Kevin B. Anderson ofereix una lectura renovada de Marx que integra les lluites anticolonials, la qüestió nacional i la resistència dels pobles no occidentals, desafiant les visions eurocèntriques i economicistes del marxisme. La seva obra mostra com Marx va abordar temes com el racisme, l’imperialisme i l’autodeterminació des d’una perspectiva crítica i complexa.

Kevin B. Anderson és un destacat teòric marxista l’obra del qual ha enriquit l’anàlisi de la globalització, el colonialisme i la intersecció entre raça, gènere i classe en el pensament de Karl Marx. Conegut pel seu influent llibre Marx at the margins, Anderson ha demostrat com el barbut de Trèveris no només es preocupava per la lluita de la classe obrera europea, sinó que també va desenvolupar una crítica profunda al colonialisme i a les societats no occidentals. La seva obra connecta el marxisme amb debats contemporanis sobre l’opressió i l’emancipació, tot ampliant-ne l’abast més enllà de les interpretacions economicistes tradicionals.

A la introducció de l’edició en castellà de Marx at the margins (Marx en los márgenes, Verso 2024), esmentes que el marxisme ha estat durament atacat pels neoliberals, que han presentat Marx com un pensador obsolet. També respons a les crítiques que s’han fet de Marx des del mateix bloc socialista, segons les quals, en centrar-se en l’explotació i l’alienació de la classe treballadora, va minimitzar, ignorar o fins i tot excloure altres formes d’opressió o dominació. Ens podries explicar «l’altre Marx», aquell que no només és un pensador centrat en el treball i el capital, sinó també en altres opressions i dominacions històriques?

Crec que aquesta és una de les crítiques més esteses que existeixen avui en l’àmbit intel·lectual, especialment ara que el neoliberalisme es troba en retrocés. Tenim llibres com Black Marxism de Cedric Robinson, on s’emfasitza la idea que Marx no tenia res rellevant a dir sobre la major part de la població mundial o sobre les minories ètniques als països més desenvolupats.

És clar que això no és del tot exacte, però el problema rau en el fet que moltes tradicions marxistes han sostingut idees similars. Un exemple infame és la declaració de Marx a la seva Crítica del Programa de Gotha, on menciona que els seguidors de Lassalle afirmen que, fora de la classe treballadora, totes les altres classes constitueixen una «massa reaccionària». Això deixa en una posició problemàtica els camperols i aquells que no treballen a les fàbriques, com ara els venedors ambulants, que són etiquetats com a petits burgesos, igual que els camperols.

Això va generar un problema real dins del desenvolupament del marxisme i el socialisme, especialment en països com Alemanya. Tot i que no es troba realment en Marx ni en Lenin, la manera com el marxisme es va desenvolupar posteriorment va deixar aquesta qüestió sense resoldre. I ara n’estem veient les conseqüències.

Què caracteritza els treballs tardans de Marx i què els fa tan importants? Al teu llibre, argumentes que els quaderns de notes de Marx formaven part d’una recerca de noves temàtiques revolucionàries en un moment en què el moviment obrer de l’Europa occidental estava afeblit després de la derrota de la Comuna de París l’any 1871.

Al llibre desenvolupo la noció de què existeixen noves formes de resistència al capital. La versió més explícita d’això es troba en els seus escrits sobre la comuna rural russa, però l’argument central del llibre és que Marx tenia una visió més àmplia: es poden trobar estructures similars a l’Índia, a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica.

Un altre aspecte clau és la idea que potser és possible evitar el capitalisme o, com a mínim, esquivar-lo parcialment. No tots els països han de passar obligatòriament pel mateix procés d’acumulació primitiva que va patir Anglaterra. A l’edició francesa d’El capital, Marx modifica alguns passatges per reflectir aquesta perspectiva, creant un model multilineal en lloc d’un model unilineal de la història i del desenvolupament social.

Quina és la connexió entre els treballs de Marx i Engels sobre Irlanda i Polònia i les seves obres tardanes?

Després de la publicació d’El capital el setembre de 1867, hi va haver revoltes i lluites armades a Irlanda i a Gran Bretanya. Durant els primers anys de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Irlanda va ser una de les principals qüestions que es van debatre. Tanmateix, cap al 1870-71, l’efervescència del moviment irlandès va disminuir.

Cap al final de la vida de Marx, a Rússia s’estava gestant el que es coneixeria com el moviment populista, que va dur a terme assassinats entre els alts funcionaris del govern. Alguns dels seus membres llegien Marx i mantenien correspondència amb ell. Entre ells hi havia no només activistes polítics que atacaven el govern, sinó també intel·lectuals interessats en l’antropologia. De fet, va ser l’intel·lectual rus Maksim Kovalèvski qui va introduir Marx als estudis de l’antropòleg Lewis Henry Morgan. Hi havia un diàleg intens amb els intel·lectuals russos i una gran agitació social a Rússia. Després de la Comuna de París, el panorama a l’Europa occidental es va calmar durant un temps, però a Rússia l’efervescència va continuar.

