La imatge del poble català com a nació de comerciants, essencialment negociadors més que no pas rebels, és una construcció pròpia del noucentisme, que volia enterrar el record d’un segle XIX altament convuls i promoure uns valors més adients a l’ordre burgès. Després de l’ensulsiada de 1939, l’historiador Vicens Vives aprofundirà en aquest mite per a orientar una nova generació de burgesos cap a la política del pacte i la influència, més adaptable al franquisme dominant que no pas els mites insurreccionals propis del republicanisme i l’antifeixisme vençuts.
No obstant això, la nostra història està feta de revoltes i resistències fins al punt que tant l’himne com la diada hi remeten. En els nostres dies, aquests fets semblen llunyans i inconnexos amb els temps posteriors. Per posar un exemple: la incomoditat amb la qual l’Ajuntament de Barcelona ha gestionat el jaciment del Born, tant en els mandats d’Ada Colau com ara amb Collboni, reflecteix una distorsió que veu les institucions de l’Estat català abolides el 1714 com una andròmina arcaica i aristocràtica, en el millor dels casos. Quan en realitat eren tot el contrari: un conjunt institucional dinàmic que reflectia els avenços polítics i socials de les lluites contra el poder monàrquic i oligàrquic.
El procés independentista ha suposat una nova expressió d’aquesta revolució catalana latent i la reacció que ha suscitat posa en evidència les limitacions d’aquest període reformista que anomenem règim del 78: repressió, catalanofòbia, jutges postfranquistes i suspensió de l’autonomia
Contra aquesta visió de la història, defensem la tesi d’una revolució catalana en llarga durada, que integra els conflictes i institucions de l’edat moderna amb el que després seran el republicanisme, el moviment obrer i la lluita per la democràcia arribant així fins al segle XX i amb un clar epígon en l’independentisme dels nostres dies.
Avancem també una interpretació global d’aquesta continuïtat: en els moments de revolta i revolució de la història de Catalunya solen confluir les reivindicacions socials i nacionals. És a dir, un cert contingut de classe amb una certa estratègia de sobirania catalana. Cal indicar que aquesta tendència no seria exactament igual en el conjunt de Països Catalans, una realitat més complexa de resumir en idèntiques tesis.
Intuïm tres possibles causes de fons sobre la confluència de reivindicacions socials i nacionals en el cas català:
La primera és la singularitat de la formació social catalana respecte a la resta de l’Estat espanyol. La formació d’una pagesia quasi propietària, després de la victòria remença, així com un incipient capitalisme mercantil, són característiques de l’edat moderna catalana. I ja més endavant, a partir del segle XIX, les diferències s’aprofundiran amb el sorgiment de les noves classes socials fruit d’una industrialització que no tindrà lloc a altres punts de l’Estat espanyol fins moltes dècades després. Així doncs, el proletariat, la burgesia i tot el conjunt de classes mitjanes urbanes tenen unes necessitats pròpies, a Catalunya, que sovint no troben correspondència o solidaritat més enllà del Principat, on encara hi perviu una societat fonamentalment agrària.
La segona causa és la cultura política. El poder de les institucions pròpies es manté fins a 1714 i permet expressar reivindicacions socials, com es pot veure especialment en la Guerra dels Segadors i en les últimes Corts abans de la Guerra de Successió. Amb l’abolició de les institucions, el que restarà serà la seva memòria dins els sectors revolucionaris catalans del segle XVIII i XIX, configurant propostes protorepublicanes primer i explícitament republicanes, federals i catalanistes més endavant.
La tercera causa és la pròpia configuració de l’Estat espanyol com a forma que assegura el control oligàrquic a través del centralisme. A diferència de l’Estat francès contemporani, que sorgeix a partir d’un impuls revolucionari, l’Estat espanyol conserva la forma monàrquica, fa les transformacions a través de revolucions passives i els períodes de ruptura (1820, 1868, 1931) en són l’excepció. El rebuig als nous impostos i a l’exèrcit, dues característiques centrals de l’estat, i més endavant el rebuig de la forma monàrquica, són una constant en les reivindicacions socials catalanes.
