No he trobat millor manera d’aportar certa claredat sobre els «propòsits polítics de l’enquesta» que tornar a algunes qüestions del marxisme. Això presenta el perill de centrar la discussió en aspectes teòrics, així com el fet que aquests no arribin a ser abordats de la manera més profitosa. Em sembla, per tant, que aquesta situació s’ha d’evitar per donar a aquest seminari una direcció més pràctica, és a dir: definició del qüestionari, organització i inici de l’enquesta. L’avantatge, d’altra banda, potser és que això facilita precisar un cert mètode de treball dels Quaderni Rossi, el qual, a vegades, suscita encara perplexitat en alguns companys. Amb això vull dir que tinc la impressió que alguns tenen encara, cap a la sociologia i cap a l’ús d’instruments sociològics, desconfiança injustificada que em sembla motivada essencialment per restes d’una falsa consciència, és a dir, per restes d’una visió dogmàtica del marxisme. És evident que l’ús d’instruments sociològics amb objectius de política obrera no pot deixar de reobrir aquesta discussió, des del moment en què el fonament científic d’una acció revolucionària s’identifica històricament amb el marxisme.
M’agradaria fer aquí una breu referència filològica: el marxisme –el de la maduresa de Marx– neix com a sociologia; El capital, en tant que crítica de l’economia política, què és sinó un esbós d’una sociologia? La base de la crítica de l’economia política és l’acusació fèrtil –encara que no sempre suficient ni persuasiva– del caràcter unilateral de l’economia política. Entenguem-nos, aquest tema es remunta al jove Marx i, des d’aquest punt de vista, hi ha una continuïtat entre el jove Marx i El capital; l’economia política pretén tancar la realitat social dins l’esquema limitat d’un particular mode de funcionament, i assumeix després aquest mode de funcionament com el millor i el natural. Però mentre que en els Manuscrits economicofilosòfics i en tota l’obra del jove Marx aquesta crítica de l’economia política està lligada a una visió historicofilosòfica de la humanitat i de la història a la qual concerneix principalment l’home alienat («l’obrer pateix en la seva pròpia existència, el capitalista pateix en el guany de la seva riquesa morta»), el Marx d’El capital abandona aquest tema filosòfic, metafísic, i aquesta crítica es dirigeix exclusivament a una realitat específica que és la realitat capitalista, i no pretén ser l’anticrítica universal respecte a la unilateralitat de l’economia política burgesa.
Crec que és fàcil sostenir que una visió de la sociologia com a ciència política és un aspecte fonamental del marxisme; si s’ha de donar una definició general del marxisme, diria que és certament aquesta: una sociologia concebuda com a ciència política, com a ciència de la revolució. Aquesta ciència de la revolució s’ha alliberat de tot significat místic i es recondueix, per tant, a l’observació rigorosa, a l’anàlisi científica. (Això és demostrable també per al Marx polític, però no desenvoluparé aquest tema aquí). D’altra banda, contemporàniament a Marx i sota la denominació comuna de marxisme, es desenvolupa un altre corrent que crec que està també a l’origen de la desconfiança marxista moderna cap a la sociologia com a tal; aquest corrent, ho sabem molt bé, es pot remuntar a certs escrits d’Engels, qui, al contrari de la seva pretensió d’establir un materialisme general i una dialèctica de validesa universal, evidentment crea un sistema que, de qualsevol manera, sembla poc fidel al pensament de Marx. La ciència de la dialèctica, aplicable tant a les ciències físiques com a les ciències socials, és, evidentment, una negació de la sociologia com a ciència específica, que, contradictòriament, recrea davant d’aquesta una metafísica que és tant la metafísica del moviment obrer com la metafísica de l’ou i la gallina.
En aquest punt, darrere del naturalisme de la tradició marxista-engelsiana, darrere de l’objectivisme naturalista, apareix una concepció mística de la classe obrera i de la seva missió històrica; en aquest punt es justifica perfectament la desconfiança contra la sociologia per principi. Si haguéssim d’acceptar el marxisme en aquesta versió, evidentment seria impossible una ciència dels fets socials.