Tornarem sobre aquests temes més endavant, però ara voldria preguntar-te pel teu llibre sobre Lenin, Hegel i el marxisme occidental (Lenin, Hegel, and Western Marxism, Haymarket, 2023). Com ha influït l’obra del filòsof alemany en els teus propis escrits?

Hegel ha estat sempre una influència molt forta per a mi a causa de l’existència d’algunes idees que considero summament interessants. Una d’aquestes és que sovint s’acusa Hegel de sostenir un universalisme abstracte, però en realitat ell s’hi oposa fermament. Al pròleg de la Phänomenologie des Geistes (Fenomenologia de l’esperit), diu una famosa frase: «No necessitem una nit on totes les vaques siguin negres». Amb això assenyala que no es pot tenir un universal que ho abasti tot de manera tan àmplia que acabi homogeneïtzant-ho tot. Aquest comentari, de fet, era una crítica a Schelling, el seu antic camarada. S’explica l’anècdota que Schelling, en assabentar-se del pròleg, va escriure una carta a Hegel preguntant-li si realment anava dirigida a ell i demanant-li que ho desmentís immediatament. Hegel mai no li va respondre. Així doncs, per a Hegel, l’universal s’ha de particularitzar.

La segona idea fonamental, i aquí entra la meva perspectiva com a sociòleg, és que en sociologia sovint estudiem les estructures socials. Llegim Durkheim, Marx o Bourdieu, i ens concentrem en els sistemes. Però, on és la resistència? On és el subjecte? D’on sorgeix el canvi? Hegel ens ofereix una formulació meravellosa: hem de veure el món no només com a substància, sinó també com a subjecte. Aquestes són dues de les idees més importants que vaig absorbir de jove. Em vaig formar en Hegel a través d’un corrent de pensament que s’interessava en les lluites de les minories ètniques i en el moviment feminista, entre d’altres.

Una altra de les teves influències és la filòsofa russo-nord-americana Raya Dunayevskaya. Quina consideres que va ser la seva principal aportació per comprendre Marx? Ens podries explicar el concepte de marxisme humanista?

La seva aportació va començar com una teoria del capitalisme d’Estat en l’època de l’estalinisme, però després es va generalitzar fins a plantejar l’existència d’una tercera fase del capitalisme. En el model leninista, primer hi havia l’etapa competitiva, en acabat la monopolista, i la tercera seria la del capitalisme d’estat, que abasta des de l’estalinisme i el nazisme fins a l’actual estat del benestar liberal.

Amb el descobriment dels Manuscrits economicofilosòfics de 1844 de Marx als anys quaranta, el debat es va ampliar cap a l’humanisme. En l’era del capitalisme d’estat, amb el desenvolupament extrem del mercat, apareixen fenòmens com el totalitarisme, el feixisme i les armes nuclears. Com a resultat, ja no es tracta només de la lluita del proletariat, sinó de tota la humanitat, que s’enfronta a una situació catastròfica. A partir d’aquest moment, es va començar a buscar aliats per a la lluita de la classe treballadora. Als Estats Units i al Regne Unit, la població negra exercia un paper molt actiu, entre ells molts obrers, però d’altres no. Els joves també es van convertir en una força social des dels anys cinquanta i, per descomptat, als seixanta. El moviment de dones també va agafar embranzida, especialment perquè durant la Segona Guerra Mundial moltes van haver d’incorporar-se al treball davant l’absència dels homes.

Pel que fa al moviment obrer, la nostra tradició sempre ha estat molt crítica amb la burocràcia sindical. Durant la Segona Guerra Mundial, aquesta va aconseguir consolidar-se com un actor clau en la negociació amb el poder. En aquell moment, el president Roosevelt va reunir els líders sindicals amb els de General Motors i els va dir: «Heu de treballar junts per guanyar la guerra. Doneu-vos la mà». I així es va establir un acord: els sindicats no farien vagues i, a canvi, els empresaris els concedirien augments salarials i millores en les condicions laborals. Això va solidificar el paper de la burocràcia sindical, que amb el temps es va convertir en una força relativament conservadora. No obstant això, aquest procés també va despertar tendències democràtiques dins del moviment obrer.

A tot això s’hi van sumar els avenços tecnològics, particularment l’automatització, que era combatuda per la classe treballadora. Però no només els empresaris o els sociòlegs burgesos promovien l’automatització, sinó també la mateixa burocràcia sindical, que veia amb escepticisme la resistència dels obrers, com si fossin luddites. S’argumentava que l’automatització generaria nous llocs de treball, però en la pràctica el que va portar van ser acomiadaments massius. I això continua passant avui amb la intel·ligència artificial: és la desena versió d’aquest mateix procés. A més, l’automatització ha intensificat l’alienació del treball. En moltes fàbriques, els treballadors repeteixen els mateixos moviments una vegada i una altra, sense espai per a la creativitat o l’autonomia. Això agreuja l’alienació laboral, un fenomen que Marx ja havia descrit fa més d’un segle.

Milions de persones han sortit als carrers per Palestina i, abans, pel Black Lives Matter. Si els dius que Marx no va parlar sobre racisme o colonialisme, perden tot interès en aquest gran teòric. 