Aquestes dues últimes causes són compartides amb el País Valencià i les Illes, però a Catalunya la primera qüestió, la formació social, augmenta la potència de les altres. I encara hi ha una altra diferència: la capacitat d’exili dels revolucionaris del Principat, saltant la ratlla de França, és una via d’escapatòria a la repressió que és menys accessible a Mallorca o al País Valencià.
A continuació plantegem, en forma d’assaig, aquestes tres causes que expliquen les formes històriques de la revolució catalana.
LA FORMACIÓ SOCIAL CATALANA
La Monarquia hispànica no va estar mai articulada internament en termes econòmics i socials. Les particularitats de l’estructura agrària, els sectors manufacturers i la consegüent segmentació social, generada a partir de la divisió del treball, obeïen més a les lògiques precedents de les estructures politicoinstitucionals hereves de l’edat mitjana. Fins ben entrat el segle XIX, amb la construcció de l’estat liberal, no s’entoma el repte d’articular internament Espanya en un mercat nacional. Fins llavors, doncs, el desenvolupament econòmic i social dels regnes històrics serà relativament autònom.
Tal serà el cas del Principat que, entre els segles XVI i XVIII, patirà un procés de transformacions socials profundes que el configuraran com una regió econòmica diferenciada no només de la resta de territoris de la Monarquia hispànica, sinó també del conjunt de l’Europa Mediterrània, i acabaran desenvolupant una economia de signe capitalista.
De manera molt resumida, la cosa aniria així: els canvis en l’estructura agrària, hereus dels conflictes de classe baixmedievals (el més important dels quals, la guerra dels Remences), situaran les bases per al primer boom comercial amb l’expansió de la vinya i l’exportació de l’aiguardent i el vi des de finals del segle XVII que permetrà consolidar les primeres acumulacions de capital vinculades al comerç atlàntic. La clau serà la «industriositat» dels catalans, és a dir, el desenvolupament d’un capitalisme basat en l’autoexplotació pagesa i la intensificació del factor treball, més que no pas en el desenvolupament de grans infraestructures generades per grans inversions de capital. Serà en aquest context que es desenvoluparà el capitalisme agrari català, passant d’un mode de producció característic d’Antic Règim a un de mercantil.
Aquest floriment del capitalisme agrari accentuà el procés d’una creixent diferenciació social en el si de la pagesia, ja encetada en èpoques anteriors. La força de treball de les famílies pageses serà capturada per les manufactures tèxtils, cada cop més dis-perses pel territori, i possibilitarà gradualment la conformació de noves relacions de classe, amb un segment capaç de fer-se amb els mitjans de producció i un altre que en dependrà per la venda de la seva força de treball. Com ja va assenyalar Vilar en el seu seminal estudi Catalunya dins l’Espanya moderna, els canvis en les relacions productives, en el «què» i sobretot en el «per què» es produeix, anticiparan el pas a una economia «moderna» i a la futura arrencada industrial catalana. Aquests canvis els trobem força establerts a finals del segle XVIII i inicis del XIX.
El problema és que, en aquests moments, els diversos components de la Monarquia hispànica es trobaven en etapes d’evolució molt diferents i l’encaix de la societat catalana, que ja estava en un estadi prou avançat d’industrialització, en una estructura política dominada pels interessos d’una agricultura endarrerida va resultar prou difícil. En els seus estudis sobre la crisi d’Antic Règim, Josep Fontana ja deixa clar que la construcció de l’estat liberal espanyol en cap cas va tenir en compte els interessos econòmics de les classes dirigents catalanes, sinó que es va plegar als dels grans propietaris agraris de l’interior de la Península.
Amb els ulls d’avui tendim a veure les diferències entre Catalunya i Espanya tan sols des del punt de vista cultural en termes ètnics (llengua, tradicions) i polítics (un país amb uns consensos diferents), però a finals del XIX i inicis del XX teníem una clara diferenciació pel que fa a l’estructura social: mentre que la població activa dedicada al sector industrial a Castella a finals del segle XVIII era d’un 16%, a Catalunya estaríem parlant d’un 25%. Aquestes diferències en allò que en termes clàssics diríem la «infraestructura» suposaven un fet diferencial que estableix Catalunya com una autèntica rara avis en el conjunt de nacions sense estat contemporànies, una reverberació que ha arribat fins als nostres dies i que van marcar de manera ineludible la seva relació amb el poder.
