Quan es llegeix el vocable filosofia als Quaderns de la presó (QC) Gramsci fa del terme una història de si mateix, una expressió cultural de la multiplicitat d’interpretacions existents sobre l’home i la realitat. La filosofia deixa de ser una disciplina abstracta, metafísica, per formar arrels en la realitat a través del seu pas per la història: la filosofia és història.

La historicitat de la filosofia, des de la interpretació gramsciana, no té a veure amb la successió temporal de grans ments que han produït sistemes d’interpretació de la realitat que només són assequibles per als especialistes; aquesta seria una història quasi biogràfica, una història d’individus aïllats els uns dels altres, de genis que poden ser alienats del seu món. Es tracta d’una compressió de la historicitat de la filosofia que impedeix que es reconegui el caràcter social que aquesta posseeix.

Per a Gramsci la filosofia és històrica perquè es desenvolupa en la història, és a dir, es produeix i és produïda en l’esdevenir dels canvis socials que s’engendren en la realitat concreta; realitat de la qual la filosofia extreu els problemes que busca resoldre i sistematitzar (QC, pàgina 165, Vol. 3-4, de l’edició en castellà d’ERA de Mèxic [1999]). Per descomptat que, al llarg de la història els filòsofs, és a dir, els intel·lectuals, han estat els qui abstreuen aquests problemes de la realitat, els qui els conceptualitzen, però mai com a producte d’una reflexió individual, aliena al seu entorn físic i social. La historicitat de la filosofia adquireix forma concreta pel treball dels filòsofs, en tant que individus, però és una empresa que emana dels problemes que la història proposa. 

Gramsci reconeix l’existència de la filosofia com a producte del treball d’una sèrie d’individus especialitzats, però tots ells obren de la realitat per conceptuar i estructurar els seus sistemes teòrics. Això no obstant, la concepció de la historicitat a Gramsci no es redueix al fet que el filòsof, és a dir, l’intel·lectual, extregui de la realitat concreta els problemes per a la seva reflexió teòrica; aquest seria només un dels rostres de la moneda, l’altre és el que mostra el procés que va de tornada de la filosofia a la història. 

Per al sardo, la filosofia no només abstreu de la realitat històrica els seus conceptes, sinó que aquests, en el mateix procés de l’esdevenir històric, es tornen part de l’ideari de la col·lectivitat —en el sentit d’apropiació—, és a dir, formen part de la ideologia de la massa popular que, en última instància, és l’agent pràctic de les transformacions històriques. Així, les idees i conceptes concebuts des de la filosofia es concreten en la realitat en el moment en què produeixen en la col·lectivitat un canvi de concepcions sobre l’ésser humà i el món, que transformaran l’activitat pràctica quotidiana dels pobles. 

La filosofia no transforma des del terreny teòric, encara més, la filosofia i els filòsofs en si no modifiquen la realitat sinó fins al moment en què un sistema o alguns aspectes d’un sistema filosòfic són assumits per «la massa» i és aquesta última la que posa en pràctica aquestes concepcions, per la qual cosa aquelles idees que assumides per la col·lectivitat, entren al món a través de la seva pràctica concreta. 

«Segons el concepte més ampli d’historicitat de la filosofia, o sigui que una filosofia és ‘històrica’ quan es difon, quan es torna concepció de la realitat d’una massa social […]» (QC, pàg. 165, Vol. 3-4). Una vegada s’ha socialitzat la filosofia, gràcies a aquesta apropiació a través de la pràctica, el col·lectiu originarà novament, en el centre d’un procés dialèctic, una sèrie de problemes que hauran de ser estudiats per un altre grup de filòsofs (QC, pàg. 165, Vol. 3-4).

De tal sort, que la història de la filosofia és la història de «les temptatives d’una determinada classe» per canviar o corregir les concepcions del món existents en una època determinada; d’aquest canvi, a més, es derivarà una modificació de les normes de conducta humana, és a dir, de la pràctica social (QC, pàg. 150, Vol. 3-4). Per la qual cosa es pot afirmar que tota filosofia té una aplicació pràctica de la col·lectivitat que assumeix aquests sistemes, ja que tota filosofia tendeix a modificar el món de forma indirecta.

