“Portaré la nova llum màgica que m’arriba des de Catalunya als pobles armeni i kurd que son reprimits a l’Estat turc.” Aquesta va ser una de les frases que Pinar Selek més va insistir-nos als assistents al seu lliurament del Premi Veu Lliure 2024 atorgat pel PEN català el 13 de novembre a la Casa Camprodon d’Òmnium Catalunya Nord, a Perpinyà. És una afirmació que també ha volgut deixar per escrit en aquesta entrevista, una conversa que va tenir lloc uns pocs dies després de rebre un guardó pensat per escriptores com Selek que son perseguides i tenen un ferm compromís amb la defensa dels drets i les llibrertats.

Pinar Selek és escriptora, sociòloga i militant de totes les causes justes, és com ella es defineix sempre i, insisteix, que vol presentar-se també així per un públic més desconegut com és el de la Catalunya del Sud. Des del 2011 és exiliada a l’Estat francès, on s’ha convertit en una novel·lista àmpliament coneguda i una acadèmica compromesa contra les injustícies, per aquesta raó és habitual trobar el seu nom en molts manifestos impulsats des del món universitari, literari i activista. Per ella, la condició de professora turca exiliada a Niça ha de ser un mitjà per alçar la veu contra la repressió dels pobles i les comunitats, l’opressió de les dones i les identitats i sexualitats dissidents i tots els mecanismes de disciplinament, violències i injustícies socials.

El lliurament del Premi Veu Lliure 2024 coincideix amb la publicació en català de dues de les seves obres: L’olla militar turca (Saldonar, 2024) i La pensió dels que estan de pas (Manifest, 2024). En aquesta entrevista conversem sobre la segona, una novel·la que, tal com diu ella mateixa, “busca el camí entre la Turquia d’ahir i la Turquia de demà.”

Ens trobem a Perpinyà amb motiu del Premi Veu Lliure 2024 del PEN català. Per primer cop s’entrega fora de Barcelona, a la Catalunya Nord, a causa de la repressió. La pregunta és obligada: Pinar, com estàs i què significa per tu rebre aquest premi?

Què significa? Moltes coses alhora… Com si estigués envoltada d’una llum impregnada d’un gran saber que brolla de les persecucions a Catalunya, alimentada per l’experiència del feixisme, la Retirada i la resistència. Aquesta llum, avui, cobreix una defensora dels pobles reprimits a Turquia. Em cobrirà per sempre…

Portaré la llum màgica que arriba de Catalunya, país que coneix la repressió i sap com n’és de valuosa la lluita per la dignitat i la llibertat, als armenis, els kurds i tots els pobles oprimits

El procés també és màgic! Davant de l’ordre de detenció internacional emès pel poder turc contra mi, que m’ha impedit sortir del territori francès, el PEN català ha inventat una resposta potent i molt poètica: si les decisions administratives preses en despatxos llunyans m’han impedit anar a Barcelona, on s’havia de celebrar la cerimònia, ha estat Barcelona qui ha vingut a mi. Els catalans saben fer això… ja els heu transgredit abans, mostrant al món com són de ridícules aquestes decisions. I el 13 de novembre de 2024, ens vam reunir a Perpinyà per demostrar, una vegada més, l’absurditat de les fronteres, dels murs… El 13 de novembre, Perpinyà va ser testimoni de la gran retrobada de les lluernes.

Sí, aquest premi m’ha vestit amb una nova llum màgica que arriba de Catalunya. Aquest país, que també coneix la repressió, sap com n’és de valuosa la lluita per la dignitat i la llibertat. He entès el missatge… la portaré als armenis, als kurds i a tots els pobles reprimits.

El 2011 van succeir dos fets importants en la teva trajectòria com a escriptora; vas publicar La pensió dels que estan de pas (Manifest, 2024) i vas exiliar-te a l’Estat francès, on t’has convertit en una autora de renom. Com vas viure aquell any? I com et definiries per un públic menys conegut com és el de la Catalunya del Sud?

En general, tenim el costum de presentar-nos pel que fem, però trobo que això és molt reduccionista. Una persona és com un bosc; no es pot definir només amb un arbre. Quan era petita, no volia ser alguna cosa concreta, sinó fer moltes coses. Aprendre a fer-les bé. He après a mobilitzar eines metodològiques i analítiques de les ciències socials, però també a crear jugant amb metàfores… I encara altres aprenentatges i experiències que em costaria resumir aquí. Sempre he escrit contes de fades, relats curts, poesia. Però escriure una novel·la exigeix molt, molt de temps; has de ser alhora arquitecta, enginyera, obrera, artesana, artista… Requereix concentració.

A Turquia, sempre m’enfrontava a les urgències derivades de la repressió al país, i això no em permetia parar-me. Però no podia deixar de pensar en La pensió dels que estan de pas (Manifest, 2024), com si tingués una vida paral·lela. Quan vaig haver de marxar del país d’un dia per l’altre i em vaig trobar en el buit de l’exili, em vaig dir: per no perdre el cap, he de fer allò que més desitjo. Era escriure aquesta novel·la. La vaig escriure, i això em va permetre recuperar les forces.

Amb la novel·la La pensió dels que estan de pas (Manifest, 2024) volia retre homenatge a la ciutat d’Istanbul –i especialment els barris Yedikule i Bostanci– i les seves comunitats

Foto: Lluís Brunet

La pensió dels que estan de pas (Manifest, 2024) és la teva primera novel·la, la teva obra per més coneguda. Està ambientada a Yedikule, un dels barris més antics d’Istanbul; com és i per què aquest barri, què representa? I com d’important és per comunitats com l’armènia i la kurda?

