Fa més de dos mesos i mig que el president Emmanuel Macron va convocar eleccions anticipades a l’Assemblea Nacional de França, en nom de la «clarificació política». Tot i això, els resultats del 7 de juliol van portar l’estancament, amb el camp polític de Macron perdent vuitanta-sis escons, i sense cap coalició aconseguint una clara majoria. El seu rebuig a nomenar un nou govern des de llavors ha plantejat interrogants sobre l’ordre constitucional francès, que s’endinsa en aigües desconegudes.

Just després de les eleccions, l’exhortació de Macron a una «treva olímpica» va suscitar dubtes sobre si realment havia reconegut la seva derrota. Després, el passat dilluns, va anunciar que no anomenaria un primer ministre de la coalició que va quedar en primer lloc, el Nouveau Front Populaire (NFP) d’esquerres. Els partits de l’NFP van posar el crit al cel, insistint que la seva candidata comuna, Lucie Castets, mereixia una oportunitat com a primera ministra.

Macron va rebutjar Castets en nom de l’«estabilitat institucional», argumentant que, en qualsevol cas, no hauria estat confirmada quan el Parlament tornés de vacances a l’octubre. Els 193 escons del NFP el deixen molt lluny d’una majoria –289 escons de 577 membres–, i necessitaria l’ajuda d’altres per aprovar lleis. Tot i això, els altres blocs es troben en una posició encara més feble, amb 166 escons per al bàndol de Macron i 142 per als aliats de Marine Le Pen.

La France Insoumise ha denunciat feroçment un «cop» macronista contra el resultat electoral. El seu líder, Jean-Luc Mélenchon, s’havia ofert prèviament a fer costat a un govern de Castets encara que no tingués ministres de la France Insoumise, una manera de truncar l’estrategia de Macron, després que el president insistís a dir que no deixaria que aquest partit arribés al poder. Ara, la France Insoumise pot dir que Macron es nega en rodó a deixar governar les esquerres.

La France Insoumise a més demana al Parlament que destitueixi Macron en nom del 68é article de la Constitució francesa («incompliment del deure»). Fins ara, aquest enfocament ha tingut poca acceptació fins i tot entre els seus aliats verds, socialistes i comunistes de l’NFP, encara que alguns s’han unit a les crides a manifestar-se aquest 7 de setembre per protestar contra la mesura de Macron. La France Insoumise és clara: L’NFP té dret a intentar executar el seu programa.

Aquesta situació, i el bloqueig més ampli que expressa, mostra la urgència de la declaració de la France Insoumise per un canvi constitucional que posi fi als poders gairebé monàrquics del president. Parlar de «cop» antidemocràtic pot semblar exagerat quan la pretensió de l’NFP de governar es basa en menys d’un terç dels vots. Però defensar l’elecció democràtica també pot ser clau per superar aquesta situació i establir noves línies divisòries polítiques.

Bloqueig

En realitat, un govern en minoria dirigit per l’NFP hauria tingut dificultats per tirar endavant reformes importants, atesa la seva dependència d’altres diputats per poder legislar. Les crides a la mobilització als carrer en suport de les seves polítiques no haurien pogut superar aquest problema sense més. Però un govern així hauria estat valuós. Podria haver permès finalment una votació sobre l’augment de l’edat de jubilació de Macron (o més aviat, sobre la seva derogació) i provar si el partit de Le Pen bloquejaria mesures com un augment del salari mínim o límits a les factures d’energia.

La France Insoumise s’erigeix ​​en capdavantera d’aquestes polítiques socials, però també en defensora d’una democràcia trepitjada. Si a la segona volta del 7 de juliol l’electorat d’esquerres es va bolcar en massa per recolzar fins i tot els candidats macronistes i de centredreta davant Le Pen –defensant el «front republicà» davant l’extrema dreta–, ara el president els torna el favor presentant a la major força d’esquerres com una amenaça il·legítima per a les institucions de França.