És per això que es pot afirmar que, per a Gramsci, la filosofia és històrica, atès que extreu de la realitat concreta els problemes que donen origen al seu pensament, així com perquè les dissertacions i les propostes dels diversos sistemes filosòfics es concreten en la història modificant l’entorn social gràcies a la pràctica. És un procés d’anada i tornada; és un procés dialèctic. 

Aquest doble rostre de la historicitat de la filosofia —el reflexiu i el pràctic—, s’expressa en tota l’obra gramsciana com una permanent dualitat entre la filosofia acadèmica tradicional i la filosofia que s’ha introjectat en les masses populars. I, a través de la distinció entre «la filosofia dels filòsofs» —fent referència al grup d’intel·lectuals dedicats de professió a l’estudi i a la reflexió de caràcter filosòfic, per als quals es requereix una educació especialitzada—, i la filosofia de les grans masses, Gramsci expressa novament aquesta dualitat.

El suport d’aquesta distinció es troba en la forma en què s’enfronta al que denomina el «prejudici» de la complexitat de la filosofia; prejudici que se sustenta en la idea que la filosofia és una disciplina abstracta i pròpia de professionals especialitzats que posseeixen qualitats extraordinàries. Gramsci s’enfronta aquest pressupost afirmant que tots els éssers humans són filòsofs, i ho són perquè operen pràcticament, és a dir, perquè transformen el món, l’entorn social, i en aquesta transformació intervé de forma implícita una manera d’interpretar la realitat, això és, una filosofia (QC, pàg. 150, Vol. 3-4).

Per descomptat, es tracta d’una «filosofia espontània» que està continguda en el llenguatge, el sentit comú, la religió o en el conjunt de creences pròpies d’un poble, però que no per això deixa de ser filosofia (QC, pàg. 245, Vol. 3-4). De manera que la diferència substancial entre els filòsofs de professió i la resta de les persones no és qualitativa, sinó quantitativa (entenent quantitat com una major o menor homogeneïtat en el discurs, un alt desenvolupament lògic o una millor coherència interna). 

Una altra diferència de no menor importància recau en el fet que el filòsof de professió a diferència de la persona mitjana, és que coneix la història del pensament; és capaç de reconèixer i reprendre els problemes que han estat exposats per la filosofia, la cultura i la història.(QC, pàg. 218, Vol. 3-4) Però, el que interessa al pensament gramscià és establir una distinció entre la filosofia acadèmica i la filosofia popular, amb l’objectiu d’atreure l’atenció cap a aquesta última, és a dir, cap a la filosofia de la col·lectivitat, per establir les veritables relacions entre ambdues. 

[…] Des del punt de vista que ens interessa, l’estudi de la història i de la lògica de les diverses filosofies dels filòsofs no és suficient […] cal atreure l’atenció cap a les altres parts de la història de la filosofia; o sigui cap a les concepcions del món de les grans masses, cap a les dels més restringits grups dirigents i en fi cap als vincles entre aquests diversos complexos culturals i la filosofia dels filòsofs […]. (QC, pàg. 151, Vol. 3-4)

D’aquest interès prové un dels aspectes més autèntics del pensament gramscià: la idea que la filosofia, al no ser exclusiva dels filòsofs de professió, és patrimoni de la col·lectivitat; d’aquesta massa —tal com és denominada per Gramsci— que generalment és menyspreada i exclosa per intenció o omissió, per les elits intel·lectuals. Es tracta d’aquesta col·lectivitat les pràctiques socials i ideològiques de la qual han estat devaluades per manca del rigor i la sistematicitat de la filosofia i de la ciència en l’explicació de la realitat; per limitar-se a la doxa, a l’aparença, al fenomen; per arrossegar amb si els vestigis del passat que han deixat la seva marca com a expressió cultural. 