Hi ha un tret específic de la sociologia marxista –la qual neix de la crítica de l’economia política– sobre el qual em sembla bastant oportú insistir, i que traça una línia d’oposició entre una sociologia del moviment obrer i una sociologia que no té en compte aquest element (no la defineixo ara com a burgesa perquè encara no estaria justificat). La sociologia de Marx, en tant que neix de la crítica de l’economia política, neix d’una constatació i una observació de la societat capitalista, la qual és una societat fonamentalment dicotòmica, una societat en la qual la representació unilateral de la ciència que aquesta mateixa societat ha desenvolupat, és a dir, de la ciència de l’economia política, deixa fora l’altra meitat de la realitat. El fet de tractar la força de treball només com a element del capital, segons Marx, provoca des de l’inici, des del punt de vista teòric, una limitació i també una deformació interna al sistema que es construeix.
Per a Marx, per tant, l’anàlisi sociològica socialista (entesa com a ciència política en tant que observació que pretén superar aquesta unilateralitat i recollir la realitat en la seva integritat) es caracteritza per considerar les dues classes fonamentals que constitueixen aquesta realitat. Una vegada més subratllo el caràcter sociològic del pensament de Marx des del punt de vista del rebuig a definir la classe treballadora a partir del moviment del capital, és a dir, del punt de vista que afirma que no és possible anar automàticament des del moviment del capital fins a l’estudi de la classe obrera: la classe obrera, tant si actua com a element conflictual (per tant capitalista), com si actua com a element antagonista (doncs, anticapitalista), exigeix una observació científica absolutament a part.
Des d’aquest punt de vista, crec, doncs, que la desaparició de la sociologia en la tradició marxista és un indici d’involució del pensament marxista.
M’aturaré un moment en aquest punt.
La història cultural dels darrers vint anys ens presenta un gran desenvolupament d’una sociologia fora del pensament marxista, fora de la tradició i fins i tot del pensament marxista. Cal dir fins i tot que qui potser es pot considerar com el personatge més important de la història de la sociologia, Max Weber, ha tingut en compte de manera molt seriosa el pensament marxista. Crec que aquesta serà una de les qüestions a les quals pagaria la pena dedicar un estudi més profund per part dels Quaderni Rossi, perquè hauríem de poder identificar-la bé en totes les seves característiques.
Fins i tot la sociologia burgesa s’ha desenvolupat, crec, fins al punt de presentar característiques d’anàlisi científica que sobrepassen el marxisme. En el llenguatge marxista, es pot formular la hipòtesi que el capitalisme, havent perdut el seu pensament clàssic en l’economia política com ho ha fet (vegeu: crisi de l’economia moderna, crisi de l’economia subjectiva, etc., així com alguns intents més o menys incomplets de reprendre el fil de la tradició del pensament clàssic en l’economia), ha trobat, per contra, la seva ciència no vulgar en la sociologia. Una hipòtesi d’aquest gènere permetria fins i tot investigar les arrels objectives d’aquest fet, que potser té una explicació molt simple en el fet que, mentre en un primer moment el capitalisme necessita sobretot investigar en el seu propi mecanisme de funcionament, en un segon moment, quan ja és madur, necessita organitzar l’estudi del consens, de les reaccions socials que s’implanten sota aquest mecanisme. Això evidentment esdevé tant més urgent per al capitalisme com més es desenvolupa passant a la fase superior, a la fase de planificació, quan es desprèn de les relacions de propietat i fonamenta cada cop més la seva estabilitat i el seu poder en la creixent racionalitat de l’acumulació.
Això no significa de cap manera, crec jo, que la sociologia sigui una ciència burgesa, més aviat, significa que podem utilitzar, tractar i criticar la sociologia (com Marx feia amb l’economia política clàssica), és a dir, veient-la com una ciència limitada (d’altra banda, en el tipus d’enquesta que estem projectant, és evident que en ella ja hi ha totes les hipòtesis que se situen fora del marc de la sociologia corrent); però, allò que aquesta ciència veu en la complexitat és una cosa veritable, és a dir, no és en si mateixa una falsificació, sinó que es tracta d’una cosa més aviat limitada que provoca deformacions internes; i, no obstant això, aquesta ciència conserva el que Marx considerava el caràcter d’una ciència, això és, una autonomia sostinguda per un rigor coherent, científic, lògic.