Yedikule és un dels barris més antics d’Istanbul, on la memòria tràgica del país encara és viva: desarrelaments forçats viscuts pels grecs, els kurds, els armenis; un dolor difús, incurable, una resistència silenciosa i un mig esperit d’esperança, sempre present. Si escoltes de veritat, pots sentir els dols, els sospirs de les traïcions, dels desarrelaments, de les massacres, dels saqueigs, de la culpabilitat, de l’oblit.

Molts turcs voldrien oblidar, però no poden. No poden oblidar que no van ajudar els seus amics i amigues gregues el 1955, quan aquests van haver de fugir de Yedikule abandonant-ho tot, o durant el tifó de Xipre, quan res no va tornar a ser igual a Istanbul. Queden molt pocs grecs i armenis en barris com Yedikule. En altres parts d’Istanbul, tot ha estat esborrat: els edificis, les petjades… Com que molts turcs volen oblidar el que van fer, l’esborrament avança de pressa. Però als barris com Yedikule, on encara queda una petita comunitat d’armenis i grecs, la memòria encara és viva, tot i la por.

A més, les dinàmiques socials com el veïnatge mantenen el barri viu. Hi ha molt a dir sobre aquest lloc. Volia retre homenatge a una ciutat i a les seves comunitats.

Avui, els horrors s’encadenen, i som totalment impotents davant la barbàrie. A més, ni tan sols tenim la possibilitat de fer el dol

Només obrir el llibre trobem la frase: ”El sol (…) havia recobert amb insolència els carrers. Pot ser insolent el sol? En temps infeliços, sí” referint-se a l’ambient del cop d’estat dels vuitanta a Turquia. Extrapolant en l’actualitat com veus ara aquest sol insolent en un moment, el d’ara, d’emergència climàtica, de genocidi televisat a Palestina, d’auge del feixisme i, en definitiva, d’un món on no fan més que augmentar les desigualtats, la injustícia i una incertesa que minva qualsevol alternativa?

Quan vaig perdre la meva mare, fa molt temps, vaig conèixer aquest sentiment. Algú em va dir: “La vida continua”. Hauria tingut raó si tot hagués seguit de manera natural. Però la meva mare va morir d’un atac de cor perquè el seu petit cor no va poder suportar el que m’havia passat. Després d’ella, la vida mai no va continuar com abans. Ja era difícil, perquè jo era una persona que no mirava cap a una altra banda, que no tancava els ulls. I quan comences a conèixer els detalls, no pots suportar la invisibilitat, la manca de consideració…

Avui, els horrors s’encadenen, i som totalment impotents davant la barbàrie. A més, ni tan sols tenim la possibilitat de fer el dol. Els mitjans, els àmbits culturals, econòmics… continuen com si no passés res.

La pensió dels que estan de pas (Manifest, 2024) és un llibre amb personatges corals que aconsegueixen universalitzar la subjectivitat, que moltes persones se sentin representades. Com va ser aquest procés?

No ho sé. No ho vaig fer expressament. Però en la meva imaginació, totes aquestes persones van arribar alhora. Potser perquè també sóc sociòloga i he entès la importància de la dimensió relacional?, perquè sóc una activista interseccional? O potser perquè les meves experiències m’han donat unes ulleres per fer visibles els invisibles? Potser tot alhora.

Entendre què passa en el silenci, respectar-lo, protegir-lo, acariciar-lo, és extremadament important en la meva vida (…) En els meus escrits intento fer sentir el silenci, silenciosament

L’ambient del cop d’estat del 1980 vertebra tota l’obra, en aquell moment tu tenies nou anys. Com d’important per tu és el component autobiogràfic? 

Aquest llibre no és autobiogràfic. Creieu-me. Però escrivim des d’una realitat que intentem comprendre. I justament escrivim per entendre què ens envolta i, una mica, en què ens convertim. Qualsevol obra, per més surrealista que sigui, està modelada per la realitat, per la nostra realitat.

En aquest sentit, es tracta d’un llibre que defineix uns marcadors d’època, representa una experiència col·lectiva dels anys vuitanta a Turquia: així t’identifiques amb la definició d’autobiografia social, impersonal o col·lectiva associada a autores com Annie Ernaux?

Escrivim des d’una realitat que intentem comprendre. I justament escrivim per entendre què ens envolta i, una mica, en què ens convertim

Sí, fins i tot construint una ficció, mobilitzem els coneixements que hem adquirit a través de les nostres experiències i testimonis. I sí, formo part de la generació que col·lectivament conserva el trauma de la violència extrema d’aquell cop d’estat militar, que va mobilitzar espectacularment tots els altres traumes de la regió. Aquest coneixement l’he mobilitzat en la meva novel·la, mostrant-ne la complexitat.

Per acabar, Pinar, l’escriptora palestina Adania Shibli diu que la lectura ens permet compartir una cosa sense violència i això és alliberador. Per ella, el silenci existeix. El teu llibre també és un llibre de silencis, on, per exemple, conversen amics a partir de mirades i la música. Com és d’important per tu això?

Gràcies per aquesta pregunta! En els meus escrits hi ha música que també conté silenci. Perquè entendre què passa en el silenci, respectar-lo, protegir-lo, acariciar-lo, és extremadament important en la meva vida. Els records més apassionants han tingut lloc en moments de silenci. Així doncs, en els meus escrits intento fer sentir el silenci, silenciosament.