El sentiment popular sobre les invectives de la France Insoumise contra Macron segurament deu molt a una certa repulsió contra l’arrogància percebuda del president. Tot i això, encara que alguns comentaristes emmarquen aquesta qüestió en termes estrictament personals, també reflecteix els poders desmesurats de la presidència francesa, i l’ús que Macron en fa.

Això va quedar palès a la batalla del 2023 sobre el retard de l’edat de jubilació, una política rebutjada per una majoria de més del 80% en els sondejos d’opinió, així com en grans mobilitzacions de carrer. El recurs a l’article 49.3 constitucional va permetre que aquesta reforma decisiva fos aprovada sense una votació parlamentària específica, per un govern que no tenia majoria d’escons.

Sens dubte, era una qüestió d’equilibri polític de forces, més que no pas només de revestiments constitucionals. Fins i tot el 49.3 (article constitucional que estableix i estructura la responsabilitat política del govern davant el parlament) podria haver estat superat per una votació per enderrocar el primer ministre (en aquell moment, Élisabeth Borne). Al punt àlgid de la disputa, el març del 2023, una moció de censura es va quedar a nou vots de la majoria a l’Assemblea Nacional.

A les eleccions anticipades d’aquest estiu, el bàndol de Macron va obtenir el 21% dels vots, cosa que va debilitar encara més la seva posició a l’Assemblea Nacional. Rebutjant un canvi de rumb, Macron amarra ara un pacte entre els seus aliats, els Républicains de centredreta, i petites forces centristes i regionalistes. El líder dels Républicains ha descartat aquesta coalició, i fins i tot si es produís, li faltarien almenys seixanta escons per assolir la majoria.

Tot i així, la Constitució francesa –un ordre jeràrquic format en resposta al fracàs de la guerra colonial a Algèria– permet al president guanyar temps. L’actual govern macronista encapçalat per Gabriel Attal ja ha dimitit i roman al lloc per ocupar-se dels «assumptes quotidians». Però això també fa impossible que l’oposició ho pugui destituir realment mitjançant una moció de censura. Aquesta situació ja dura sis setmanes i no té un punt final definit.

Com que no es poden tornar a convocar eleccions anticipades fins al juny del 2025, França sembla abocada a un ajust tecnocràtic, probablement una coalició minoritària basada en els partidaris de Macron i encapçalada per alguna figura nominalment «independent». Fins i tot per aprovar el pressupost de l’any que ve aquesta tardor hauria de confiar en altres partits, probablement recolzant-s’hi per no enderrocar-lo a través d’una moció de censura.

Tot i que el primer ministre sortint, Attal, ha proposat un pla de base que repeteix els plans de despesa d’aquest any sense canvis el 2025, no hi ha perspectives reals de mantenir una mà ferma sobre el timó. França és el segon país de la zona de l’euro amb més dèficit pressupostari (5,5%) i s’arrisca que la UE li imposi retallades per la via disciplinària.

Aquestes mesures d‟infracció estan subjectes a decisions polítiques. Fins i tot quan el comissari d’Economia de la UE, Paolo Gentiloni, nega una «tornada a l’austeritat», podem imaginar que un govern francès d’esquerres s’enfrontaria a més pressions de les autoritats europees, en nom de l’exemplaritat, que algun acord tecnocràtic alineat amb Macron.

Això també apunta als límits d’un (ara gairebé purament hipotètic) govern de l’NFP. L’ala dreta dels socialistes i els verds és més a prop de l’agenda de Macron que de l’esquerra radical, i s’eriça contra l’hegemonia percebuda de Mélenchon sobre l’NFP. Un govern d’esquerres en minoria seria molt vulnerable al paper d’aquestes forces aprofitant la pressió del camp macronista i de Brussel·les.
És molt possible que fins i tot els socialistes de dretes no optin ara per lligar-se a Macron, sobretot tenint en compte que es troba a la fase final de la seva presidència. Però figures com l’expresident François Hollande i el seu exprimer ministre, Bernard Cazeneuve, segueixen compromesos a desbancar l’esquerra i, en particular, a resistir la influència de la France Insoumise sobre l’NFP.