Repeteixo aleshores que cal tenir molta desconfiança davant la desconfiança cap a la sociologia burgesa: em sembla que la mateixa història del marxisme demostra com, al contrari, entrar seriosament en contacte amb aquest avanç del pensament és una condició per recuperar un pensament polític revolucionari. Que aquest fet s’ha vist després agreujat per la política estaliniana és una cosa que no necessita demostració, perquè és obvi que, davant la gran mistificació soviètica del pensament estalinista, era una mesura higiènica elemental crear una mena de cordó de seguretat al voltant de la sociologia: això era absolutament indispensable. Es pot referir o no als orígens històrics d’aquest fet, però en qualsevol cas es tracta d’un fet històric evident.
A més, cal afegir que el pensament marxista com a sociologia era un tema apreciat per Lenin, qui de jove va tractar les obres de Marx com a obres sociològiques: afirma explícitament que les considera així, i crec que en això com en altres coses Lenin tenia raó perfectament. Ara voldria, abans de fer al·lusió a un aspecte de la sociologia contemporània que al meu entendre cal observar críticament amb molt rigor, referir-me a la relació que es pot establir entre la utilització de l’enquesta sociològica i el marxisme. Aquest és un tema, crec, en què en realitat hem avançat des del naixement dels Quaderni rossi sense haver-lo desenvolupat mai a fons; l’hem afirmat, però després, en realitat, no l’hem raonat amb rigor.
Subratllo una cosa a la qual ja he fet al·lusió abans: la dicotomia social amb la qual ens trobem comporta un nivell d’investigació científica molt alt, tant pel que fa al capital, com pel que fa a aquest element conflictual i potencialment antagonista que és la classe obrera.
Diria que el mètode d’enquesta des d’aquest punt de vista és una referència política permanent per a nosaltres, a part que després s’hagi d’explicar un fet específic en aquesta o aquella enquesta; això significa que hem de rebutjar extreure de l’anàlisi del nivell del capital l’anàlisi del nivell de la classe obrera. Significa, en substància, que volem reprendre la proposició de Lenin que el moviment polític obrer és l’encontre del socialisme amb el moviment espontani de la classe treballadora. És a dir, que dins del moviment espontani de la classe obrera –deia Lenin amb una imatge força bonica– si no es dona l’encontre amb el socialisme com un fet voluntari, conscient i científic, el que es dona llavors és la ideologia de l’adversari de classe. El mètode de l’enquesta és, per tant, el mètode que ha de permetre escapar de qualsevol forma de visió mística del moviment obrer, que ha d’assegurar sempre una observació científica del grau de coneixement que té la classe obrera, i ha de ser doncs també el camí pel qual conduir aquest coneixement a nivells més alts; des d’aquest punt de vista hi ha una continuïtat ben precisa entre el moment de l’observació sociològica, conduïda amb criteris seriosos i rigorosos, i l’acció política: la investigació sociològica és una mena de mediació; si es menysté, es corre el risc de caure en una visió pessimista o optimista, en qualsevol cas absolutament gratuïta, de quin és el grau d’antagonisme i de consciència de classe per part de la classe treballadora. És clar que aquesta consideració té conseqüències sobre les finalitats polítiques de l’enquesta, encara més, representa en si la finalitat màxima de l’enquesta.
Ara voldria tocar dues qüestions: em sembla necessari, a l’hora de triar els instruments de la sociologia contemporània, criticar-los, sobretot pel que fa a tot allò que s’anomena microsociologia, en què els límits que s’assumeixen a priori condueixen probablement a grans deformacions, en el sentit que no permeten veure connexions que, ben al contrari, podrien extreure’s si aquests estudis fossin situats en un àmbit més ampli; és a dir, que amb molta freqüència en aquest tipus de recerques, que són a vegades antropològiques, es trien a priori els temes aïllant-los d’un context més ampli, evitant veure les correlacions amb aquest context, i això condueix a una veritable deformació en l’elecció. En realitat, amb molta freqüència, es trien aquells temes que poden entrar en el marc d’una resolució de conflictes, de manera que les connexions que, al contrari, podrien existir entre les relacions socials estudiades i una perspectiva antagonista de derrocament del sistema, es descarten a priori.
És evident que l’ús socialista de la sociologia exigeix algunes reconsideracions; exigeix que aquests instruments es revisin a la llum de les hipòtesis fonamentals que s’assumeixen, i que es resumeixen en una: els conflictes es poden transformar en antagonismes i, per tant, no ser funcionals al sistema (tenint en compte que els conflictes són funcionals al sistema, perquè es tracta d’un sistema que avança amb els conflictes).