De Marx i la imaginació al centenari de Lenin, que se celebra l’any 2024. Estàs treballant qüestions sobre les societats no occidentals, el nacionalisme, el colonialisme, etc. Com creus que els principis d’autodeterminació i antiimperialisme de Lenin són presents en Marx? Quines d’aquestes característiques ja eren en Marx i quines continuen vigents avui en les lluites de llocs com Palestina o aquelles que combaten el colonialisme arreu del món?

Bé, en l’època de Lenin, els escrits de Marx sobre Polònia i Irlanda eren molt rellevants. Marx sempre va donar suport a aquestes lluites, però la seva importància es va tornar crucial durant la Primera Guerra Mundial, quan l’imperialisme va arribar al seu punt àlgid. En els primers anys de la guerra, el proletariat no s’hi oposava de manera significativa, però Irlanda va protagonitzar un aixecament nacional molt aviat, l’any 1916, quan encara faltaven dos anys de guerra. Lenin es va entusiasmar amb aquest esdeveniment, fins i tot en contrast amb Trotski, que al principi el va menysprear com un moviment nacionalista petitburgès i més tard va desenvolupar una posició una mica més matisada.

Pel que fa a l’actualitat, hi va haver un període entre 1945 i 1979 en què es van produir moltes lluites d’alliberament nacional: Zimbabwe el 1979, Ghana, Tanzània, la Revolució Cubana cap al 1960 o els sandinistes a Nicaragua. Tanmateix, amb la caiguda de la Unió Soviètica, el discurs va canviar. Es va començar a dir que el nacionalisme era negatiu, que conduïa al racisme i contribuïa a sostenir el capitalisme. Recordo un congrés on una sociòloga molt famosa, el nom de la qual ara no recordo, afirmava això mateix. Li vaig respondre: «Perdó, però tots aquí donem suport a la causa palestina. No és això una qüestió nacional?». I ella va admetre que tenia raó. El mateix passa amb els kurds o amb l’EZLN, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, i que han comptat amb un suport universal.

Parlant d’alliberament nacional, m’interessa la intersecció entre lluita de classes i lluita nacional. Quins creus que són els exemples més rellevants en l’actualitat? Per exemple, a Palestina, es tracta d’una lluita de classes o d’una lluita d’alliberament nacional?

Ara mateix, els casos més importants són Ucraïna contra la invasió russa i Palestina. Cap d’aquests moviments no té una dimensió socialista forta ni està basat en el conflicte de la classe treballadora contra el capital, però els hem de donar suport, encara que de manera crítica. Després hi ha grups com els kurds a Síria, que tenen una orientació més esquerrana. Ja no queden tants moviments d’aquest tipus avui dia. A Europa, l’independentisme català també té una inclinació progressista. Altres exemples són els uigurs a la Xina. L’esquerra ha de donar suport a aquestes lluites perquè representen demandes democràtiques. No obstant això, és important diferenciar entre moviments com Hamàs o alguns sectors uigurs, que poden no ser progressistes, i d’altres com els kurds, que sí que ho són.

A Europa hem vist mobilitzacions importants, com els referèndums a Escòcia i Catalunya. També hi ha altres casos menors, com el de Còrsega.

Tens raó. Va ser un error no esmentar el cas escocès, que també representa un bon exemple de nacionalisme d’esquerres. El nacionalisme irlandès, per la seva banda, sempre ha tingut un component progressista molt fort. És significatiu que, avui dia, els dos països europeus que donen més suport a Palestina siguin Espanya i Irlanda. Això no és cap casualitat: ambdós tenen una comprensió profunda de l’opressió nacional.

Engels, per exemple, parlava de «pobles sense història».

Sí, però això va ser en la seva etapa inicial i és un error derivat del seu hegelianisme. Marx, per la seva banda, va escriure una crítica voraç de la filosofia del dret de Hegel i probablement no opinava gaire millor de la seva filosofia de la història, d’on prové aquesta idea de «pobles sense història». La meva mentora deia que quan Hegel era més abstracte i menys connectat amb la política concreta, era quan resultava més revolucionari. No era l’única. A la universitat vaig tenir professors que defensaven la revolució en la història, però no donaven suport als moviments del seu temps que la posaven en pràctica. Com molts intel·lectuals, eren radicals en la teoria però conservadors en la pràctica.

Per acabar, quina creus que és la conclusió més important quan parlem del marxisme, la qüestió nacional, l’ètnia i el nacionalisme avui en dia?

Milions de persones han sortit als carrers per Palestina i, abans, pel Black Lives Matter. Si els dius que Marx no va parlar sobre racisme o colonialisme, perden tot interès en aquest gran teòric. Però el que és important assenyalar és que Marx no només va abordar temes com el colonialisme o l’ètnia, sinó que els va vincular amb els conceptes fonamentals de classe i capital sense caure en reduccionismes.

Aquesta entrevista va tenir lloc a Londres el novembre de 2023, en el marc del Congrés Historical Materialism.