és una política i una política que és també una filosofia».
Avui, però, explica Tronti, aquesta concepció de la cultura ha estat derrotada per la reversió de l’onzena tesi sobre Feuerbach de Marx, que dona nom a aquesta revista; aquella segons la qual els filòsofs passaven de la interpretació del món a la seva transformació. Derrotada, políticament i culturalment, per aquesta «contrarevolució difusa» que ha suposat el neoliberalisme.
Dins d’aquesta tradició italiana, va ser Pier Paolo Pasolini qui va desxifrar més anticipadament els signes d’aquesta contrarevolució cultural. En els seus escrits de finals dels cinquanta, amb la publicació l’any 1957 de Les Cendres de Gramsci, començava a entreveure els primers indicis d’una crisi del comunisme.
Podem ubicar el Pasolini poeta en una tradició crítica de l’esperit i el sentiment de la modernitat capitalista en continuïtat amb el romanticisme del segle XIX i el modernisme de principis del XX; en la posició del poeta travessat per la història, travessat pel desencant d’aquell que no es troba bé al món tal com és i que voldria subvertir-lo; aturar messiànicament el seu esdevenir com a barbàrie per assolir la redempció. Pasolini com un romàntic que viu i dona testimoni de la mort de la Revolució, que escriuria l’any 1964 que «avui, la Revolució és només ja un sentiment».
L’arribada a Itàlia, i també a Espanya, de la cultura de masses durant els anys seixanta —la televisió, la publicitat, el consumisme, la gran indústria cultural—, serà llegida per Pasolini com el primer signe de l’inici d’una nova ofensiva cultural burgesa. També com l’inici d’una mutació antropològica profunda en l’ésser humà, que definirà com La primera i vertadera revolució de dretes. L’any 1973, escriuria:
Ha començat un dels períodes de reacció més violents i potser més definitius de la història […] és en realitat una revolució. Perquè no restaura res, no retorna a res; més aviat, tendeix literalment a cancel·lar el passat, els seus pares, les seves religions, les seves ideologies i les seves formes de vida. Aquesta revolució de dretes, que ha destruït abans que res l’esquerra, ha arribat fàcticament, pragmàticament. Mitjançant una progressiva acumulació de novetats, destrueix revolucionàriament totes les velles institucions -família, cultura, llengua, església- i la vertadera tradició humanística és destruïda per la nova cultura de masses i per la nova relació que la tecnologia ha instituït entre producte i consum.
Segons Pasolini, el Poble —o el proletariat— i la burgesia representaven dues cultures antagòniques que, fins abans de l’arribada de la cultura de masses, havien existit en bona part de manera paral·lela i aïllada. És a dir, tot i la unificació econòmica introduïda pel domini econòmic del capital, subsistien com a cultures diferenciades, no unificades culturalment. Mostraven profundes diferències en la llengua, en la manera d’expressar-se, en els costums i les tradicions, en les creences, en la vida camperola en oposició a la vida urbana, en els hàbits, els valors, el desig… En aquest context, la classe treballadora adquiria una consciència col·lectiva de la seva pròpia existència, de la seva dignitat i de la seva força, i aconseguia irradiar una influència espiritual i cultural diferent de la influència burgesa.
Aquesta és l’escissió que travessa el pensament dicotòmic de Pasolini: el proletariat entès com el Poble, i la burgesia entesa com la negació del Poble. En el marxisme de Pasolini, el Poble no és només una classe social, sinó també una cultura; una visió del món. És l’heterogeneïtat, la diferència, la democràcia, la tradició, la pluralitat de llengües i dialectes.
És, per tant, el contrari a l’homogeneïtzació; al Poder. Igualment, en Pasolini, la burgesia no és només una classe social sinó una cultura, o una anihilació de la cultura en favor de la primacia absoluta del benefici, del confort, d’una concepció administrativa, desencantada i conformista de la vida. Bona part de l’obra de Pasolini s’orienta a rastrejar, expressar i articular políticament aquesta alteritat cultural, que era alhora un dels elements centrals sobre els quals es construïa el projecte del comunisme i la Revolució.
L’extensió de la cultura de masses consumarà fàcticament, per a Pasolini, una «primera unificació cultural real»; aquestes dues cultures es dissoldran i es fondran en una nova cultura burgesa que es desenvoluparà simultàniament al nou cicle d’acumulació capitalista posterior a la Segona Guerra Mundial. Naixerà així una nova civilització, totalment aliena a la civilització camperola i preindustrial, en què les diferents cultures de part quedarien destruïdes.
Un procés segons el qual el poble abandonarà la seva visió pròpia del món i assumirà la nova visió del món, els valors, la llengua, els costums i el desig de la burgesia a través del neocapitalisme. Renunciant a les seves arrels culturals, el poble aspirarà així als valors del mercat i es conformarà amb ideals que no li pertanyen. Poble i burgesia es confondran a partir de llavors en una massa anònima de consumidors; la massa com la transformació degradada del Poble, sense consciència.
En un moment en què aquesta cultura de la classe dominada hauria desaparegut, es faria impossible la relació dialèctica entre cultura de la classe dominant i cultura de la classe dominada, i l’alteritat política i cultural, així com la possibilitat de la Revolució, quedarien difuminades:
Abans podíem mirar la burgesia, objectivament, des de fora, la manera de mirar la burgesia ens era definida per la mirada que proporcionava allò que no era burgès: els obrers i els camperols, podíem ser antiburgesos, des de fora de la burgesia, mitjançant l’òptica que ens proporcionaven les altres classes socials. En conseqüència, a partir d’aquest odi traumàtic a la burgesia, conformàvem a més una justa perspectiva en la qual integrar la nostra acció en un futur no evasiu. Però per a un jove d’avui les coses es plantegen d’una manera diferent. Per a ell és molt més difícil mirar la burgesia objectivament a través de la mirada d’una altra classe social. Perquè la burgesia està triomfant: està convertint en burgesos als obrers. Per mitjà del neocapitalisme i la cultura de masses, la burgesia s’està constituint com a condició humana.