LES INSTITUCIONS HISTÒRIQUES I LES CLASSES POPULARS
La formació social catalana donarà lloc a unes institucions pròpies ja en l’edat mitjana i amb els reis del Casal de Barcelona. En aquesta vida política, el parlamentarisme (o pactisme) serà central com a forma de govern. És a dir, la limitació del poder monàrquic.
Fontana, en el pròleg al llibre La formació d’una identitat, explica que un dels components de la identitat catalana, sumat a la llengua i altres elements, és una expe-riència històrica compartida que concreta en unes «formes d’entendre la societat i el món» i en particular una cultura política definida d’aquesta manera: «contracte social que els donava la consciència de ser partícips d’uns drets i llibertats que caracteritzaven la seva societat: un conjunt d’elements, en suma, que integren allò que els catalans del passat anomenaven senzillament «la terra»».
Això va tenir en algun moment un clar component subversiu. Els consensos que articulaven el cos social, «la terra» podien ser interpretats en clau popular en contra dels abusos del poder reial. Parlant de la Guerra dels Segadors de 1640, Fontana resumeix en els següents termes les constitucions catalanes que calia defensar contra la Monarquia: «una defensa contra la imposició arbitrària de tributs, contra uns allotjaments abusius, contra la mobilització en guerres que no fossin per a la defensa del territori o, ben significativament, contra la pretensió de les autoritats reials de castigar algú sense un judici previ». La representació popular d’aquest cos social la tenim exemplificada, per exemple, en el paper dels segadors i en episodis curiosos, com ara el procés contra Jaume Pey, bracer de la Catalunya Central, empresonat per haver cridat «Ni Fransa ni España, sino vischa la terra y muyran traydós».
Més endavant, en les últimes Corts celebrades abans de l’abolició de 1714, s’aprovaran algunes institucions garantistes com els habeas corpus o el Tribunal de Contrafaccions, al qual podia acudir qualsevol individu, independentment de la classe social, que veiés vulnerats alguns drets. És per això que Felip V de Borbó, recordant aquelles Corts que havia presidit el seu rival Carles III d’Habsburg, deia que havien deixat els catalans «más repúblicos que el parlamento abusivo de ingleses».
Amb la derrota en mans dels Borbons, després de 1714, tan sols el dret civil propi romandrà dempeus. La resta de l’entramat institucional serà abolit, talment com al País Valencià, les Illes i Aragó. Però la memòria d’aquestes institucions perviu en la cultura política subversiva catalana. A primera vista pot semblar que la repressió hauria aconseguit fer oblidar i crear una mena de tabula rasa que només amb el romanticisme i la «invenció de la tradició» s’hauria repescat.
Però això es desmunta quan prenem casos com el de Juan Antonio Llinàs, militar i líder del liberalisme català. El 1841 va pronunciar un cèlebre discurs a favor de l’enderrocament de la Ciutadella i va referir-se a «nuestros liberalísimos abuelos», expressant la voluntat de connectar la revolució liberal amb la memòria de les institucions abolides. Cal dir que en el cas de Llinàs era una memòria directament familiar perquè el seu avi, efectivament, havia estat un militar defensor de Barcelona el 1714.
Aquest fil conductor porta sens dubte cap al republicanisme, que també reivindicarà aquests símbols. Es pot dir que el naixement del modern catalanisme es produeix a partir de la Revolució Gloriosa (1868) i que seran els sectors republicans els que, recuperant la memòria de Pau Claris i de 1640, creïn les condicions per a adoptar Els Segadors com a himne, la lletra del qual és obra d’Emili Guanyavents, anarquista, internacionalista i catalanista. De la mateixa manera que també els primers nuclis que commemoraran l’Onze de Setembre seran joves d’idees progressistes.