Es tracta d’aquest pensament mític que perviu malgrat el sorgiment de la filosofia amb les seves mires racionals, o dels esquemes medievals que el renaixement no va aconseguir desaparèixer, o de les arrels religioses que el laïcisme il·lustrat no va poder arrencar completament en la seva il·lusió de treure de la minoria d’edat la humanitat o potser de l’arrel metafísica, que el cientificisme positivista no arriba a desaparèixer en el pensament modern dels éssers humans. Millor encara, es tracta d’aquesta idea de progrés que ha pretès desaparèixer l’endarreriment cultural dels pobles no occidentalitzats de tot el món. Es tracta, indubtablement, del pensament d’aquesta massa en què es relacionen en diferents nivells el sentit comú, la religió i la filosofia. 

Es refereix, doncs, al pensament conformat per idees mancades de suport «científic», el que remet a les creences derivades de l’experiència popular i als coneixements que es transmeten generació per generació i que donen compte de la realitat. I, per descomptat, es refereix al coneixement que s’adquireix en l’experiència empírica de la pràctica política. En aquests espais gnoseològics, Gramsci troba la «filosofia dels no filòsofs» de professió, mateixa que conté a les seves entranyes tant els elements que porten a l’endarreriment i la submissió dels pobles, com el germen d’una veritable consciència crítica. 

En aquesta filosofia de la massa s’expressa una lluita en la qual s’obren les portes de l’emancipació ideològica i social gràcies al seu caràcter pràctic, però també troba la via que porta a la passivitat. Com reconeix Gramsci, el factor pràctic dels grups socials, particularment de les classes subalternes, ha funcionat com a agent productor dels canvis socials; aquí quan la col·lectivitat ha estat la causa eficient de les transformacions de la realitat gràcies a la seva pràctica concreta. 

Naturalment, aquesta pràctica encara no ha arribat a transformar-se en una consciència per a si, sinó que ha estat influïda pel passat teòric, històric i cultural, que ha servit per determinar la seva pràctica moral i la seva voluntat. No obstant això, pensa Gramsci, és possible observar-hi una pràctica que permet al grup el reconeixement de la mateixa col·lectivitat. 

Tot això és al que Gramsci anomena la «filosofia dels no filòsofs», que generalment ha estat repudiada per la filosofia dels especialistes. La «filosofia dels no filòsofs» està constituïda en el seu centre pel sentit comú, és a dir, per la sèrie d’idees que atorguen una concepció del món a un poble, que han estat absorbides acríticament pels diversos grups que integren la societat i que afecten l’home mitjà:

[…] El sentit comú no és una concepció única, idèntica en el temps i l’espai: això és el ‘folklore’ de la filosofia, i el mateix que el folklore es presenta en formes innombrables: el seu caràcter fonamental és el de ser una concepció del món disgregada, incoherent, inconseqüent, conforme al caràcter de les multituds de les quals és la filosofia […]. (QC, pàg. 245, Vol. 3-4) 

Els elements que integren el sentit comú provenen de les religions, de les concepcions científiques del passat, dels elements superestructurals de la vida social, i se sustenten en percepcions immediates, per la qual cosa no tenen sistematicitat i, en molts casos, de coherència interna. De tal sort que el sentit comú es consolida com un tipus de coneixement que permet als individus dilucidar el seu entorn físic i social, emperò aquesta explicació manca de fonaments lògics desenvolupats en el marc d’un sistema conceptual determinat. 

«[…] la ‘filosofia dels no filòsofs’, o sigui la concepció del món absorbida acríticament pels diversos ambients socials i culturals en què es desenvolupa la individualitat moral de l’home mitjà […]» (QC, pàg. 261, Vol. 3-4). Aquest sentit comú es caracteritza per ser una forma de veure el món absolutament passiva, ja que generalment ha estat imposada des de l’exterior (QC, pàg. 245, Vol. 3-4). 

És llavors que, atès el seu origen, el sentit comú es distingeix per ser acrític i dispers, és una forma d’interpretar la realitat que ubica l’individu en una multiplicitat d’homes massa —en el sentit d’eliminació de la individualitat i la creativitat—; i s’hi expressen generalment els «prejudicis de totes les fases històriques», combinats amb principis de la ciència moderna. El sentit comú està delimitat per elements superestructurals diversos que constitueixen una amalgama que conforma el pensament d’un poble. 

