En els darrers mesos el debat sobre la migració als Països Catalans està encesa –sobretot a les xarxes socials– l’Esquerra Independentista ja va deixar clara les seves postures als anys setanta. Contra la integració dels immigrants postulada per la burgesia o el paternalisme culturalista dels sectors reformistes, cal potenciar la solidaritat activa al si de la classe obrera i les classes populars. Per això, reproduïm aquest article del Lluita, portaveu del PSAN-Provisional, publicat en el número 55 d’abril de 1977.
Darrerament, ha ressorgit una polèmica que no és pas nova en el moviment obrer i popular català. Ens referim a la immigració. El plantejament parcial d’aquesta polèmica –pel seu enfocament «etnicista»– en una pura discussió de cafè entre la burgesia catalana –erigida en «representant» dels catalans autòctons– i els sectors econòmicament més «benestants» d’entre els immigrants andalusos. La marginalitat d’aquesta discussió se’ns fa encara més palesa quan veiem que no hi ha participat cap sector del moviment obrer i popular català, ni s’ha enfocat el fet «immigració» des d’una perspectiva global.
Sembla que ens trobem, doncs, davant d’una maniobra electoral més, que ha tingut el seu corresponent airejament a la premsa burgesa.
I, tanmateix, la immigració és un fet realment important, que ha de ser analitzat per tots aquells qui, des d’una òptica de classe, volem transformar la societat catalana.
D’entrada, cal trencar el tòpic que ens presenta la immigració com un flux únic Andalusia-Catalunya Principat. Als Països Catalans es desenvolupen també altres corrents migratoris de gran importància.
La immigració dins els Països Catalans de les comarques més empobrides als grans nuclis industrials. Per exemple l’emigració de la dita «Catalunya pobra» (la denominació no és evidentment massa correcta) a Barcelona.
- La immigració de la resta de l’Estat espanyol als Països Catalans: és el cas dels treballadors gallecs (nació sotmesa a una opressió colonial) i d’altres zones empobrides de l’Estat espanyol, com Andalusia i Extremadura.
- La immigració des d’altres Estats: és un fet recent i menys massiu. El cas més nombrós és el dels treballadors algerins i marroquins.
Si pretenem d’analitzar les causes de la immigració veurem que és deguda a tot un seguit de qüestions no sempre homogènies, a nivell econòmic com a nivell polític.
Causes econòmiques
A nivell econòmic, la tendència del capital a la concentració monopolista porta no sols al control de la vida econòmica i política en molt poques mans -sobretot estrangeres -, sinó també a la concentració de les empreses en molt poques zones. És així com es desenvolupen les grans concentracions industrials situades en els punts amb més serveis laterals: xarxes viàries ràpides, serveis accessoris, proximitat de les altres empreses del mateix circuit productiu… i amb més possibilitats de comercialització.
Aquest fet, unit al desenvolupament de la maquinària agrària i a l’abandó d’importants zones de conreu, originen un important fenomen migratori dins els estats burgesos.
Les conseqüències de la immigració als Països Catalans
Pel que fa a les conseqüències de la immigració als Països Catalans, les podem classificar en:
- Infrastructurals. Es desenvolupen a dos nivells:
- D’una banda, les successives onades de creixement i la manca d’ordenació del territori, porten a la creació de grans zones urbanes sense els mínims serveis infrastructurals (sanitat, escoles, transports…), és a dir, a la creació de zones empobrides al voltant de les grans ciutats. De vegades es tracta de zones on els criteris del capitalisme franquista han marginat els immigrants dels catalans autòctons, dificultant així el seu inseriment en la nostra lluita.
- D’altra banda, la concentració del capital en uns pocs nuclis (Barcelona i el País Valencià), porta a l’empobriment i l’abandó d’importants zones rurals, tant a Catalunya-Principat com a les Illes (A Catalunya-Nord, la situació és més greu per raó de l’emigració a París).