El Pacte de Tortosa de 1869, signat per representants de Catalunya, País Valencià, Illes i Aragó, representa la voluntat federalista majoritària dins el republicanisme. La Primera República espanyola serà derrotada el 1873, però el moviment continuarà amb una important tendència federal que el portarà a redactar un projecte de Constitució per a l’estat català (1883), d’acord amb la Constitució Federal escrita el mateix any per Pi i Margall.
Durant el segle XX, la continuïtat qualla en un fort component anticentralista en tot el ventall de moviments progressistes: el republicanisme que s’acabarà imposant serà el catalanista de Layret, Companys o Macià, en detriment del lerrouxista; l’anarcosindicalisme, hegemònic en el camp obrer, tindrà un caràcter federal per bé que combinat amb una mena de cosmopolitisme anacional; i dins el marxisme català també serà preponderant el component sobiranista fins al punt que durant un temps, el PSUC serà acceptat dins la Internacional Comunista com l’únic partit que no es correspon amb les fronteres d’un estat.
Amb la ruptura de 1931 i la Segona República espanyola es constata també la confluència de reivindicacions socials i nacionals catalanes. Per a la recuperació de la institucionalitat pròpia s’escull el nom de Generalitat, una clara referència històrica. I l’Estatut de 1931, redactat sense esperar la Constitució de la República Espanyola és clarament més avançat que el text retallat per les Corts de Madrid.
En la proposta de Núria s’hi recollia que «el Poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat» i també s’obria la possibilitat que altres territoris, més enllà de les quatre províncies, se sumessin a l’autonomia catalana, en una referència implícita als Països Catalans. A més de retallar aquestes qüestions, la Constitució republicana prohibirà explícitament la federació de territoris.
Finalment, una singular paradoxa catalana es produeix amb la Revolució de 1936. En aquest moment coincideix l’entrada dels anarquistes al Govern de la Generalitat –tot i ser contraris, per principi, a tot poder estatal– amb l’assoliment de les màximes quotes de govern des de 1714, una quasi independència sancionada pel Decret del 28 d’agost de 1936 que estableix que «solament tindran força d’obligar en el territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya». Des d’aquest poder revolucionari es desplegaran iniciatives com el Decret de Col·lectivitzacions, el Pla de Transformació Socialista del País o el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU).
EL REBUIG A LA FORMA CENTRALISTA DE L’ESTAT ESPANYOL
El tercer dels elements que lliguen les reivindicacions de sobirania catalana amb els avenços socials és probablement el que té més força i es tracta de la pròpia construcció de l’Estat espanyol. El procés alhora centralitzador i a favor de les classes dominants provocarà que el rebuig al poder vigent tingui, ben sovint, aquest caràcter federalitzant, sobiranista i, finalment, independentista. És així ja amb els Àustries, però molt més amb els Borbons, tant en el primer període més absolutista com amb el modern estat liberal.
Els Països Catalans posteriors a 1714 estaran sota un règim d’ocupació. S’aboleixen les institucions representatives, l’autoritat màxima al territori serà militar (el Capità General), es construeix la Ciutadella per a reforçar el control de Barcelona, s’arracona la llengua de qualsevol ús oficial i s’implanta el nou impost del cadastre.
Tenim constància que la memòria resistent és present en les classes populars, com ara en el diari d’Amer Massó, pagès de Sant Esteve de Guialbes, que en el seu diari deixa escrit que els botiflers eren «gent granada i rics» mentre que els austriacistes eren «la plebea menuda». Massó diu que el nou ordre, que es vanta d’haver reduït la criminalitat, en realitat el que ha fet és augmentar un altre tipus de delinqüència, la corrupció: «lladres de perruca i espasa inflats de l’estat i sense vergonya».
La corrupció, per exemple en el repartiment del cadastre o per la venda de càrrecs, serà un dels punts de crítica més recurrents al règim borbònic d’ocupació. Com ho serà també el militarisme. De fet, la primera revolta del període borbònic és l’avalot de quintes de 1773, que aconseguirà frenar en un primer moment aquest sistema de reclutament obligatori. Una revolta liderada pels gremis, que van constituir una Diputació de representants per a fer valdre les reivindicacions.