Votar de nou, votar millor

Les posicions adoptades per aquestes forces tenen la vista posada en futures eleccions, és a dir, a les presidencials del 2027, però també en noves eleccions parlamentàries, si França ha de tornar a triar l’Assemblea Nacional l’estiu del 2025. La France Insoumise es posiciona com a defensora de la unitat de l’NFP, també perquè sap que molts a la coalició preferirien trencar-la abans que continuar l’aliança.
A les eleccions europees del juny, en què els partits d’esquerra es van presentar per separat, la France Insoumise (10%) no va ser la més gran d’aquestes forces; va quedar darrere de la llista del Parti Socialiste encapçalada pel liberal Raphaël Glucksmann (14%). Tot i que aquestes eleccions de baixa participació, amb un electorat més de classe mitjana, sempre van afavorir una esquerra més tova, també van semblar donar impuls al bàndol de Glucksmann, que es va veure ràpidament debilitat per les eleccions anticipades franceses i la creació del NFP.

Sens dubte, les figures més centristes escollides com a part de l’NFP preferirien donar suport a un govern macronista que un d’esquerra. Però, en general, la postura de la France Insoumise en els darrers tres anys –combinant crides a la unitat de l’esquerra amb una defensa acèrrima de les seves pròpies posicions– ha frustrat els sovint intensos esforços per marginar-la i per «corbinitzar» Mélenchon com il·legítim i desprestigiat. El relleu de la France Insoumise la nit de la segona volta del 7 de juliol també va ser una celebració del fracàs d’aquests esforços.

Renunciar a favor dels macronistes per derrotar Le Pen reflectia potser credulitat per part de la France Insoumise? Durant anys, Macron ha considerat aquesta força d’esquerres almenys tan perillosa com l’extrema dreta, i no hi havia cap possibilitat d’una col·laboració fluida amb ell. No és sorprenent que no anomeni un govern liderat pe l’NFP, i tampoc hi ha prou pressions per obligar-lo a fer-ho. La France Insoumise reivindica el dret de l’esquerra a governar per desemmascarar Macron i demostrar que no li interessa només les protestes.

No hi ha dubte que s’enfronta a un camí molt costerut. La France Insoumise continua sent fàcilment la força «populista d’esquerres» més gran d’Europa, i França no s’ha convertit en un dels molts països on la política es redueix a un conflicte entre liberals i nacionalistes. Evidentment, un factor important són les mobilitzacions de la classe treballadora pel nivell de vida. Però, a més de defensar sense embuts reivindicacions com la tornada a la jubilació als seixanta anys, la France Insoumise també s’ha posicionat com a defensora de els valors republicans i d’una visió oberta de la identitat francesa.
Això també està lligat a una visió del canvi democràtic. El bloqueig actual, i el risc d’un govern tecnocràtic i fins i tot austericida, apunten a la necessitat d’un model constitucional diferent basat en un control més gran des de baix i una representació proporcional de l’electorat. Durant dècades, les contrareformes neoliberals s’han fet gairebé independentment dels resultats electorals. Una estratègia de la France Insoumise per fer votar els abstencionistes també se centra decisivament en aquest dèficit democràtic, insistint que canalitzarà finalment les seves frustracions cap al canvi polític.

Si França es troba avui a la V República, normalment el camí cap a un nou ordre d’aquest tipus es basa en derrotes militars o cops d’estat. Avui dia, sembla que l’eina clau per avançar cap a una Sisena República és, paradoxalment, la mateixa elecció presidencial, apoderant-se dels poders centralitzats d’aquest càrrec per llençar un procés de canvi constitucional. De moment, la France Insoumise té sens dubte la raó en reivindicar el dret de l’NFP a governar i denunciar les jugades tecnocràtiques de Macron.

Article extret de Jacobin

Traducció a càrrec de la redacció d’Onze

David Broder és l’editor europeu de Jacobin i historiador del comunisme francès i italià.