Causes polítiques
Les conseqüències polítiques de la immigració als Països Catalans són evidents. I els més perjudicats han estat els immigrants mateixos, als quals les classes dominants espanyoles volen negar sistemàticament qualsevol possibilitat d’inserir-se en la lluita de les classes populars catalanes. És així com els és difícil l’ensenyament del català i els coneixements de la nostra societat, i sota ressorts ideològics imperialistes, se’ls pretén utilitzar com a instrument de divisió de la classe obrera catalana, per tal d’imposar la institucionalització de dues comunitats diferenciades.
Els immigrats i la revolució socialista catalana. L’estatut que necessitem
En entrar en aquest tema apuntàvem, prèviament, les concepcions que tenen sobre la immigració la burgesia catalana i els reformistes.
La burgesia catalana parteix d’una concepció estàtica de la nació. Catalunya- la burgesia no parla en general de Països Catalans- és quelcom d’inamovible, de mancat de tota dinàmica. Es tracta, consegüentment, d’integrar la immigració dins d’aquest fet estàtic. I és aquí on apareixen certs problemes de l’oligarquia espanyola, que no tan sols és des d’un punt de vista institucionalitzar aquestes comunitats. Per a la burgesia catalana es tracta, doncs, d’integrar “una massa que s’ha fet massa tard”. La seva reacció és la més pessimista, per tal de poder realitzar aquest objectiu, un poder autonòmic sota la seva hegemonia.
Els reformistes analitzen el problema des d’un angle paternalista, sense aprofundir en les veritables arrels del problema. Entenen l’opressió nacional com a purament lingüística o cultural, creguen que la gran massa d’immigrats és inassimilable. Així doncs, «cal no forçar massa el ritme», «acceptar» la cooficialitat de la llengua, no fer obligatori l’ensenyament del català a les escoles. Es tracta, en definitiva, d’una manca de confiança en la consciència i la «responsabilitat» política dels sectors immigrants, i de creure impossible, a curt i a llarg termini, la tasca d’homogeneïtzació de la societat catalana a través no sols de la tasca cultural, sinó de la lluita conjunta de la classe obrera i les classes populars catalanes (naturals i immigrants).
Per a nosaltres, marxistes revolucionaris catalans, el plantejament de la immigració és ben diferent. Els Països Catalans són, com a nació ben definida, el resultat d’un procés de classes. El problema que se’ns planteja no és el d’integrar els immigrants en quelcom que ja fet, sinó el d’inserir-los en una dinàmica de classe. Els immigrants poden i han d’aportar aquesta dinàmica, al moviment d’alliberament nacional-popular català, tots els seus valors, la seva creativitat i les seves experiències de lluita.
La comprensió del fet nacional és, sens dubte, una tasca difícil, d’una ideologia que és fonamentalment imperialista. Tot i així, una anàlisi correcta de l’opressió nacional –amb la perspectiva d’opressió global de base econòmica i social, més enllà de l’opressió lingüística i cultural– implica unes reivindicacions que afecten directament els sectors immigrants de les classes populars.
Així, doncs, des d’una òptica de classe són possibles només dues opcions coherents:
- Inseriment en la lluita de la classe obrera i de les classes populars catalanes, tot aportant les seves experiències de lluita.
- La possibilitat i el dret també de retornar a la terra de naixement. Aquesta segona opció planteja necessàriament la lluita contra l’atur i per la industrialització racional del país d’origen. En aquesta lluita els immigrants poden jugar un paper molt important, estenent la solidaritat entre els pobles oprimits. Els immigrants que treballen per poder retornar a la seva terra d’origen, lluitant pel seu alliberament, tenen realment dret inalienable d’organitzar-se en funció d’aquest objectiu, la qual cosa no té res a veure amb política de divisió de les classes populars pròpia de les línies anomenades «lerrouxistes».
Així, doncs, contra la simple integració dels immigrants postulada per la burgesia o el paternalisme culturalista dels sectors reformistes, cal potenciar la solidaritat activa al si de la classe obrera i les classes populars, entre naturals i immigrants pels objectius exposats que són comuns.