El Consell de Castella, una de les màximes institucions borbòniques, jutjava intencions profundes en aquesta Diputació que anaven més enllà dels motius concrets de la protesta. S’hi referia com a «despreciable diputación de menestrales» destinada a «alucinar el vulgo de Barcelona» i que es proposava, deia, «formar un cuerpo republicano incompatible con la soberanía (…) para establecer en Barcelona una democracia contraria a las leyes y la constitución establecida por Felipe V». És significatiu que abans i tot de les revolucions americana i francesa es faci servir la paraula democràcia i que s’atribueixi un caràcter republicà a aquesta revolta barcelonina.
En la mateixa època, l’enginyer i militar Pedro de Lucuce, establert a Barcelona, escriu un tractat titulat Precauciones contra alborotos, motines y rebeliones en la Plaza de Barcelona, en el qual a més de propostes militars, s’hi fa un resum de la història catalana per a entendre la cultura política dels locals. El següent paràgraf és digne d’emmarcar:
Parece que lo dicho hasta aquí es más quesuficiente para probar que el carácter ygenio de estos nacionales consiste en un amor ciego y desmedido por la libertad, por la independencia y por la nobedad; y que de estos principios como raíz, nacen la infidelidad del soberano, la falta de obediencia a sus órdenes, el desacato a sus personas, sus ministros y sus tropas, la falta de respeto a lo sagrado, la inhumanidad, la crueldad y, en fin, los desórdenes que traen los alborotos, motines, sublevaciones y rebeliones. Todo lo contrario, a la razón, al christianísimo [sic.], a la humanidad, a la tranquilidad y felicidad del estado; que pide justamente un remedio pronto y eficaz para evitar un mal que siempre debe recelarse.
Cal remarcar que, si bé els escrits del Consell de Castella i del militar Lucuce busquen alertar, i d’aquí podria deduir-se una certa exageració, els testimonis de molts estrangers que viatjaven pel país a finals del segle XVIII i principis del XIX coincidien a assenyalar aquest esperit de revolta i afany de llibertat.
Amb la guerra del Francès (1808) comença la revolució liberal. I si bé el rebuig a l’ocupació napoleònica crearà un primer intent de consciència espanyola «des de baix», no és menys cert que això es farà també des del particularisme federalitzant. La pròpia resistència s’organitzarà a través d’una Junta Superior de Catalunya que, tot i no voler entrar en contradicció amb la Junta espanyola, sí que presenta algunes característiques coherents amb el fil històric: per exemple, la mobilització militar contra els francesos no es farà a través de l’exèrcit espanyol sinó d’unitats pròpies d’autodefensa com ara sometents i miquelets.
El liberalisme es reunirà a Cadis per a redactar una Constitució. La vintena de diputats catalans no hi van tenir un gran paper, però alguns, com Felip Aner, van defensar els drets històrics. Finalment, la Constitució de 1812 representa un avenç clar respecte l’absolutisme, però serà centralista i monàrquica.
L’estat liberal resultant en les dècades següents serà fortament centralista. Es crearan les províncies i al capdavant es nomenaran, des de dalt, els governadors civils. El desencaix de la societat catalana amb aquest nou poder provocarà alhora un fort moviment reaccionari (carlisme) i revolucionari urbà (bullangues, Jamància). Els bombardejos de Barcelona de 1842 i 1843 demostren, novament, la persistència de la repressió.
Un dels elements unificadors del nou estat liberal serà un cos policial, la Guàrdia Civil, fundat el 1844. En la Revolució de 1868, a Catalunya s’aboliran els Mossos d’Esquadra, la policia més impopular de l’època. Però la Guàrdia Civil s’anirà guanyant a pols l’antipatia ja en els anys de la Restauració pel seu doble caràcter centralista –i amb un rebuig clar a la llengua catalana– i al servei de les classes dominants, en actuacions per exemple contra vagues i manifestacions.