Em sembla que en aquest marc adquireix una importància fonamental el que es deia aquest matí, és a dir, que és necessari que un dels aspectes de l’enquesta sigui l’anomenada «enquesta en calent», és a dir, l’enquesta feta en una situació de notable moviment conflictual, i en aquesta situació estudiar la relació entre conflicte i antagonisme, és a dir, estudiar de quina manera canvia el sistema de valors que l’obrer expressa en períodes normals, quins valors se substitueixen en conèixer una alternativa, quins desapareixen en aquells moments, per què hi ha valors que l’obrer posseeix en períodes normals i no posseeix en períodes de conflicte de classe, i viceversa.
És a dir, estudiar en particular tots els fenòmens relacionats amb la solidaritat obrera, i quina relació hi ha entre solidaritat obrera i rebuig del sistema capitalista: és a dir, fins a quin punt els obrers són conscients en aquell moment que la seva solidaritat pot ser portadora fins i tot de formes socials antagòniques. Es tracta substancialment de verificar fins a quin punt els obrers són conscients de reivindicar davant la societat desigual una societat d’iguals, i com de conscients són que això pot assumir un valor general per a la societat, com a valor d’igualtat davant la desigualtat capitalista.
En accentuar els aspectes de l’enquesta «en calent», ens referim, evidentment, a una assumpció fonamental: que la societat antagònica és en si mateixa una societat que no aconsegueix mai reduir a l’homogeneïtat almenys un dels factors fonamentals que la constitueixen, és a dir, la classe treballadora; resulta llavors necessari estudiar fins a quin punt és possible endevinar en concret la dinàmica mitjançant la qual la classe obrera tendeix a passar del conflicte a l’antagonisme, és a dir, a convertir en explosiva aquesta dicotomia de la qual viu la societat capitalista; per això, la formulació, crec, del qüestionari que s’ha d’aplicar en aquestes situacions, mereix gran atenció i ha de ser molt ben estudiada.
A això voldria afegir una altra cosa particularment important, referint-me de nou a la discussió d’aquest matí: l’enquesta ha de tenir en compte –sobre la base de la transformació fonamental del capitalisme, és a dir, sobre la base del pas del capitalisme a la planificació– els processos de burocratització, en tant que es refereixen a la realitat del pas del capitalisme a la planificació, i per tant a la importància decreixent de les relacions de propietat com a base del capitalisme mentre que, en el seu lloc, creix la importància de la racionalitat de l’acumulació. Així, hem de veure igualment les transformacions de la classe obrera: essencialment a la llum de les noves relacions que s’estableixen entre obrers i tècnics, la constitució de noves categories, i a la llum de les transformacions en la composició de la mateixa classe treballadora.
Em sembla que aquests dos aspectes són els més importants: d’una banda, la verificació dels dos nivells confrontats en situacions de lluita, i de l’altra, les tendències que provoca en la consciència de la classe obrera i dels tècnics la transformació dels seus respectius estatus.
Em sembla que l’enquesta ha de tenir present un cert canvi que s’ha produït històricament en les relacions capitalistes, sobre el qual, esquemàticament, podem dir: hi ha un canvi en la relació entre riquesa i poder; mentre en el capitalisme clàssic la riquesa és la finalitat i el poder un mitjà, aquesta relació en el transcurs del capitalisme tendeix a sotmetre la riquesa, és a dir, que la riquesa esdevé un mitjà per augmentar el poder.
Això provoca, evidentment, grans canvis estructurals en totes les relacions socials.
Ara bé, si certament aquests són els dos aspectes principals, no es pot dir pròpiament que siguin els dos objectius de l’enquesta; esquemàticament, els objectius de l’enquesta es poden resumir així: tenim objectius instrumentals evidentment molt importants representats pel fet que l’enquesta és un mètode correcte, eficaç i políticament fecund per establir contacte amb els obrers individuals i els grups d’obrers; aquest és un objectiu molt important: no només no hi ha separació, divergència ni contradicció entre l’enquesta i el treball de construcció política, sinó que a més a més l’enquesta apareix com un aspecte fonamental d’aquest treball de construcció política. A més, el treball al qual l’enquesta obliga és un treball de discussió també teòrica entre companys, amb els obrers, etc., és un treball de formació política molt profunda i, per tant, l’enquesta és una eina òptima per avançar en aquest treball polític.