Per demostrar la forma en què el sentit comú es troba permeat per elements superestructurals, Gramsci exemplifica el problema amb el fet que alguns dels problemes fonamentals del coneixement, de la filosofia i la ciència contemporània, no representen cap veritable discussió per al sentit comú. Tal és el cas de la forma en què assimila el clàssic problema epistemològic sobre la certesa de l’existència del món extern. Per al sentit comú ni tan sols existeix el conflicte perquè l’existència del real no depèn de l’ésser humà, ja que el real ha estat creat per Déu, independentment de l’home. 

Encara més, el món i la realitat tota és cronològicament anterior a l’home, per la qual cosa l’existència del real no està en qüestió per a l’ésser humà comú, com normalment no està en qüestió l’existència de Déu. De manera que per al sentit comú el problema ni tan sols existeix. D’aquí que Gramsci asseveri que en moltes ocasions el sentit comú defensa com a objectiva una visió de la realitat que en el fons és estrictament subjectiva, però no li és possible detectar aquesta juxtaposició (QC, pàg. 308, Vol. 3-4).

«[…] El sentit comú és un agregat desordenat de concrecions filosòfiques i s’hi pot trobar tot el que es vulgui»(QC, pàg. 245, Vol. 3-4). És així que el sentit comú conforma aquesta filosofia de la massa, que caracteritza com una filosofia natural o espontània, integrada en tot moment per valors, principis i discursos explicatius de la realitat, provinents de diferents esferes ideològiques. 

De tal sort que s’estableix un vincle entre sentit comú, religió i filosofia. En aquesta relació, la filosofia és l’única disciplina reflexiva, mentre que la religió i el sentit comú no poden constituir un ordre intel·lectual, perquè no tenen unitat i coherència interna. Només la filosofia correspon al nivell de l’intel·lectual, per la qual cosa representa la superació del sentit comú i de la religió. La filosofia és la crítica i la superació de la religió i del sentit comú, en aquest sentit coincideix amb el que Gramsci anomena el «bon sentit» i que s’oposa al primer (QC, pàg. 247, Vol. 3-4).

No obstant que Gramsci reconeix la importància de la filosofia espontània, i, malgrat el seu caràcter passiu, considera que és la base obre la via de construcció d’una filosofia crítica, per la qual cosa s’ha de superar el seu caràcter espontani. Aquí on s’erigeix una altra forma de filosofia que és capaç de fer de la crítica una part essencial de la seva conformació com a pensament unificat i coherent; es tracta de la possibilitat de generar una reflexió que permeti a l’individu reconèixer-se de forma conscient com una part activa en la producció de la història del món (QC, pàg. 246, Vol. 3-4).

Aquesta consciència crítica de la realitat implica de forma necessària un acte reflexiu sobre la mateixa historicitat, això és, una consciència sobre la fase de desenvolupament que ella mateixa representa en l’esdevenir de la història, així com del seu paper enfront d’altres concepcions del món i la realitat; d’aquí la seva importància i la seva diferència amb altres concepcions de la filosofia.

[…] el que una massa d’homes sigui conduïda a pensar coherentment i de forma unitària el present real és un fet «filosòfic» molt més important i ‘original’ que la troballa per part d’un ‘geni’ filosòfic d’una nova veritat que roman com a patrimoni de petits grups d’intel·lectuals. (QC, pàg. 247, Vol. 3-4)

És per això que la filosofia espontània ha de ser superada per l’home mitjà per arribar a posseir una veritable consciència de l’entorn i així deixar enrere l’assimilació passiva d’ideologies alienes a l’activitat quotidiana de les classes subalternes. El pas de la consciència en si a la consciència per a si, és el pas de la consciència pràctica i és com diu Manuel Sacristán a la Introducción de la filosofía, «el fet filosòfic fonamental» en l’obra de Gramsci. 