La citada Revolució del 1868 es farà rere la bandera de «fora quintes i consums», és a dir mantenint el rebuig a l’antimilitarisme i la fiscalitat abusiva, un clar fil conductor amb el segle i mig precedent. Catalunya serà un dels punts forts del republicanisme i la pressió per abolir el servei militar i per a construir una federació «des de baix» serà present en tot el període i en l’intent de proclamar l’estat català (1873).
Amb la Restauració es refermaran el centralisme, el militarisme i la corrupció. El catalanisme, tant en el seu vessant republicà com conservador, s’erigirà en alternativa i aconseguirà les primeres victòries a inicis del segle, derrotant els partits dinàstics i rearticulant el mapa polític català fins al dia d’avui.
L’Estatut de 1931 en la seva versió original incloïa un preàmbul amb tota una declaració de principis internacionalista i antimilitarista: «Ni el nostre cor ni el nostre pensament estan embrollats per cap aspiració imperialista, ni estem sota l’amenaça de cap enemic secular. Prohibim, doncs, i condemnem, en la nostra Constitució, les guerres ofensives, i, com a fórmula la més eficaç per a la consagració d’aquest principi, declarem que cap ciutadà no podrà ser compel·lit a prestar el servei militar part d’allà de les fronteres de la pàtria». Com altres articles, seria retallat per les Corts republicanes espanyoles.
A TALL DE CONCLUSIÓ
Les tres qüestions exposades han estat, de forma combinada, el que ha donat lloc a un cert patró de revolució catalana repetit al llarg de les èpoques moderna i contemporània. No són fenòmens mimètics perquè cal tenir en compte que al llarg d’aquests segles es produeixen canvis profunds en l’estructura social i ideològica. Però sí que podem dir que les formes de la revolució catalana fan confluir alhora, per entendre’ns, l’element social amb el nacional.
El que ens mostren els principals esdeveniments ressenyats fins ara –Segadors (1640) i Guerra de Successió; Avalot de les Quintes (1773); Jamància o Revolta Centralista (1843) contra Espartero– és un cos social articulat, viu i orgànic, on hi pesen de manera notable les reivindicacions populars –per molt complexes i contradictòries que siguin. No és fútil que, tal com ha plantejat Jordi Muñoz respecte a la Catalunya recent, precisament ha sigut a través de l’existència d’un entramat social i cultural propi, que acostuma a passar desapercebut pels observadors dogmàtics, a partir del qual s’ha articulat i ha florit l’autoorganització popular durant els moments més conflictius del Procés Independentista. Quan parlem de formació social també hem d’incorporar aquesta realitat material que és l’associacionisme.
L’existència d’aquest teixit és el que històricament no s’ha entès des del poder central, vers les demandes del qual hi ha aplicat sempre fórmules més coercitives que no pas seductives.
Durant tot el segle XIX i fins a la mort de Franco, l’excepció en la història de Catalunya seran els períodes de llibertats i d’autogovern. Els capitans generals i governadors civils exerciran el poder de forma despòtica, sovintejant els períodes de suspensió de llibertats constitucionals, de repressió política i de supressió de qualsevol signe d’identitat d’aquest cos que no és altre que la llengua i les senyes culturals pròpies del país. Sense aquesta alterització dels catalans, gallecs, bascos i d’altres nacions, fonamentada en una concepció imperialista i colonial de l’Espanya assimilada, és molt difícil entendre la furibunda oposició a qualsevol proposta de canvi provinent de qui podríem anomenar «les perifèries».
Serà en moments com el Trienni Liberal (1820-1823), el Sexenni Democràtic (1868-1873), que inclou la Primera República (1873) i la Segona República (1931-1939) quan la revolució catalana aprofiti el moment. No podem oblidar, però les traïcions d’Espartero i de Prim durant la Jamància així com la voluntat d’impedir la federació «des de baix» i l’estat català (1873) o el desencís que va dur Almirall a trencar amb el pimargallisme després de la Primera República. Tampoc la pressió per a fer enrere la República Catalana de 1931, les retallades a l’Estatut de Núria i, en general, les tensions constants durant la Segona República després de bandejar els acords del Pacte de Sant Sebastià.