Després hi ha altres objectius polítics de l’enquesta: em sembla que és decisiva per alliberar-nos de les ambigüitats, fins i tot considerables, que encara existeixen en la formació teòrica, és a dir, en la teoria que els Quaderni rossi van elaborant des del moment en què (com molts companys han afirmat) molts elements d’aquest esbós de teoria es recullen només per antítesi, és a dir, es recullen mitjançant la crítica a les posicions oficials, o provenen dels avenços que hi ha hagut en el pensament del moviment obrer, però no es fonamenten positivament, és a dir, no es fonamenten empíricament a nivell de classe. En absència de la possibilitat d’una verificació política en sentit estricte que, mitjançant el rigor de la investigació, ens dotés d’elements macroscòpics, proves documentals incontrovertibles, el treball de recerca fet d’aquesta manera és en cert sentit el més important que podem fer, és el treball que assegura fins i tot el vincle entre teoria i pràctica que avui sembla que se’ns escapa per raons objectives.
Aquest és un objectiu permanent que s’ha de perseguir sempre, i que substancialment representa un aspecte fonamental del nostre mètode de treball.
Un altre objectiu importantíssim, finalment, és dotar el nostre treball d’una dimensió europea.
Contrastar mitjançant investigacions les diverses situacions europees ens hauria de dotar, no només a nosaltres sinó també als companys francesos i alemanys, d’elements importants per definir la possibilitat i trobar les bases d’una unificació de les lluites obreres en l’àmbit europeu.
Aquest text és la transcripció del registre sobre cinta magnetofònica de la ponència del company Panzieri en el curs del seminari que plantejava la qüestió de l’enquesta obrera, celebrat a Torí els dies 12, 13 i 14 de setembre de 1964. Els temes que en aquells dies va tractar haurien d’haver estat desenvolupats orgànicament en un article més ampli, introductori al Quaderno, del qual, malauradament, no s’han trobat més que unes notes insuficients per a integrar al text que ja existia. S’ha decidit publicar-lo, per tant, en la seva forma de ponència, la qual cosa ens sembla que conserva, en qualsevol cas, la seva eficàcia, la seva força, i revela l’abundància de temes i notes amb els quals va enriquir el seminari.
En la lectura d’aquest text, de totes maneres, s’ha de tenir en compte que no es tracta d’un informe introductori, sinó d’una intervenció al caliu de la discussió, a la qual es busca fer referència, per tant, en la resta d’aquest quadern i en els que seguiran, i sobretot en els resultats que aquests quaderns, i l’acció política de classe que al seu voltant es desenvoluparà, donaran en els anys vinents.
Les poques notes adjuntades al text no són arbitràries, sinó que tenen en compte les indicacions o notes del mateix company Panzieri.
«Ús socialista de l’enquesta obrera», Quaderni rossi, núm. 5, abril de 1965. Es tracta del famós monogràfic dels Quaderni rossi: Intervento socialista nella lotta operaia, en la introducció del qual Dario Lanzardo ofereix una llarga ressenya sobre el primer model d’enquesta obrera proposada per Marx:
«Cap govern… s’ha atrevit mai a emprendre una enquesta seriosa sobre la situació de la classe obrera francesa… intentarem, amb els pocs mitjans de què disposem, iniciar-ne una. La nostra esperança és que ens donin suport en aquesta tasca tots els treballadors de la ciutat i del camp, els qui comprenen que només ells poden descriure, amb tot coneixement de causa, els mals que els afecten; que només ells… poden aplicar enèrgics remeis a la misèria social que pateixen; comptem també amb socialistes de totes les tendències que, desitjant una reforma social, han d’exigir un coneixement exacte i positiu de les condicions en què viu i treballa la classe treballadora… Aquests Quaderns de treball són la primera tasca que ha d’imposar-se la democràcia socialista per preparar la renovació social.»
Marx a La Revue Socialiste, 20 d’abril de 1880, traduït a l’italià com a annex a Dario Lanzardo, «Intervento socialista nella lotta operaia: l’inchiesta operaia di Marx», Quaderni rossi, núm. 5, op. cit., pàg. 24. L’enquesta original va ser redactada per Marx en francès. La introducció programàtica de Marx al qüestionari extens de 101 preguntes explicita el desig de produir coneixement sobre la classe treballadora (1) des del seu interior, no exercint una observació externa, (2) sistemàtica, empírica i no impressionista, i (3) políticament implicada, específicament militant, rebutjant explícitament qualsevol pretensió de neutralitat. Aquests plantejaments els hereta amb tot rigor el monogràfic dels Quaderni rossi elaborat a partir del seminari de Torí en 1964, com observem en aquest text de Raniero Panzieri, qui va morir poc temps després del seminari i abans que el monogràfic fos publicat, d’aquí la referència introductòria a «les notes insuficients trobades» sobre el text que volia desenvolupar a partir de la seva ponència. [Les notes són les de Marcelo Expósito d’abril de 2006 a la seva traducció al castellà.]