El que, d’altra banda, no suposa que la pràctica per si sola no creï aquesta consciència, sinó que es tracta d’un procés bastant més complex. És el cas del treballador mitjà que opera pràcticament, però això no significa que per aquesta raó adquireixi una consciència que el seu operar li permet conèixer el món, lluny d’això, la seva consciència teòrica –aquí s’ha d’entendre com la totalitat, de valors, de coneixements del passat, d’elements ideològics, que conformen un tot i que serveixen per donar una explicació de la realitat–  pot estar «històricament» en contrast amb el seu operar, és a dir, el pot allunyar de la possibilitat d’adquirir una consciència activa. De tal manera que un treballador pot enfrontar-se a dues consciències: una teòrica, que l’allunya i aliena de la seva feina i dels seus companys, i, una altra, que l’uneix en el terreny pràctic als seus col·laboradors. És per això que, per a Gramsci, el primer pas cap a una autoconsciència és determinat per la unió d’aquestes dues dimensions oposades, és a dir, pel reconeixement de ser part d’una força hegemònica, d’un bloc històric; reconeixement que permetrà generar una unió entre teoria i pràctica (QC, pàg. 303, Vol. 3-4).

Així el pas de la consciència filosòfica espontània a la consciència de la filosofia de la praxi —en la qual hi ha una unió entre teoria i pràctica—, es fonamenta materialment en el fet que «l’home actiu de masses» actua de forma pràctica. I, tot i que el treballador, per ser tal, no genera de facto una consciència que el seu actuar és una forma d’adquirir coneixement del món que transforma; sí que hi ha, en potència, un principi material que li atorga les bases empíriques d’aquesta comprensió. És, per tant, que aquest tipus d’home actiu posseeix dues classes de consciències: la que prové del seu actuar, i la que l’uneix amb el seu treball o amb la seva pràctica política, al procés de transformació pràctica de la realitat.

Gramsci, fent una lectura acurada de les Tesis sobre Feuerbach, entén que la unió entre filosofia i pràctica no pot ser concebuda com una relació mecànica o esquemàtica, per contra, ella mateixa és el producte de l’esdevenir històric; ella en si mateixa és històrica, per la qual cosa en un moment específic del seu desenvolupament revela una comprensió coherent i unitària del món (QC, pàg. 253, Vol. 3-4). És, per la qual cosa la possibilitat de generar una autoconsciència crítica implica una lluita d’hegemonies polítiques, és a dir, una lluita entre aquestes dues consciències antagòniques que primer es resol en l’esfera de l’ètic i, després, en el polític, fins a crear una concepció del real que no s’oposi a l’aspecte pràctic del treball i de la vida política (QC, pàg. 253, Vol. 3-4). 

La possibilitat de formar una consciència crítica implica el reconeixement de la mateixa participació dins d’una força hegemònica, és a dir, la consciència de ser part d’un grup específic de dones i homes que comparteixen certa visió crítica de la realitat amb una pràctica política específica; aquesta és la primera fase per a una autoconsciència en la qual teoria i pràctica s’unifiquen (QC, pàg. 253, Vol. 3-4).

Aquest vincle entre teoria i pràctica representaria l’abandonament de la filosofia espontània que caracteritza el sentit comú per arribar a una filosofia crítica que atorgui als individus dins la col·lectivitat una consciència del seu paper en la història i en la lluita política social. Així, la filosofia i la història conformen una unitat que integra la filosofia «dels filòsofs», la concepció cultural dels grups dirigents i fins i tot les religions de les grans masses. 

En totes elles s’expressa una forma diferent de combinació ideològica. D’aquí que la filosofia d’una època no és la filosofia d’un grup d’intel·lectuals o d’una secció de les masses populars; sinó una combinació de tots aquests elements que en aquesta unió es converteix en «història completa i integral» (QC, pàg. 253, Vol. 3-4).

No es pot separar la filosofia de la història de la filosofia i la cultura de la història de la cultura. En el sentit més immediat i adherent, no es pot ser filòsofs, o sigui tenir una concepció del món críticament coherent, sense la consciència de la seva historicitat […]. (QC, pàg. 253, Vol. 3-4)

Aquest article forma part del número #1 publicat en paper l’estiu de 2024

Diana Fuentes és filòsofa marxista, feminista, assagista, acadèmica a la UAM-X i Filos-UNAM a Mèxic. Membre del Comitè Editorial de la Revista Común i panelista a La Mesa Roja de Pie de Página