Podem trobar la corrupció, el militarisme i el centralisme en altres construccions d’estats europeus. Però hi ha casos, i l’Estat francès podria ser-ne el paradigma, on aquest procés anava acompanyat també de mesures progressistes com per exemple els drets civils o la universalització de l’educació gratuïta. En canvi, a l’Estat espanyol, els avenços socials que s’operen a la perifèria han topat sovint amb la negativa dels grans poders fàctics que, a través del seu control sobre les palanques de l’estat, n’han llastat l’encalç i potència. Vegeu com a exemple la suspensió de la llei de conreus durant la Segona República o la recent rebaixa que ha suposat la ley de vivienda respecte a la llei catalana de contenció de rendes.
Però la història és viva i les condicions són sempre canviants. Si fins aquí hem ressenyat una humil interpretació de com s’ha esdevingut la història dels darrers segles, amb el Règim del 78 vivim un període reformista espanyol excepcionalment llarg: l’Estat ha engegat un procés reeixit d’incorporació al que podríem anomenar el bloc occidental a partir de la seva integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN).
Aquest acoblament geopolític a la globalització recent ha dut un major procés d’uniformització econòmica a Catalunya, que ha patit canvis en la seva estructura de classes –desindustrialització, terciarització, grans onades migratòries. I encara més: la celebrada institucionalitat pròpia sorgida dels pactes de la Transició –autonomia dins un café para todos– ha format part i ha reproduït aquestes dinàmiques d’integració: per entendre’ns, són els Mossos d’Esquadra els qui fan complir les lleis espanyoles.
No obstant això, les expectatives de canvi i alliberament han romàs en el si d’aquest bloc històric nacional que manté precisament un fil roig quadribarrat de memòria de lluita i resiliència, i que no ha vist mai acomplertes les seves aspiracions en la forma moderna de l’Estat espanyol. Això ha generat un conflicte permanent en el seu si que no s’ha pogut resoldre el dia d’avui: el conflicte nacional. És per aquest motiu que per complir aquest programa històric no hi ha altra via que la independència i que per acomplir la independència no hi ha altre mètode que la revolució. Ha sigut només a través de ruptures amb el poder que s’ha pogut fer avançar aquest programa, encara que fos de manera efímera.
El procés independentista ha suposat una nova expressió d’aquesta revolució catalana latent i la reacció que ha suscitat
posa en evidència les limitacions d’aquest període reformista que anomenem Règim del 78: repressió, catalanofòbia, jutges postfranquistes i suspensió de l’autonomia.
Malgrat el moment de replegament actual, l’acceleració del 2017 confirma les tesis històriques sobre les quals hem escrit aquest article i que tan bé va resumir Eva Serra en la conferència de l’Onze de Setembre de 2015 per a l’Ajuntament de Barcelona: «És una constant en la història de Catalunya que la ruptura amb l’Estat democratitza les lleis i fa prevaler la justícia social».
PER SABER-NE MÉS
Albareda i Salvadó, Joaquim. Del patriotisme al catalanisme: societat i política (segles xvi–xix). Vic: Eumo, 2001.
Albareda i Salvadó, Joaquim. Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle xviii. Barcelona: Edicions 62, 2023.
Fontana, Josep. La Formació d’una identitat: una història de Catalunya. Vic: Eumo, 2014.
Gabriel, Pere. Republicans catalans del segle xix: Espanya i nació a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020.
Muñoz, Jordi. Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés. Barcelona: L’Avenç, 2020.
Serra i Puig, Eva i Albert Botran Pahissa. Eva Serra, per la revolució catalana: escrits polítics, biogràfics i historiogràfics. Barcelona: Edicions del 1979, 2020.
Simon i Tarrés, Antoni. 1640. Barcelona: Rafel Dalmau Editor, 2019.
Torres i Sans, Xavier. La Guerra dels Segadors. Lleida: Pagès, 2006.
Vilar, Pierre. Catalunya dins l’Espanya moderna: recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals. Barcelona: Edicions 62, 1964.
VINT-I-TRES