Raniero Panzieri (1921-1964) va ser un polític i teòric marxista italià, conegut per fundar l’operaisme. Va ser membre del Partit Socialista Italià, d’on va ser expulsat per oposar-se a un acord amb els demòcrates cristians. A Torí, va fundar la revista Quaderni rossi, que es va centrar en les lluites obrerew i les formes de vida de la classe treballadora.
Per saber-ne més i consultar les referències a peu de pàgina del text:
(1) Tal com es declara explícitament en les pàgines següents, aquesta interpretació de la posició científica de Marx conté una referència a la interpretació de Lenin, especialment en les obres ¿Qui són els ‘amics del poble’ i com lluiten contra els socialdemòcrates? (1894) i ¿Què fer? (1902).
(2) És correcte subratllar que la referència a Engels té aquí la funció d’indicar esquemàticament la possibilitat que s’obre en el si del marxisme d’arribar a cristal·litzar en una «escolàstica de la dialèctica» (a l’àmbit de la qual pertanyen algunes obres del mateix Engels), i no la funció d’oferir una valoració comprensiva de l’obra engelsiana. N’hi ha prou amb pensar, de fet, en l’esforç constant realitzat per Panzieri per treure a la llum «l’altra cara» d’aquesta «metafísica», ben representada en la traducció de La situació de la classe obrera a Anglaterra i les traduccions (inèdites) de molts escrits juvenils d’Engels, així com en la manera en què es reprenen i s’utilitzen aclariments fets pel mateix Engels sobre l’ús marxista de la dialèctica: cf. per exemple la manera com alguns passatges del mateix Anti-Dühring, que sovint es considera un exemple típic de la metafísica dialèctica, són represos per Lenin a ¿Qui són els ‘amics del poble’ i com lluiten contra els socialdemòcrates?; cf. les cartes a Conrad Schmidt (27 d’octubre de 1890), J. Bloch (21 de setembre de 1890) i Franz Mehring (4 de juliol de 1893).
(3) Aquí es precisa la referència a Lenin ja esmentada al principi [supra, nota anterior]. A part de l’exigència explícita de rellegir algunes de les obres leninistes més significatives, que porta (a parer nostre necessàriament, i amb una extraordinària fecunditat) a la proposta del discurs del company Panzieri, cal destacar que la problemàtica que s’aborda en aquesta ponència té algunes correspondències, fins i tot metodològiques, amb els escrits de Lenin. Diu Lenin, oposant-se a la crítica «sociològica» de l’obra marxista, que «la reducció de les relacions socials a les relacions de producció» és «la hipòtesi que va crear per primera vegada la possibilitat d’una sociologia científica» (¿Qui són els ‘amics del poble’ i com lluiten contra els socialdemòcrates? [No hi ha traducció al català]): «Aquesta idea del materialisme en sociologia era ja de per si una idea genial. S’entén que de moment es tractava encara només d’una hipòtesi, però una hipòtesi que per primera vegada creava la possibilitat d’una actitud rigorosament científica cap als problemes històrics i socials». Continua després: «Fins llavors era difícil per als sociòlegs distingir, en la xarxa complexa dels fenòmens socials, els fenòmens importants dels no importants, i no sabien trobar un criteri objectiu per a aquesta diferenciació… L’anàlisi de les relacions socials materials ha ofert immediatament la possibilitat d’adquirir la repetició i la regularitat, i de generalitzar els sistemes de països diferents en un únic concepte fonamental de formació social. Només aquesta generalització ha permès passar de la descripció dels fenòmens socials a l’anàlisi rigorosament científica d’aquests fenòmens, discriminant –per explicar-ho amb un exemple– allò que distingeix un país capitalista d’un altre, i analitzant allò que és comú a tots» (ibíd.).
(4) Aquestes notes van ser, per tant, introduïdes en aquesta transcripció de la ponència de Panzieri per la redacció dels Quaderni rossi.