Per a Pasolini, l’homogeneïtzació que porta la nova cultura de masses és també una mutació antropològica en el sentit d’un extermini de la tradició, de la diferència i de l’heterogeneïtat. És també el que definirà com un «nou feixisme», una nova forma del Poder, aparentment permissiva, que es mostraria en una diversitat de camps com la llengua. En la llengua d’una naixent tecnocràcia; en la colonització del llenguatge de la producció i el consum en tots els àmbits de la vida.
Segons Pasolini, el neocapitalisme, aquesta «segona revolució industrial», a través de «la producció de gran quantitat de béns superflus» amb una nova «funció hedonista», de «noves mercaderies», hauria produït «nova humanitat»; noves relacions socials: «les necessitats introduïdes pel vell capitalisme eren, en el fons, molt semblants a les necessitats primàries.
Al contrari, les necessitats que el nou capitalisme pot induir són totals i perfectament inútils i artificials». Un nou procés de fetitxització de les relacions socials; una extensió del domini del valor i del poder econòmic del capital en nous àmbits. El capitalisme emergeix, així, també com una força extremadament perillosa en termes antropològics; com una força orientada a la subsumpció i a la destrucció de la llibertat i en última instància de tot el que és humà.
Així, des d’una perspectiva marxista, s’ha d’entendre la cultura de masses com a part d’una ofensiva hegemònica del capitalisme; una ofensiva que s’orienta a difuminar l’antagonisme i l’alteritat pròpia de la cultura i de la política del moviment obrer. És també aquí on podem detectar l’inici de la fase del capitalisme en la que encara ens trobem avui; com una tendència que només ha tendit a accentuar-se i agreujar-se amb l’arribada posterior, per exemple, de les xarxes socials.
Per això avui, quan es cataloguen aquests processos històrics simplement com la introducció de més «modernització», «tecnologies» o «connectivitat» que generen més «complexitat», «interconnexió» i «incertesa»(sic), es passa per alt el sentit de classe que tenen aquestes transformacions a l’hora de perpetrar l’hegemonia cultural del capitalisme.
És això a què Raymond Williams apuntava amb el concepte d’intenció, en el sentit que una perspectiva marxista no pot entendre les transformacions socials simplement com el resultat d’un desenvolupament de les forces productives, de la tècnica o d’un conjunt complex de pràctiques, sinó que ha de saber veure la seva organització, la seva estructura, el seu sentit de classe determinat, també en l’àmbit cultural.
Com restablim avui el conflicte? Com aconseguim, des de la cultura, més enllà de la crítica de la degradació de les condicions de vida, de l’accés a l’habitatge, de la salut o de la subsumpció de la naturalesa, desenvolupar una crítica espiritual, des del camp artístic-literari, del món i del present tal com és?
La lluita de classes és també una lluita per la primacia d’una forma diferent; és a dir, per una altra cultura. No per a oposar una simple alternativa a la cultura del capitalisme, sinó per a oposar-hi una alteritat, resultant de la dialèctica entre cultura de la classe dominant i cultura de la classe dominada. La lluita de classes emergeix aquí com la lluita per una altra sensibilitat; per una altra manera de pensar i d’actuar, d’imaginar, de creure, de mirar i de sentir.
No obstant això, tot i que l’avanç del capitalisme vagi difuminant aquesta alteritat, és important recordar que no es tracta d’un extermini absolut, sinó que, tornant a Tronti: «les classes continuen existint i expressant els seus respectius punts de vista, ocults, emmascarats, ideologitzats com mai ho han estat abans». És en aquesta direcció cap on es podria orientar avui tot un projecte de recerca, de debat, i de creació cultural: localitzar i articular políticament aquesta alteritat, aquesta cultura alternativa, identificant les seves continuïtats i discontinuïtats amb relació a la tradició anterior.
Queden encara avui a la societat catalana llavors d’una cultura alternativa que busquen noves maneres de manifestar-se i d’expressar-se. En els costumsen comú de la classe treballadora, en lluites obreres i sindicals, en les lluites dels moviments socials, en els ateneus populars… I, a Catalunya, aquest antagonisme caldrà articular-lo, també, en el sentit de la construcció d’una altra nació, tornant a afirmar, amb Pasolini, que: «la [nostra] pàtria és indigne d’apreci i mereix enfonsar-se al seu mar, però, [en realitat], la que és indigna d’apreci i la que mereix enfonsar-se al mar és la burgesia reaccionària de la [nostra] pàtria, és a dir, la [nostra] pàtria entesa com a seu d’una classe dominant, conservadora, hipòcrita i inhumana».
PER SABER-NE MÉS
Tronti, Mario. La politica al tramonto. Bologna: Derive Approdi, 1998.
Tronti, Mario. Noi operaisti. Bologna: Derive Approdi, 1998.
Gramsci, Antonio. Antología. Editat per Manuel Sacristán. Madrid: Akal, 1935.
Martellini, Luigi. Pier Paolo Pasolini. Retrato de un intelectual. València: Universitat de València, 2010.
Pasolini, Pier Paolo. Poesia in forma di rosa. Milano: Garzanti, 1964.
Pasolini, Pier Paolo. La prima, vera rivoluzione di destra, a Scritti corsari. Milano: Garzanti, 1973.
Pasolini, Pier Paolo. Lettere luterane. Milano: Garzanti.1975.
